Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: John Eliot Gardiner. Invasió orquestral

8/4/2003 |

 

Obres de Britten, Debussy i Prokófiev. Orquestra Simfònica de Londres. Director: John Eliot Gardiner. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música Catalana, 6 d'abril.


Mentre Blair envia els seus soldadets a envair l'Iraq, amb tràgica harmonia amb els marines de Bush jr., una invasió per sort gens assassina i sí molt més benèfica va arribar diumenge al vespre al Palau procedent de les Illes Britàniques. No és cap misteri que la Simfònica de Londres és una de les millors orquestres del món, però saber-ho és una cosa, i comprovar-ho en directe una altra, impactant en grau extrem. Amb un programa d'aquells que fan salivera, la centúria londinenca va donar una lliçó de precisió i conjunció, amb onades inexhauribles de so rutilant (començant per un metall anorreador), per les quals navegava com un surfista de gràcils moviments John Eliot Gardiner.
La referència marina no és sobrera, donada la composició de la primera part del concert. Els Quatre interludis marins de Peter Grimes van obrir la sessió amb un Gardiner que va explorar a fons totes les capacitats de suggestió de la música de Britten, en especial en la jubilosa crida a missa de Matí de diumenge. A La mer, de Debussy, vam trobar a faltar una major mullena i més perfum de salnitre en la lectura del director britànic, però, com a mera arquitectura musical, els resultats van ser, si no impressionistes, sí impressionants: una atenció al detall indescriptible aliada a un perfecte equilibri de plans sonors (les llunyanes fanfares inicials de la trompeta i el corn anglès van vorejar el miracle) van distingir la prestació dels londinencs.
Amb la monumental Cinquena simfonia de Prokófiev entràvem al terreny de l'èpica, però no en el sentit de burd triomfalisme a la soviètica, sinó en el de desvelador de tragèdies subterrànies i tensions subjacents. La noblesa de l'Andante inicial va deixar pas a un segon temps en aparença jovial, en realitat una ganyota desencaixada pel sarcasme davant l'horror, confirmada en la fosca evolució de l'Adagio central. Esperonant la batuta de Gardiner, més que esperonada per aquesta, la Simfònica de Londres va rematar la seva exhibició de virtuosisme al quadrat en el final de la simfonia i en el bis, l'exhilarant Mort de Tibald, del Romeu i Julieta, de Prokófiev. Costarà de baixar del núvol on ens van deixar aquests músics excepcionals.

Xavier Cester
Avui