Cerca de notícies

Enquesta

El Gran Teatre del Liceu reposa «L'elisir d'amore» de Mario Gas

17/3/2005 |

 

L'òpera de Donizetti suposa el debut en el coliseu català del tenor argentí Raúl Giménez.

El Gran Teatre del Liceu recupera la versió que va fer Mario Gas de L'elisir d'amore , de Donizetti, estrenada al Grec el 1983 i representada en el Festival de Peralada el 1993. Gas transporta el llibret de Felice Romani a la Itàlia dels primers anys del feixisme. L'òpera, que es podrà veure des de demà i fins al 7 de juny, té cinc repartiments i noms com el tenor argentí Raúl Giménez, que debuta com a Nemorino al teatre barceloní, igual que ho fa la italiana Mariella Devia com a Adina.
Un moment de l'assaig de dimecres de l'òpera.

«La mirada que proposa aquesta versió estrenada el 1983 al Grec i representada el 1998 al Teatre Victòria em sembla bona, per això he pensat que no calia modificar-la gaire, només alguns canvis cromàtics del decorat i la reconstrucció d'alguns moviments», va explicar ahir el director d'escena, Mario Gas, durant la presentació de L'elisir d'amore. Gas va remarcar que és una obra que «enganya molt», ja que «trenca amb l'època i el format de l'òpera bufa». En la proposta del director català, l'acció es trasllada als primers anys del feixisme a Itàlia: «És una època en crisi, en un mitjà mig rural mig urbà, ideal perquè arribi un xarlatà amb vespa venent un elixir. L'ambient creat per les camises negres és un caldo de cultiu molt adequat per a l'argument.» Aquesta òpera en dos actes de Donizetti, estrenada el 12 de maig de 1832 al Teatro della Cannobiana de Milà, es basa en la llegenda de la poció màgica que fa enamorar. Nemorino, el protagonista, pretén, amb l'ajuda del xarlatà Dulcamara, venedor de la poció, aconseguir l'amor de la bella Adina. Finalment, una herència resultarà més eficaç que l'elixir d'amor.

El director musical en alternança amb Josep Caballé-Domenech, Daniele Callegari, va remarcar la dificultat que suposa treballar amb cinc repartiments per intentar «mantenir la unitat estilística». També va aclarir que ha realitzat alguns talls per donar «velocitat» a la música. En aquest sentit, va destacar la «lleugeresa instrumental» de la partitura de Donizetti que, tot i ser una òpera bufa, «contraposa la part sentimental a la còmica».

Un Nemorino a la Mr. Bean
«Nemorino no és cap ximple, sinó un personatge perillós perquè pot caure en la ximpleria, però en el fons és un enamorat foll, que fa bogeries per la seva estimada, l'Adina», va comentar ahir Raúl Giménez. El tenor argentí, que es va mostrar molt complagut de debutar al Liceu, sobretot perquè viu des de fa vint anys a Barcelona, va explicar que ha intentat donar un toc de Mr. Bean al personatge principal per la seva «transparència sense plecs» que ratlla la «ingenuïtat».

Pel que fa a la famosa ària Una furtiva lacrima, Giménez va dir: «Els cantants recreem el que va escriure el compositor el més fidelment possible. Així complim la nostra missió. L'aportació del cantant es redueix a l'espai que queda entre nota i nota. Aquí és on podem posar la nostra energia. No hi ha molt per inventar.»

V. Gaillard
El Punt