Cerca de notícies

Enquesta

Un cor s'atura

13/3/2005 |

 

És possible que sigui Bèlgica, ara que celebra els seus 175 anys d'independència, el país on l'òpera contemporània prengui més força? Philippe Boesmans, un nom ben poc conegut fa un parell de dècades fora dels cercles més usuals de la música actual, ¿és el principal compositor operístic del pas del segle XX al XXI? Boesmans i el seu llibretista regular, Luc Bondy, ¿són els nous Strauss i Hofmannsthal dels nostres dies? Totes aquestes qüestions vénen al cas arran de l'estrena, el passat dia 8 al teatre de La Monnaie de Brussel·les, de la darrera òpera del compositor belga, Julie, una première que confirma, d'una banda, que Boesmans és sens dubte una de les veus operístiques més interessants del moment, i, per altra, que el gènere té esperances i possibilitats més que certes d'anar ampliant els títols que ofereix al melòman amb un mínim d'inquietuds. Si el primer esforç líric de Boesmans, La passion de Gilles, no s'ha acabat d'imposar, els altres dos títols del seu corpus (no hi comptem l'orquestració de La incoronazione di Poppea ), Reigen i Wintermärchen, s'han representat arreu amb èxit: la primera reapareixerà, per exemple, l'any vinent a La Fenice de Venècia, i de la segona el mateix Liceu n'ha pogut gaudir a començaments de la temporada 2003/2004, amb les forces de La Monnaie al complet.
Després de Schnitzler i Shakespeare, ara és el torn de Strindberg, amb una de les seves obres més celebrades, una mena de bogeria de nit de Sant Joan amb transgressions socials i sexuals (la noble protagonista del títol es fica al llit amb el seu criat) amb final tràgic per a la protagonista. El primer que cal dir de la nova òpera és que, un cop acabada la funció, et vénen ganes d'escoltar-la de nou, tan bo és el gust que deixa al paladar. Bondy i Marie-Louise Bischofberger han fet un treball de condensació del text (de nou utilitzen l'alemany en el seu llibret), ja no gaire extens, de Strindberg, per crear una òpera d'una hora i quart de durada que ni sembla tan curta ni es fa llarga.
La inclusió d'un grup de jazz a Wintermärchen potser ha fet que a Barcelona tinguem una visió esbiaixada de l'estil de Boesmans, atrets pel que, de fet, només era una manera de donar un color musical diferent a l'acte de Bohèmia. A Julie, Boesmans opta per una escriptura més depurada, amb una orquestració reduïda (18 músics) emprada amb una innegable habilitat, mantenint el to propi de moltes òperes actuals d'un recitatiu continu, amb parèntesis més cantabile, això sí, amb una volada molt superior a la d'altres exemples recents (sense anar gaire lluny, els decebedors Angels in America d'Eötvös). La brillantor instrumental que assoleix Boesmans, amb esclats fulgurants i recolliments ben modulats, amb un gust per la mobilitat constant de textures, defugint el manteniment durant massa temps d'una atmosfera determinada, va acompanyada d'un acurat tractament vocal dels tres protagonistes: una mezzosoprano per a Julie, un baríton per a Jean, i una soprano que alleugereix i il·lumina l'opressiu clima regnant per a Kristin. El més destacat, però, és que la música de Boesmans mai és una mera banda sonora, un acompanyament més o menys enginyós del text, sinó una entitat pròpia que comenta, amplia i aprofundeix en aspectes on la paraula no hi arriba.

Fa uns anys que aquesta afirmació hauria estat anatema entre les avantguardes més políticament correctes, però Julie compta amb molts moments de bellesa musical extrema. La peça arrenca amb els batecs d'un cor, a càrrec de la gran caixa, mentre la cuinera Kristin cantusseja despreocupada. És el seu cor, o el de la protagonista? Aquest motiu rítmic anirà reapareixent de forma més o menys modificada al llarg de la partitura, fins a la terrible conclusió on Julie es talla el coll, ben davant del prosceni, amb una fulla d'afaitar. L'obra, en definitiva, no deixa de ser el retrat de la seva caiguda a l'abisme al llarg d'una nit, una caiguda que Julie mateix ja entreveu en un dels moments més preciosos de la partitura: la mestressa i el criat s'expliquen mútuament els seus somnis, ella de caiguda, ell d'ascens, la primera amb uns arabescos vocals de caràcter orientalitzant, mentre la flauta en el registre més greu i el violí amb harmònics aguts creen un embolcall tan enrarit com hipnòtic.

PARTITURA TRAVADA
La travada forma amb què Boesmans ha construït la partitura, amb elements melòdics, harmònics i instrumentals que van reapareixent ara i adés, fa que la primera meitat de l'obra, fins que Julie i Jean consumen el seu acte, sigui d'un desenvolupament ineluctable. Una breu tempesta, defugint el més tòpic descriptivisme, serveix de frontissa amb una segona part on l'interès decau una mica fins a la reaparició de Kristin: les seves aèries evolucions vocals evoquen un dolor profund, el trencament d'un ordre preestablert que només el sacrifici de Julie pot redimir. La mateixa combinació instrumental del somni de Julie torna a fer-se evident quan Kristin parla d'un món on, si el pecat abunda, la gràcia també. Com una mena de passacaglia fúnebre amb el pedal al violí de nou en el registre més agut, els diferents temes de l'òpera van reapareixent fins que el cor de Julie s'atura. Com el de l'espectador, commocionat per la tragèdia que Boesmans ens ha servit sense efectismes sobrers, anant directe al cor dels personatges.
Boesmans va ser, amb justícia, la figura més aplaudida a la fi de la representació, però no l'única. Valor ascendent del panorama operístic actual, Malena Ernman va ser una extraordinària Julie. El fet que fos sueca i que, a més, la seva besàvia fos protagonista de l'obra original sota la direcció del mateix Strindberg hi deu haver influït en bona mesura, tot i que el més destacat va ser la veu versàtil d'aquesta mezzo que va abastar sense problemes els extrems de la tessitura que exigeix el compositor (sense que l'escriptura del rol fos torturant), matisant amb llapis ben fi l'evolució d'aquesta dona que va de la sensualitat a l'autodestrucció. Al seu costat, Garry Magee va ser un Jean a qui se li poden fer pocs retrets musicals o dramàtics. No obstant, la tria del baríton britànic va ser un seriós error de càsting, no perquè fos més baix que la seva antagonista, sinó perquè li mancava la imprescindible presència física i vocal que el convertís en el veritable catalitzador de la caiguda de Julie a l'abisme. Dit d'altra manera, no era creïble que aquella dona perdés el cap per ell. La jove Kerstin Avemo, superats certs nervis comprensibles, va ser una Kerstin de cant nítid.

BATUTA LÚCIDA
Aquest tipus de repertori s'adiu de meravella amb la batuta lúcida, precisa i diàfana de Kazushi Ono, el distanciament emocional de la qual encara reforçava la potència del drama, obtenint a més un rendiment superlatiu de l'Orquestra de Cambra de La Monnaie.
La posada en escena de Luc Bondy posava sobre el tauler de la manera més efectiva totes les fitxes d'aquest joc pervers i mortal, dins de l'opressiu i alhora lluminós decorat de Richard Peduzzi -obligat a reutilitzar elements del decorat de The Turn of the Screw amb la qual Julie s'alternarà tant a Brussel·les com al Festival d'Ais de Provença, coproductor de l'òpera amb el Wiener Festwochen-, un marc d'imposant blancor on el roig intens del vestit de Julie servia d'ominosa premonició del seu destí.

Xavier Cester
Avui