Cerca de notícies

Enquesta

John Eliot Gardiner: El 'Rèquiem de guerra' s'hauria de tocar ara més que mai

6/4/2003 |

 

El director anglès ofereix avui un concert que té com a repertori tres clàssics del segle XX al Palau de la Música.

Sir John Eliot Gardiner, una de les batutes més ben considerades, arriba avui al cicle Palau 100 (21.00 h) per oferir un repertori diferent
al que ens té
acostumats.

Dirigeix l'Orquestra Simfònica de Londres en un programa que, en part, serveix per commemorar el 50 aniversari de la mort de Prokófiev



Defensor destacat dels compositors del barroc, el classicisme i el primer romanticisme, sobretot al capdavant del cor Monteverdi i de l'Orquestra Revolucionària i Romàntica, un dels grans noms de les interpretacions amb criteris històrics torna ara a Barcelona amb tres compositors del segle XX: Britten -Quatre interludis marins, extrets de l'òpera Peter Grimes-, Debussy -La mer - i Prokófiev -Simfonia núm. 5.
En aquesta ocasió, Gardiner dirigirà l'Orquestra Simfònica de Londres en un programa que, en part, serveix per commemorar el 50 aniversari de la mort de Prokófiev. Però l'eix central de la vetllada és un altre: el mar. "Britten i Debussy es van deixar absorbir pel mar i van capturar aquesta idea en termes musicals -explica a l'AVUI en conversa telefònica-. Però ho van fer des de perspectives diferents ja que els mars que ells coneixien eren diferents. Debussy, al ser francès, coneixia el Mediterrani i també coneixia bé el canal de la Mànega. Benjamin Britten va viure a la costa est d'Anglaterra, a Aldeburgh, però els Quatre interludis evoquen la costa de Suffolk, al mar del Nord, que és un paisatge més fosc, més espurnejant i temible que no pas el mar que Debussy descriu".


Mestres del color musical
En tot cas, les dues partitures tenen altres punts de contacte. "Debussy i Britten han estat dos mestres del color musical i de l'efecte en l'orquestració, la qual cosa permet una meravellosa exhibició per a una orquestra simfònica moderna. La Simfònica de Londres és l'orquestra perfecta per fer-ho". La connexió entre Gardiner i la música de Britten, tanmateix, pren un caràcter més personal, ja que el director va arribar a conèixer l'autor de Billy Budd. "Vaig cantar per a ell quan era un nen soprano, i el vaig arribar a tractar una mica. També vaig treballar els anys 70 amb el seu gran amic, el tenor Peter Pears, quan vaig dirigir l'oratori Jephta, de Händel".
Una de les grans pàgines de Britten, el Rèquiem de guerra, està agafant per desgràcia una nova rellevància aquests dies, "desafortunadament", com reconeix John Eliot Gardiner, que ha dut al disc la seva versió de l'obra. "És una peça que s'hauria de tocar ara més que mai". El músic britànic es confessa "decebut i incòmode amb el que està succeint a l'Iraq en nom de la Gran Bretanya i els Estats Units" i es mostra disconforme amb els objectius traçats per Bush, Blair i companyia. Gardiner creu que "la situació es girarà en contra d'ells i que es provocaran més malentesos i desconfiança cap a Occident.
Respecte de la Cinquena simfonia de Prokófiev, Gardiner la defineix com una obra "enorme i èpica. La va escriure durant la Segona Guerra Mundial i és molt complexa, plena de diferents emocions i sentiments". Una visió triomfalista, a la soviètica, és possible, però el músic creu que la partitura també pot ser vista "com una història èpica de les dificultats de la gent. Com més t'hi endinses, sota la superfície també es troben altres elements com el sarcasme, la ironia, l'humor, la dissidència o la superació".
Un altre aniversari destacat d'enguany també està present a l'agenda de Gardiner: el bicentenari del naixement de Berlioz. Si l'any passat dirigia Benvenuto Cellini a Zuric, enguany interpretarà Les troyens a París. "És una obra que escau molt bé en aquests temps de guerra. A més, estic molt orgullós de fer-la a París. Per a mi és la millor obra de Berlioz, sense cap dubte. Hi va dedicar molt de temps, d'amor, d'esforç, molt més que en qualsevol altra obra. També ha estat la menys entesa a França". Segons Gardiner, "els francesos tenen una actitud molt ambivalent cap a Berlioz. No són completament feliços quan pensen que és un dels seus millors compositors, que ho és. A mi m'agrada la seva passió, la seva extravagància com a músic, com a escriptor per a orquestra. Va ser el compositor per a orquestra més original entre Beethoven i Mahler i va influir d'una manera molt directa en la manera com l'orquestra romàntica va evolucionar en el segle XIX".

Helena Encinas, Marta Porter
Avui