Cerca de notícies

Enquesta

Viena capital

5/4/2003 |

 

The Lindsays llancen el sisè volum de la seva nova edició dels quartets de Beethoven. Nova i última, ja que d'aquí a un parell d'anys es dissoldran


P arlar un altre cop de la situació de crisi del mercat discogràfic (les dades donades aquesta setmana per la Societat General d'Autors i Editors són prou contundents) seria reiteratiu. També ho seria fer-ho de l'evidència que, malgrat tot, els diferents segells, grans i petits, continuen, en la mesura de les seves possibilitats, editant discos que satisfan la curiositat del melòman amb les orelles ben predisposades. Com que aquesta reiteració és més positiva que la primera, serà la que posarem en pràctica un mes més en l'habitual passeig per les novetats discogràfiques. Unes novetats que ens permeten seguir el fil del temps a partir de l'art dels sons i que ens recorden que no hi ha hagut cap època sense bona música. En aquesta ocasió, el nostre fil es descabdella al Renaixement. Le Concert Brisé, amb William Dongois al cornetto, ens ofereix al segell Carpe Diem un passeig amb La barca d'amore. Es tracta d'un recull de peces i transcripcions d'autors diversos (de Lassus a Palestrina, passant per l'omnipresent anònim) que ens il·lustren de forma nítida sobre l'art de la disminució, les variacions introduïdes a partir d'una melodia donada.
El barroc germànic compta amb Bach i Telemann amb dos noms de pes evident que han estat objecte de sengles novetats a Harmonia Mundi. Philippe Herreweghe segueix amb pas ferm la seva travessa pel corpus de cantates sacres del kantor de Sant Tomàs de Leipzig. La darrera parada són les cantates Ach Gott, vom Himmel sieh darein BW2, O Wewigkeit, du Donnerwort BWV20 i Es ist ein trtzig und verzagt Ding BWV176. Un cop més el cor i l'orquestra del Collegium Vocale de Gant es revelen com els instruments idonis per a unes lectures en què l'emotivitat i la unció sorgeixen d'un discurs musical impecable i no de gestos externs. Només cal escoltar el magnífic coral que obre la cantata BWV 20, amb la seva serena majestuositat. De Telemann, el Freiburger BarockConsort han gravat els sis primers dels anomenats Quartets de París, mostra d'un gènere poc freqüent a l'època (tres instruments solistes i baix continu) que va trobar a la capital francesa un gran èxit. Res d'estrany, ja que són partitures d'un encís irresistible reforçat per la lectura lleugera i elegant del grup alemany.


EL FOCUS VIENÈS
Viena ha estat una de les ciutats clau en el desenvolupament de la música i, per tant, no és rar trobar un grapat de discos d'autors que van desenvolupar bona part de la seva carrera a la capital imperial. Com Mozart, de qui Alfred Brendel ha gravat per a Philips les sonates per a piano K533/494, 310 i 311, i la Fantasia K397. En un rampell confessionari, el cronista admet que Brendel no ha estat mai gaire sant de la seva devoció: un intèrpret intel·ligent, sens dubte, però massa sovint ensopit. Aquest disc no ens farà canviar d'opinió, però és evident que és d'una lucidesa d'idees i de realització que haurien d'estar més presents avui en dia.
Els que sí que són sants de la meva devoció són els quatre membres de The Lindsays. El grup britànic llança a ASV el sisè volum de la seva nova edició dels quartets de Beethoven. Nova i última, ja que han anunciat per d'aquí a un parell d'anys la seva dissolució. Una mala notícia per a tots els cambròfils de pro, però sempre ens quedarà el testimoni de registres com aquest: la ferocitat del primer temps del Quartet opus 95 o la commovedora emotivitat, sense colorants ni additius, del segon temps de l'opus 127 són moments que ajuden a explicar la grandesa dels Lindsay. No deixem Beethoven, perquè un dels nous valors pianístics al panorama internacional, Cédric Tiberghien, ha reunit a Harmonia Mundi les variacions que el compositor de Bonn va escriure entre 1800 i 1809. Des d'obres mestres com les opus 34 i 35 Eroica a peces més lleugeres com les WoO 78 a partir de God save the King. Tiberghien restitueix tota la grandesa de les primeres i sap treure tot el suc de les segones.
Tanquem l'epígraf vienès amb dues visions complementàries de la música de Mahler, captades ambdues en viu. Rafael Kubelik va ser un dels principals campions de la música del compositor bohemi, amb una integral de les simfonies referencial. Audite està publicant un altre cicle, en aquest cas procedent de concerts en directe amb la Simfònica de la Ràdio de Baviera. La Cinquena, captada el 1981, és característica de l'estil de Kubelik (un dels grans de la segona meitat del segle XX), vibrant sense necessitat de caure en histrionismes sobrers, amb un Adagietto amorosit amb cura. El Mahler de Michael Tilson Thomas beu més de l'exuberància d'un Bernstein, però també és plenament vàlid, com ho confirma la Simfonia núm. 1, nova entrega del cicle que dirigeix amb la Simfònica de San Francisco. El ressò emocional dels atemptats a Nova York i Washington es deixa sentir en aquesta Tità, enregistrada entre el 19 i el 23 de setembre del 2001, més fosca de l'habitual, i potser per això, també més esclatant en la seva afirmació final de vitalitat.


SORPRESES
Bèlgica ha donat compositors de renom més enllà de Franck, com Joseph Jongen, de qui enguany es commemora el 50 aniversari de la mort. L'Ensemble Arpae ha enregistrat per a Cyprés la seva música de cambra per a arpa, flauta i cordes, unes obres que com el Concert à cinq op. 71 beuen de la tradició més colorística de l'impressionisme francès amb resultats agradablement perfumats. Si aquest disc és una sorpresa agradable, The Caterpillar, el recull de cançons que edita Deutsche Grammophon, ho és per partida doble. Primer per l'inusual del repertori, les cançons que Albéniz va escriure a partir de textos (la majoria en anglès) del seu mecenes Francis B. Money Coutts. Segon, per l'enfocament de la mezzosoprano Marina Pardo i la pianista Rosa Torres-Pardo, que les giren clarament cap al món del café-concert amb un fort regust jazzístic, evident sobretot en la participació vocal de la mateixa pianista. Discutible i atractiu alhora.
Molt més canònica és la veu de la mai prou enyorada Pilar Lorengar, de qui Decca recull en un doble àlbum, arran del 75 aniversari del seu naixement, algunes de les seves millors gravacions. El segon disc, amb la participació de Jesús López-Cobos i Alícia de Larrocha en repertori espanyol, és esperablement esplèndid, però el primer, amb àries de Puccini, Mozart, Strauss i Wagner, demostra per què va ser la reina de la Deutsche Oper de Berlín i fa lamentar encara més l'arraconament que va viure al seu país: només cal escoltar l'Himne a la lluna de la Rusalka de Dvorák perquè se'ns posi la pell de gallina.


DISC DEL MES
La novetat que volem subratllar aquest mes no és un disc rodó, però és tan fascinant en tants aspectes que val la pena acostar-s'hi. Laurence Equilbey i Accentus són les estrelles més flamants dins del món coral europeu, i amb raó, perquè la directora francesa ha aconseguit crear un grup en el qual la conjunció plusquamperfecta no s'aconsegueix sacrificant la individualitat de les veus. El títol de Transcriptions deixa prou clara la intencionalitat del seu disc per a Naïve, adaptacions corals de peces d'orígens diversos, des de l'Adagio de Barber (transcrit pel mateix compositor) fins a un estudi de Chopin. Justament és Chopin amb qui l'invent funciona menys, però en Mahler, Wolf, i Berg, així com en el mateix Barber, Equilbey i els seus cantaires exploten a fons la capacitat de commoure de la veu humana.

Xavier Cester
Avui