Cerca de notícies

Enquesta

Berganza, diva menyspreada

5/3/2005 |

 

La 'mezzosoprano' celebra el 70è aniversari amb un quàdruple disc recopilatori.

Teresa Berganza va arribar tard a l'hotel on ahir havia de presentar Brava Berganza! A birthday tribute, el quàdruple disc recopilatori amb què Deutsche Grammophon, el segell que més l'ha mimat, vol celebrar els 70 anys de vida, i 50 d'escenaris, que ha complert la mezzosoprano.

Berganza va aprofitar la disculpa pel seu retard per explicar una anècdota tan reveladora com enverinada: "Un dia, fa anys, un embús m'impedia arribar al Teatro Real de Madrid, on havia de cantar. Aclaparada, se'm va acudir dir a un policia: 'Sóc Monserrat Caballé, m'esperen al Real'. Només llavors em van obrir pas. Lamentablement és així, al món m'adoren, però al meu país no em coneixen".

VENJANÇA
L'anècdota de l'embús i el travestisme de dives va donar el to a la trobada de Berganza amb la premsa, que va tenir més regust de repàs d'una vida que de llançament discogràfic. La mezzosoprano tenia ganes de treure's algunes espines, però ella va triar el bon humor i una exhibició titànica de vitalitat per portar a terme la seva venjança.

"Em sento felicíssima, estic en un dels millors moments de la meva vida. Faig el que vull, canto tant com puc, i a sobre em fan regals com aquest disc", va respondre quan algú li va recordar que el Govern francès acaba de condecorar-la amb la Legió d'Honor i pocs mitjans de comunicació espanyols s'han fet ressò de la gesta.

Irònica, ràpida i divertida, Berganza va optar per mostrar-se directa i presumir: "Sóc de les poques que compleixen 70 anys i ho anuncien. Un dia Victòria dels Àngels em va agafar del braç i em va dir: 'Teresa, tu i jo som les úniques que podríem seguir cantant fins als 90 anys amb una sola octava'", va dir.

La mezzosoprano va alabar la selecció de temes del recopilatori efectuada per la discogràfica, que inclou extractes que han marcat la seva carrera, com La vida breve, El sombrero de tres picos i El amor brujo de Falla, Carmen de Bizet, i una selecció d'àries barroques italianes i cançons espanyoles. Però, sobretot, va acceptar parlar de la seva vida sense escatimar dades d'ordre domèstic.

"Jo, quan viatjava, m'emportava tota la família amb mi, tot i que amb els marits no m'ha anat gaire bé --va recordar--. No perdo el son per això, hi ha coses més importants en la vida que un marit. En algun moment vaig haver d'escollir entre cantar i un marit, i no vaig dubtar, vaig triar la música".

Madrilenya del barri de La Latina, filla d'una mare "molt catòlica" i un pare ateu que va ser a la presó per les seves idees, Berganza va descriure estampes de la seva dura infància de postguerra, de la seva persistència en la feina ("Jo he cantat fins i tot en un garatge, a mi no m'ha recolzat cap ministeri", va dir) i dels seus primers èxits internacionals.

"Un dia em van oferir cantar a Milà, l'endemà a Londres i més tard a Nova York. Així que va arribar el moment d'obrir la boca, no vaig tenir problemes. Però jo he cantat a la Scala de Milà sense necessitat d'anar-me'n al llit amb el director", va destacar la coratjosa mezzosoprano en un altre dels seus rampells.

Berganza també es va mostrar rotunda a l'afirmar que la societat en què viu no li agrada: "Hi ha molta superficialitat i percebo cada dia alguna cosa de la qual voldria fugir". L'artista va lamentar que els polítics s'insultin contínuament. "És una cosa que no hauria de passar", diu.

"Addicta al cant" i autodefinida com "una dona sense pors", a aquestes altures de la seva vida Teresa Berganza només sospira per una carència. "Quan passo pel Museu Thyssen, penso: ¿per què no he conegut un Thyssen que m'hauria posat un teatre per a mi? Allà sí que seria feliç ara mateix, dirigint el meu teatre al meu gust".

Juan Fernández
El Periódico