Cerca de notícies

Enquesta

La festa d'aniversari de Lorin Maazel

4/3/2005 |

 

Lorin Maazel celebra el seu setanta-cinquè aniversari amb un concert al capdavant de la Filharmònica de Nova York.

El 15 d'agost de 1942, un desconegut director debutava dirigint la Filharmònica de Nova York al Lewisohn Stadium davant de 8.500 espectadors.

El jove principiant -de només 12 anys- es deia Lorin Maazel, conduïa orquestres des dels vuit i acostumava a interpretar simfonies senceres de memòria; per si fos poc, era també un remarcable violinista i es defensava al piano. 63 anys més tard, l'1 de març del 2005, aquest nen prodigi, que ha estat titular de nou formacions, dirigint milers de concerts i òperes al més alt nivell i entrant així a l'Olimp dels déus de la música clàssica, va tornar a posar-se al capdavant de la formació de la qual és titular per celebrar el seu 75è aniversari.

El director americà d'origen francès va dirigir, en aquesta ocasió tan especial, un conjunt de peces de pròpia factura. Molt més conegut per la seva tasca amb la batuta, Maazel és autor d'una cinquantena d'obres prou remarcables que, tot i així, no ha mostrat gaire interès a difondre. "Dirigir la teva pròpia música -va dir el mestre poc abans del concert- és com llegir el teu diari en públic". Certament, Maazel no semblava gaire còmode interpretant-se a ell mateix (curiosament, cosa prou inèdita, llegia les seves pròpies partitures tot dirigint) però, tot i la timidesa, va protagonitzar un concert notable.

La festa es va iniciar amb la discreta Monaco Fanfares, una peça de circumstàncies monotemàtica que Maazel va escriure a Mònaco, quan vivia ben a prop del palau reial on -cada dia a les dotze- el soroll de les fanfares el despistava de la feina. I és potser la circumstancialitat el que més bé defineix la desigual activitat creadora de Maazel, que ha compost a petició dels seus amics o per passar el temps en els seus nombrosos viatges. Ho va mostrar la segona peça del recital, Music for Violoncello and Orchestra, un concert en forma de poema simfònic que el director va compondre en un estil sincrètic tocat per Schönberg amb influències jazzístiques. L'obra va ser possible gràcies a la insistència del seu amic Mstislav Rostropóvitx, a qui va dedicada la partitura que ell mateix va estrenar. Però la tècnica i el saber fer del cellista rus no es va trobar a faltar davant la interpretació excel·lent de la jove virtuosa Han-Na-Chang, que va accentuar magníficament els estirabots de la peça, projectant un so i un fraseig encantats d'haver-se conegut.

La segona part va mostrar un dels vessants més ocults de Maazel, amb la programació de tres obres per a narrador i orquestra força semblants a la canònica Pere i el llop de Prokófiev. The Giving tree, The Empty Pot i Irish Vapours and Capers van divertir força el públic per la seva pictòrica arquitectura, unes evidents cites straussianes i el magnetisme dels narradors Dietlinde Turban, Dylan Baker i Jeremy Irons (que va demostrar, amb poc més d'unes frases i amb l'únic poder de la veu, què és això de ser un actor com una catedral). També van fer-hi goig els solistes James Danner, el Brooklyn Youth Chorus i el mític flautista Sir James Galway, que va presentar el concert amb un bon humor contagiós. Bona resposta d'un públic que, tot i això, hauria preferit celebrar els anys del seu ídol amb un dels seus greatest hits, com ara algunes novenes o quintes d'aquelles que surten als discos de la Deutche Grammophon...

Estrena de l'òpera '1984'
Preferències a banda, una previsible ovació amb l'inevitable Happy Birthday entonat per l'orquestra va acomiadar el septuagenari director que -tot i concerts com aquest- veurà probablement ombrejada la seva obra, igual que ha passat amb companys seus com Furtwängler, que també va compondre esporàdicament. No obstant, Maazel afronta l'estrena de la seva primera òpera -1984, basada en l'obra d'Orwell-, que arribarà el 3 de maig del 2005 al Covent Garden de Londres, naturalment, amb el mateix compositor al podi. Pel que fa a l'activitat com a director, Maazel té encara contracte amb la seva orquestra fins al 2009. Pel que sembla, la cosa encara pot durar força.

Bernat Dedéu
Avui