Cerca de notícies

Enquesta

Els desafiaments d'una indústria en crisi

27/2/2005 |

 

Fa unes setmanes van aparèixer un parell de documents que, des de perspectives diferents, encaren la situació actual de la creació i les necessitats de la indústria musical davant els reptes que se li plantegen. El primer són les conclusions de la Tercera Trobada de Creadors celebrada a Barcelona entre l'1 i el 3 de febrer sota els auspicis de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), tot un seguit de "mesures de política cultural per protegir el creador i promoure la diversitat cultural" -resumides en l'anomenada de forma pomposa Declaració de Barcelona- que abracen, com és lògic, molt més enllà de l'àmbit estricte de la música, tot i que serà en aquest capítol concret on ens aturarem. El segon text és el Libro blanco de la música en España, presentat amb la presència de la ministra de Cultura el 24 de gener a Madrid per l'associació Promusicae. Productores de Música de España, un estudi centrat en la indústria discogràfica i la crisi que pateix, sobretot, arran de l'atac de la pirateria.

La primera evidència és que, malgrat els problemes de les discogràfiques i els neguits dels autors, mai la música havia estat tan present en la vida quotidiana: sintonies de mòbils, fil musical a metros, trens i avions, canals nous i més ràpids (la xarxa informàtica) per accedir-hi, proliferació d'activitats en directe, des de la sessió més alternativa fins a estadis de futbol plens per escoltar bandes irlandeses. No és la intenció d'avui filosofar sobre la qualitat, no pas del que s'escolta, sinó del com s'escolta, de la vulgarització, en el pitjor sentit del terme, del fet musical, convertit en objecte de consum ràpid i efímer que requereix cada cop menys atenció per part d'un receptor passiu excepte en el fet de pitjar un botonet. Les conseqüències poden ser més greus del que ens pensem.

DEMANDES DELS AUTORS
Si focalitzem la nostra atenció en el paper dels creadors que la SGAE anomena de música simfònica i de cambra, no cal insistir en el que tots ja sabem: que els compositors d'avui en dia tenen molts problemes per fer arribar la seva obra al públic. A vegades el cronista, en un atac de deliri, pensa que potser fóra millor que ens deixéssim d'hipocresies i que tots plegats, públic, programadors, institucions, i també crítics i premsa, ens treguéssim la careta i els diguéssim sense embuts als creadors actuals que el que fan no ens interessa gens ni mica i que més valdria que es quedessin a casa jugant al parxís mentre nosaltres reescoltem una i mil vegades Mozart, Beethoven, Txaikovski i Mahler, que és el que ens agrada de veritat. Per sort el deliri dura poc, perquè si es fes realitat i tinguéssim una societat que no és capaç d'explicar-se i reflectir-se ella mateixa a través de l'art (sigui música, cinema, pintura o el que sigui), aquesta estaria abocada al suïcidi.

Entre les moltes mancances que tenen els compositors, el document de la SGAE enumera alguns elements no per evidents menys dolorosos, com l'absència de la seva obra als mitjans de comunicació públics, en especial els televisius, ja siguin TVE o TV3, que han claudicat de forma miserable de la seva responsabilitat cultural, o la manca d'enregistraments que permetin difondre la seva música. Per descomptat, això no hauria d'impedir un altre recolzament, el de la interpretació en viu de les obres en qüestió. Obsessionats com sovint estem per les estrenes -una manera de salvar les aparences?-, deixem que s'acumuli pols sobre partitures que han superat amb èxit la prova del cotó del directe: entre les obres d'autors catalans estrenades als darrers anys, el cronista té moltes ganes, insatisfetes esclar, de tornar a escoltar, per exemple, l'Eurídice d'Amargós o la Segona simfonia Ciutat de Tarragona de Guinjoan. La política d'encàrrecs està bé, sempre que hi hagi un control de qualitat no contradictori amb la capacitat de risc i es garanteixi que les peces que realment valguin la pena puguin escoltar-se una segona o tercera o quarta vegada. ¿Hi ajudaria la presència de quotes en la programació de les formacions, sobretot orquestres, públiques? Aquest cronista n'és ben poc amant, primer perquè poques vegades són operatives, segon perquè són una confessió de derrota de la racionalitat que, de manera natural, hauria d'imperar en la creació de programes.
La trobada de la SGAE va incidir també en aspectes de la fiscalitat que pateixen els autors, i en els greus dèficits en matèria musical que existeixen en el sistema educatiu. Mai es donarà prou importància a aquest aspecte, veritable fonament del que ens trobarem en el futur. Si no s'actua ràpid i aviat, les futures generacions seran sordes per molt que tinguin música al seu voltant les 24 hores del dia. Les mancances, per desgràcia, es donen també en l'ensenyament específic de la música, tant pel que fa a uns conservatoris amb programes titllats d'obsolets com en les dificultats (no ens hem mogut gaire en aquest sentit) de compaginar la pràctica musical amb l'escolaritat regular.

MIRANT-SE EL MELIC
El nexe comú entre les conclusions de la Trobada i el Libro blanco de la música en España és, resumint de manera grollera, que autors i discogràfiques es puguin guanyar les garrofes sense entrebancs, fita legítima i lloable, per altra banda. Llàstima que els dos textos pateixin certes dosis de meliquisme, el primer confiant en l'acció dels poders públics en suport de la seva causa sense reflexionar en com fer que el públic se senti atret per la seva música, el segon atribuint tots els mals a forces externes malignes, sense un bri d'autocrítica. Gens estrany si es té en compte que les impulsores de l'estudi són les mateixes empreses discogràfiques que, en una singular pirueta semàntica, durant tot el text s'autodesignen productors de música.

Per descomptat que en un top manta no trobarem la Quarta de Bruckner. A més, el pretecnològic cronista no sap si és possible baixar-se d'Internet Parsifal, i que allò s'escolti amb uns mínims de decència. La qual cosa no vol dir que l'atac de la pirateria no l'afecti de retruc des del moment que les companyies retallen els projectes que no tinguin una rendibilitat més immediata (i la música clàssica se sol moure en períodes més amplis).

Les dades que dóna el Libro blanco són moltes, i se'n pot extreure que en aquest món de liberalisme, més teòric que a la pràctica, les principals editorials musicals a l'Estat pertanyen als mateixos grups discogràfics que dominen el mercat, que les quatre grans multinacionals del sector (Sony-BMG, Warner, Universal i EMI) copen gairebé el 75 per cent de vendes, una proporció similar a la de les quatre grans emissores de ràdio (Cadena 40, Dial, Kiss FM i C100), amb un 73,5 del mercat musical, mentre el 53,7 de les vendes de música gravada es fan a El Corte Inglés i altres grans superfícies. El lema de la trobada de Barcelona, la força de la diversitat, sembla una burla davant aquestes dades.
Tot i admetre que els grans segells han estat lents a reaccionar davant les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen, l'estudi, donada la seva òptica economicista, no entra en el galopant adotzenament de l'oferta musical dels grans segells -al contrari, les retallades causades per la pirateria farà que arrisquin encara menys-, ni aprofundeix en la qüestió dels preus. En el camp de la música clàssica, per exemple, la proliferació de sèries mitjanes i econòmiques fa que els segells es facin ells mateixos la competència a les novetats de preu car. No és estrany que molts hagin optat per l'autoedició, des d'artistes com Jordi Savall fins a orquestres com el Concertgebouw o la Simfònica de Londres, bona sortida sempre, és clar, que es pugui comptar amb una distribució apropiada. De música, en definitiva, sempre n'hi haurà, el dubte és com ens arribarà. De moment, cal esperar a veure què passa.

Xavier Cester
Avui