Cerca de notícies

Enquesta

Un assaig traça «per primer cop» el món intel·lectual de J.S. Bach

27/2/2005 |

 

En el seu estudi, Ramón Andrés argumenta que el músic era un gran lector.

Quins llibres llegia J.S. Bach? Quins eren els seus referents culturals? El musicòleg Ramón Andrés (Pamplona, 1955) ha intentat aportar respostes a Johann Sebastian Bach. Los días, las ideas y los libros , publicat per Acantilado. Segons l'editor, Jaume Vallcorba, és el «primer cop» que s'elabora un estudi sobre el perfil intel·lectual del gran mestre de la música clàssica. Per redactar l'assaig, Andrés ha treballat sobre l'inventari que es va fer de la seva biblioteca quan va morir.

Ramón Andrés ha repassat la vintena de llibres de teologia i espiritualitat que posseïa el músic alemany, que apareixen en el repertori de l'inventari fet quan va morir, el 1750. D'aquesta biblioteca destaquen els títols de la mística alemanya medieval, amb autors com Eckart i Tauler, tot i que assegura que també llegia literatura. «Les novel·les eren considerades comprometedores a l'època i no les van incloure en la llista», diu Andrés. Pel que fa a la filosofia, Bach, contemporani de Newton i Leibniz, era pròxim a les teories de Christian Wolff, deixeble de l'últim. Tot i que era luterà, l'anomenat cinquè evangelista, també es va aproximar als autors catòlics, tal com demostra el fet que el 70% dels seus llibres, senyala Andrés, eren d'escriptors pertanyents a aquest dogma.

De les lletres a les notes
El més rellevant, segons l'intel·lectual, és que les lectures de Bach, de volums que sovint integraven les biblioteques dels seus amics, van determinar i influir la seva manera de compondre. «Les derivacions i les fugues de les seves partitures no són fetes a l'atzar, sinó que responen a una construcció arquitectònica.» «Bach estava en constant recerca, d'aquí que emergeixi un llenguatge molt atemporal», defensa l'especialista.
Tot i ser un músic que va morir «sense el reconeixement que es mereixia, sobretot respecte als seus contemporanis, Telemann, Vivaldi i Händel», el segle XX ha recuperat i revalorat aquest autor. «Compositors com Ligeti, per exemple, el tenen com a columna vertebral de la seva música», recorda.

Un artesà de la música
Andrés va apuntar divendres, durant la presentació del volum, que lluny de la imatge de persona «rígida», «tancada» i «previsible» a l'estil kantià que li han atribuït alguns musicòlegs del segle XX, Bach era un home «d'una gran obertura i velocitat mental». Andrès el defineix com a «obsessiu i responsable». «Procedia d'una família de músics i per ell la música era la seva forma de relacionar-se amb el món», afegeix.
El seu talent es va desvetllar «tard», diu l'especialista, quan tenia uns 18 anys, i va començar a escriure a aquesta època composicions vocals. El musicòleg, però, assenyala «una espina clavada» que tenia Bach: el fet de no haver estat universitari, com ho van ser els grans compositors contemporanis seus, com Telemann. En tot cas, el compositor no es considerava, com cap músic en aquella època, un artista, sinó un «artesà».

Valèria Gaillard
El Punt