Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos: "Vivim temps de llibertat condicional"

25/2/2005 |

 

El compositor ofereix un recital de piano sol dimecres a l'Auditori dins del cicle Nous Sons 05.

"L'art no transforma la societat, però ajuda la gent a conviure. Caldria que els polítics es gastessin els diners en cultura"

El pianista, compositor i dramaturg Carles Santos es presenta dimecres que ve a l'Auditori de Barcelona en la seva faceta de pianista i compositor amb un concert en solitari dins del cicle Nous Sons 05.

Si Agustí Fernández, responsable del cicle de música contemporània, buscava artistes eclèctics quant a creació, qualitat i capacitat de comunicació, no podia haver trobat un artista més representatiu del seu ideari que aquest Carles Santos que des de fa quaranta anys es mou pels cercles més avantguardistes de l'art, un art que considera que no s'ha de sacralitzar. "L'art no hauria de tenir tanta significació i un artista hauria de ser considerat igual que un taxista, un cuiner o un metge. L'art no transforma la societat, però hi ajuda -diu-, la cultura ajuda la gent a conviure i valdria la pena que els polítics s'hi gastessin els diners". Una declaració de principis que ja mostra per on van les coses.

La seva doble faceta de pianista i dramaturg es veurà aquest any representada amb dos muntatges, un concert per a piano sol en què estrenarà la seva obra Transfer -dimecres a l'Auditori-, i l'estrena del seu nou espectacle La meua filla sóc jo al Teatre Lliure al maig, una obra per a vuit cantants i deu músics que mostra quatre filles que volen matar el pare.

Dos gèneres que Santos considera com "dos tipus de patiment diferents". "Quan estic sol amb el piano el patiment és més immediat, per la por a quedar-me en blanc i perquè em recorda la meva angoixa de quan era estudiant i pianista; però també té l'avantatge que hi entra la tècnica, i que encara que la música sigui un llenguatge que tots entenem, ningú no sap què dius, així que si la cosa no acaba d'anar bé no em preocupa gaire. En canvi, en els espectacles teatrals et despulles més, mostres les teves idees i les teves preses de posició, et compromets amb un text explícit i que s'entén. En definitiva, te la jugues més i et poden fer més mal. Si algú em diu que toco malament m'és igual, però si em diuen que una obra meva és una idiotada em dol molt més".

Així doncs, Santos es presenta ara en aquesta faceta més pianística, en estat pur ell i el seu vell amic, el piano Börsendorfer Imperial amb el qual ha crescut i s'ha emportat de casa perquè, assegura, li proporciona un so antic, tot plegat sense oblidar el seu passat transgressor. "Tocaré durant una hora seguida, combinant peces meves del passat, del present i del futur amb moviments del cos, i utilitzaré dues pilotes i dues mans afegides", explica aquest home que durant prop de quaranta anys ha capitanejat noves formes musicals i artístiques. "Ara la situació és més àmplia, la gent fa moltes coses diferents i hi ha més llibertat, i això és bo. Durant anys, una sèrie de gent vam militar per aconseguir tot això, Barcelona era una ciutat europea i hi venia a actuar gent com John Cage, Merce Cunningham, Stockhausen, i se'n feien lectures equivocades perquè vivíem en una situació anormal, però lectures en definitiva. Ara, però, estem lligats per les grans produccions escèniques, els pressupostos i el quant val.

Aparentment tenim més llibertat, però és una llibertat condicional", puntualitza.
Amb tot, malgrat l'èxit aconseguit al llarg dels anys, confessa tenir una frustració: l'òpera El barber de Sevilla. "La vull tornar a fer. Es va estrenar a Peralada però allò va ser com un assaig general, després es va veure quatre dies a València i ja està. No ha tingut més sortida i és frustrant. També es va parlar amb el Liceu per fer-la, però no es va fer", explica.

Marta Porter
Avui