Cerca de notícies

Enquesta

Fet a casa

20/2/2005 |

 

Hi ha moltes maneres de celebrar una petita efemèride com els 10 anys (complerts ahir) en què aquest Quadern de Música els dóna la tabarra cada setmana. Una d'ideal és saludar l'aparició d'un bon grapat de novetats discogràfiques amb música d'autors catalans i/o la presència d'intèrprets de casa, l'enèsima prova que en aquest país el que manca no és el talent sinó estructures per posar-lo de manifest. Esclar que no deixa de ser una ironia del destí començar per dos discos de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ara que el conjunt viu temps moguts, ironia multiplicada si la batuta en un d'ells l'empunya Ernest Martínez Izquierdo. Aparquem polèmiques i aplaudim el registre de tres peces concertants de Joan Guinjoan, per a piano, violoncel i clarinet, respectivament, tres partitures que, alhora que presenten grans demandes als solistes, exigeixen el màxim de l'orquestra. El retrobament amb el Concert per a clarinet després de la seva estrena l'any passat permet dissipar alguna recança i incrementar la valoració d'una obra que manté amb les seves companyes un impactant poder expressiu. Aquest registre és el primer que l'OBC edita amb Harmonia Mundi, al costat del dedicat a Salvador Brotons, amb el mateix autor a la batuta. El contrast estilístic és evident, amb un llenguatge aquí més melòdic i accessible, tot i que el dramatisme del Concert per a flauta (l'instrument del mateix Brotons) és més atractiu que l'hàbil evocació de temes populars del Concert Mare Nostrum per a guitarra.

Sense deixar Harmonia Mundi, el Quartet Casals presenta dues obres ben contrastades en lectures que tenen en comú un irresistible vigor comunicatiu i notables dosis d'energia, el Quartet en sol menor de Debussy, i el Segon quartet de Zemlinsky, compositor per sort de mica en mica cada cop més present a les lleixes dels melòmans. Un altre intèrpret que continua sense pausa la seva carrera discogràfica és Jordi Masó, en aquesta ocasió amb la música per a piano del pare Donostia, una de les figures més rellevants de la música basca, editada per Naxos. Els seus Preludis bascos no seran el súmum de la profunditat, però el seu encís és innegable.

Si parlem de música a Catalunya hem de parlar d'Ernest Lluch, incansable defensor del nostre patrimoni. La fundació que du el nom del polític assassinat presenta amb el segell Tritó ...Amb trompes i violins, un recull de música orquestral catalana del segle XVIII amb peces dels germans Pla, Domènec Terradellas, Josep Duran, Ferran Sor i Carles Baguer. La Capella Bydgostiensis sota la correcta batuta de Joan Lluís Moraleda fa una bona defensa d'aquestes peces poc divulgades. Ara bé, calia anar a Polònia a gravar-les? Si la resposta és sí és que estem pitjor del que semblava.

Mentrestant, el Liceu continua a tota màquina amb la seva política d'edició de DVDs, amb el torn ara de la primera pota de la Tetralogia, Das Rheingold (Opus Arte). L'espectacularitat que es perd en la petita pantalla es compensa amb una mirada més detallista a la precisa direcció d'actors de Harry Kupfer. Al costat de la batuta plena d'urgència de Bertrand de Billy i una resposta orquestral en què ni la màgia de la tecnologia pot dissimular les esgarrinxades ocasionals, hi trobem un equip de cantants de bon nivell encapçalat per un Graham Clark (Loge) que roba totes les escenes on apareix i un poderós Falk Struckmann (Wotan). Un error -la filmació és del juny del 2003, no del 2004 com consta al llibret i la caràtula-, i una petició -la demanda d'extres més consistents en les properes entregues.

EL COR DE LA TRAGÈDIA
No deixem el Liceu, almenys en termes de programació, ja que al proper curs tornarà al teatre de les Rambles, després d'una absència de 21 anys, una de les òperes més corprenedores del segle XX (i de tots els segles), Wozzeck. En aquella ocasió va ser Walter Berry qui va encarnar el protagonista de l'obra de Berg, paper que debutaria el 1955 a l'Òpera de Viena, dins del marc de la reobertura del teatre després de la seva destrucció durant la Segona Guerra Mundial. Andante reedita aquesta versió històrica i el resultat és extraordinari: a la humanitat de l'encarnació de Berry, s'hi han de sumar les vinyetes plenes d'acidesa de Max Lorenz i Peter Klein, entre d'altres, o el patetisme de la Marie de Christel Goltz. Per sobre de tot, tanmateix, la batuta de Karl Böhm, d'un acerat expressionisme que arriba fins al cor de la tragèdia. Un registre històric amb totes les de la llei. Uns graons per sota, tot i que no sense interés, hi ha el recull de gravacions d'Elisabeth Söderström, que BBC Live ha rescatat dels arxius de l'emissora. Si Ravel i Mozart estan bé, encara preferible és l'Strauss de la soprano sueca, en especial una escena final de Capriccio plena de naturalitat i saber dir.

Com dir sap també una compatriota de Söderström, la polièdrica Anne Sofie von Otter, que de la mà d'Archiv fa una nova incursió en el barroc, en aquest cas en petit comitè, només clave i tiorba o llaüt a l'acompanyament. Music for a while ofereix peces italianes i angleses on el talent de Von Otter es veu contrarestat (només una mica) per certa tendència al rebuscament i l'artificiositat expressiva. Molt més franc es mostra Thomas Quasthoff en les tres cantates de Bach que ha enregistrat per a Deutsche Grammophon amb els Solistes Barrocs de Berlín dirigits per Rainer Kussmaul. La bellesa de la seva veu de baix-baríton, la seva meticulosa dicció i fraseig (propis d'un liederista eminent) i la capacitat d'interiorització del cantant eclosionen de forma emocionant en unes peces de caràcter planyívol i reflexiu. En especial, la seva lectura d'Ich habe genug, cantata abordada per manta veus greus excepcionals -de Hotter a Fischer-Dieskau-, és una joia.
El mateix no es pot dir del nou disc d'un dels joves lleons de Deutsche Grammophon, Yundi Li, un altre prodigi del teclat promocionat a tort i a dret (fins i tot, amb un anunci de difusió mundial on sortia disparat a fer un concert a la Ciutat Prohibida). Com sempre, no es tracta de discutir una tècnica, com no, espectacular, si no de decidir si aquesta compensa unes interpretacions dels Scherzos i Impromptus de Chopin on la poesia queda relegada a un segon terme darrere la brillantor externa. Nota al marge, amb una gota de preocupació: el segell groc cada cop més sovint converteix els llibrets dels cedés en panegírics dels intèrprets.

DISC DEL MES
Rinaldo Alessandrini i el seu grup Concerto Italiano han estat decisius per al canvi de percepció que als darrers anys s'ha experimentat al voltant de l'obra de Monteverdi, en especial els Després d'anys d'espera, Alessandrini i els seus ataquen la peça sacra (més aviat compendi) més cèlebre de l'autor d'Il ritorno d'Ulisse in patria, els Vespro della Beata Vergine. Enregistrada al Palazzo Farnese de Roma amb un equip vocal més reduït que d'habitud (els solistes integren el cor), la versió presenta molts elements que poden posar nerviosos els més primmirats en l'apartat musicològic. La resta de mortals poden gaudir de la passió i calidesa, des de la sensualitat del Pulchra es fins al pletòric Magnificat, que el músic italià sap imprimir als pentagrames de Monteverdi. Per gaudir nunc et semper in saecula saeculorum. Com tota la música que ha anat desfilant durant aquests 10 anys de Quadern. Amén.

Xavier Cester
Avui