Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Alberto García Demestres, compositor

26/1/2005 |

 

Aquest músic barceloní estrena l’obra “La Festa. Pepa Vegas in memoriam” amb l’OBC i Ernest Martínez Izquierdo. Aquesta no és la primera obra que li estrena l’orquestra ja que fa 23 anys va estrenar Traurigelieder al Palau. Lluitador i crític fins a l’extrem, es considera afortunat de poder fer el que li agrada. Amb ell hem parlat de les seves sensacions abans de l’estrena, de les seves inquietuds com a compositor i del que n’espera de l’orquestra i del públic.

Què és «La Festa»?
En principi havia de ser una obra per a veu i orquestra, però finalment vam decidir que fos per a orquestra sola. Com que hi ha una òpera meva que es diu The Party que no s’acaba d’estrenar –els teatres d’òpera d’aquí si no som de Madrid o tenim més de 70 anys no t’estrenen res-, vaig decidir fer com una mena “tarjeta de presentació” amb temes instrumentals d’aquesta òpera i oferir-ho a teatres europeus. La peça es titula La Festa. Pepa Vegas in memoriam. L’afegit és perquè fa pocs dies que ha mort la mare d’un amic meu, que era per a mi com una segona mare, i com deia que quan morís no voldria un funeral sinó una festa, per això li he dedicat.

Què n’esperes de la reacció de l’orquestra?
Espero que entenguin que és una obra divertida i que s’ho prenguin com a un divertiment musical, profund però amb moments molt divertits. Espero que pensin que estan fent una obra nova d’un compositor d’aquí que te ganes d’expressar-se i que ho agafin amb ganes. He intentat ajudar-los escrivint una peça amb poques alteracions perquè no tinguessin problemes de lectura ni de notes, i poguessin treballar més la música. Per a mi l’orquestra és el meu primer públic.

... i de la reacció del públic?
Doncs més o menys la mateixa que la de l’orquestra. Moltes ganes d’escoltar música, de ser envaïts d’emocions. Tot i no ser una obra programàtica, hi ha moments d’emocions molt diferents: d’amor, de misteri... El final, per exemple, és sorprenent i canvia la concepció general de l’obra.

Com et defineixes musicalment?
Sóc dels compositors que pensen que l’experiment no és el fi i per tant la meva música no és experimental. Els experiments es fan a casa o a l’estudi però no són en definitiva l’obra. Crec encara en l’emoció i per a mi és molt important que jo mateix, quan escolti la meva música se’m posi la pell de gallina.

Què significa per a tu que l’estreni l’OBC?
És importantíssim. Crec que hauria de ser natural i normal que l’orquestra de la teva ciutat estrenés i toqués les meves obres i les d’altres compositors d’aquí. Com que conec el nivell d’alguns instrumentistes solistes, he tingut el plaer de posar el que m’ha vingut al cap sense pensar “això no ho posis que serà difícil”. Sóc molt feliç i espero que no tornin a passar 23 anys més perquè l’Orquestra torni a tocar una obra meva.

Quan has tardat a compondre-la?
Vaig començar-la al gener del 2004. Entremig vaig escriure l’Stabat Mater que es va estrenar a l’octubre i va ser a partir d’aleshores quan em vaig posar al 100% en l’obra d’orquestra. Tot el que havia escrit del gener fins a l’octubre va anar a parar a un calaix i vaig tornar a començar, que és el que faig normalment. Per tant, es pot dir que la vaig compondre des de l’octubre fins al desembre i la vaig acabar la nit del 31 de desembre a l’1 de gener.

Et sents afortunat pel fet que s’estreni una obra simfònica teva?
Jo em sento afortunat a la vida. Sóc una persona amb molta sort, faig el que vull, gairebé tot el dia i cada dia de l’any. Seria absurd no sentir-me afortunadíssim. Musicalment el fet que s’estreni una obra simfònica em dóna molt de plaer. Jo em veig component molt per a orquestra i moltíssim òperes. Això és per al que jo em sento dotat. Estrenar una obra simfònica em fa molt feliç i també em fa molta por perquè encara no he sentit l’obra amb aquest instrument que és l’orquestra i també per saber si encaixarà amb la resta d’obres del programa del concert.

Un cop acabada l’obra n’estàs satisfet o començaries a canviar coses?
Normalment quan acabo l’obra em sembla que ja està bé i normalment m’oblido. Ara, amb els ordinadors és més fàcil canviar les coses però intento no modificar res. La meva idea és que quan acabo, acabo.

És més complicat ser compositor ara que fa vint anys?
Ser compositor –o en definitiva artista- en aquest país és tenir mala sort. Voldries haver nascut a França, Alemanya o fins i tot a Itàlia. Néixer en un altre país perquè en aquest no et donaran massa eines. Jo fa vint-i-tres anys vaig haver de lluitar molt perquè m’estrenessin una obra amb l’orquestra, ara sembla que ha millorat una mica. Crec que pots trobar les teves vies, encara que no siguin oficials, encara que no tinguis ajuts o encara que t’hagis de morir perquè et diguin “pobre Demestres tant bon paio que era” i no sigui veritat...

Així com hi ha museus d’art contemporani on es deixen molts milions en infraestructures potser estaria bé fer un altre teatre, a part del Liceu, on es facin les obres contemporànies i que ningú tingui por que hi hagi això. Ja sé que sembla utòpic però quan veus que en avions i en bombes es gasten tants diners, potser fer un teatre o tenir una orquestra, o que les entrades fossin a preus gairebé gratuïts no és tant costós...

Projectes futurs?
Hi ha un projecte de fer una òpera per nens a Peralada, a l’estiu. Moltes vegades tinc la sort de rebre encàrrecs, però sovint composo pel desig de compondre. És el que m’agrada fer.

Pere Andreu Jariod
La Porta Clàssica