Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: La creació de Haydn. Amb ales vigoroses

25/3/2003 |

 

'La Creació', de Haydn. María Espada, Mark Tucker, Garry Magee. Cor de Cambra del Palau. Orquestra Pablo Sarasate. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Els Diumenges al Palau, Palau de la Música, 16 de març.


"Amb les ales vigoroses solca els aires en el vol més veloç". Així comença la segona ària que canta la soprano personificant l'arcàngel Gabriel. I així va ser: La Creació de Haydn va sonar amb una energia traduïda pel director en velocitat probablement per mor de les possibilitats de l'Orquestra Pablo Sarasate de Pamplona, que, apreciada en directe, fa menys efecte que jutjada segons unes referències encomiàstiques. La va fundar l'il·lustre violinista navarrès i és la de més llarga tradició a la Península. Ernest Martínez Izquierdo, flamant nou titular de l'OBC, n'és el responsable des de fa cinc anys.
Era obvi que feia una versió possibilista de l'oratori en el sentit d'impel·lir-lo sempre cap endavant sense implicar l'orquestra en subtileses d'articulació i d'estil. Cal dir que aquesta neutralització per excés de cabal sonor resultava prudent i adequada a una formació que començava amb les rigideses que comporta la inseguretat i que millorava en soltesa quan, cap al final, la música es fa més mozartiana i l'idioma, per tant, més familiar.
La interpretació va tenir dos punts d'excel·lència en les participacions del Cor de Cambra del Palau que dirigeix Jordi Casas i de la soprano salmantina María Espada, premiada al Concurs Viñas l'any 1997. El cor va tenir poques ocasions de lluir-se enmig dels remolins prescrits per la batuta, però en surava l'homogeneïtat de les veus i la categoria tècnica que ha assolit. I per fer justícia a l'estupenda prestació de María Espada cal tenir molt alts els estàndards en aquest tipus de repertori, als quals es va introduir de la mà d'artistes excelses com Arleen Auger, Edith Mathis o Gundula Janowitz. Al costat de la seva irradiació era encara més evident la disparitat entre la dicció emfàtica del tenor Mark Tucker i la fredor del baríton Garry Magee, que només semblava motivar-se per la col·locació de les notes greus.

Xavier Casanoves Danés
Avui