Cerca de notícies

Enquesta

Punts de partida

16/1/2005 |

 

Retornar als orígens per projectar-se al futur. Aquesta ha estat la divisa del Teatro alla Scala de Milà a l'hora d'encetar la nova etapa de la seva brillant història un cop finalitzades les obres de reforma de l'escenari i de restauració de la sala del Piermarini. El punt de partida ha estat la mateixa òpera que va inaugurar el coliseu, el 3 d'agost de 1778, Europa riconosciuta, de Salieri, amb un muntatge, signat per Luca Ronconi, ben conscient de la significació del moment i dels dos plans temporals de l'empresa. Massa conscient, de fet, ja que, més enllà de mostrar els fils escenogràfics de la producció i explotar les noves possibilitats tècniques de l'escenari -la veritat, encara no ben greixades, de fet, part de la temporada encara es desenvoluparà al Teatro degli Arcimboldi, a la perifèria de Milà-, així com algunes picades d'ullet a la tradició dels telons pintats setcentistes per al ballet que tancava el primer acte (amb una coreografia que recordava l'estil de l'època de l'estrena), la temperatura dramàtica de la representació va ser zero. No hi ajudava el recargolat i poc versemblant argument, al voltant dels embolics successoris a Tir i la magnanimitat de l'hereva legítima, Europa, que renuncia al tron per fidelitat al seu espòs, el rei de Creta, que l'havia segrestat anys enrere, així com al seu promés de joveneta: sens dubte, una trama subversiva per als temps de correcció política que corren. Menys encara hi ajudaven els grisos i lletjos dissenys de decorat i vestuari de Pier Luigi Pizzi, amb l'única nota de color proporcionada per l'abillament de Semele. L'escena jubilatòria final va oferir un obvi, tot i que lògic, cop de teatre, quan el cor, vestit de nit com el públic, s'asseia en butaques com les de la platea, mentre en un mirall reflectia la sala. ¿Hi havia, però, algun missatge ocult en el fet que el cor anés canós?

Aparquem les llegendes negres i els tòpics. Antonio Salieri és, sens dubte, un compositor important del darrer terç del segle XVIII, ara bé, comptat i debatut, Europa riconosciuta és una llauna, els atractius formals (la construcció dels números superant els esquemes de l'opera seria, el paper del cor i l'orquestra, un elaborat final de primer acte) no compensaven una inventiva melòdica plana i sense volada. Cert que el segon acte millora, gràcies a la presència de les àries més espectaculars, sobretot les d'Europa i Semele, amb unes embogides vocalitzacions i excursions a l'estratosfera que deixen la Reina de la Nit com una estudiant de primer de solfeig, i alguns cantabiles de notable patetisme (el comiat d'Asterio de dona i fill). Un altre muntatge hi hauria ajudat, així com un altre repartiment. De la sessió inaugural de Sant Ambrosi quedava en aquesta primera funció del 2005 el dolent de la pel·lícula, l'Egisto d'un Giuseppe Sabbatini de tècnica sense màcula, i l'espectacular Semele de Desirée Rancatore. Meritòria també l'Europa d'Anna-Kristina Kaappola, només un bri menys segura que la seva col·lega en la matadora tessitura, mentre que el llast el posaven l'Asterio de Sabina von Walther i l'Isseo d'Ann Hallenberg, dues veus sense gruix i pobres de color. Presidint la cerimònia amb el seu ja conegut amor per la música d'aquesta època, l'amo de la casa, Riccardo Muti, signant una lectura amorosida, de cantells arrodonits, o, més ben dit, sense arestes, amb una resposta refinada de la magnífica orquestra escalígera. ¿Una lectura massa plàcida, potser un nou cas d'amor que mata? En tot cas, la presència de Muti era la que donava el luxe veritable a la representació.

DOS WOTANS PER A UN ANELL
Les noves produccions de Der Ring des Nibelungen es reprodueixen com bolets. Sense anar gaire lluny, Londres n'ofereix dues, la de l'English National Opera que culminarà l'abril i la tot just arrencada de la Royal Opera House. A més de l'expectació que tota iniciativa d'aquest tipus desperta, el Covent Garden compta amb un as a la màniga, un dels debuts més esperats del món operístic, el de Bryn Terfel com a Wotan. Al cronista li agradaria poder cantar de nou les excel·lències del baix-baríton gal·lès, però no pot, no perquè Terfel no ho fes bé, sinó perquè a la darrera funció de Das Rheingold es va posar malaltó. El Covent Garden va haver de córrer per trobar un substitut, que va aparèixer providencialment en la figura de Donald McIntyre. Només es pot agrair al cantant neozelandès que salvés la funció, cantant des del fossar mentre Terfel feia l'escena, i oblidar que, amb 70 anys, la veu ja no està gaire per a Wotan.

En tot cas, això va desequilibrar una funció que comptava amb un sòlid equip vocal, amb una Fricka autoritària i un pèl metàl·lica de Rosalind Plowright, un Günter von Kannen igual a si mateix com a Alberich, uns magnífics Franz-Josef Selig i Philip Ens (Fasolt i Fafner), una Freia d'Emily Magee de més presència de l'usual, uns adequats Froh i Donner (Will Hartmann i James Rutherford) i un efectiu trio de filles del Rin (Sarah Fox, Heather Shipp i Liora Grodnikaite). Un graó per sobre cal posar l'exemplar Loge de Philip Langridge, el ben caracteritzat Mime de Gerhard Siegel (ja signat per a la Tetralogia de Bayreuth del 2006) i les admonicions penetrants de l'Erda de Jane Henschel.

Antonio Pappano va obtenir de la formidable orquestra londinenca unes sonoritats d'una transparència absoluta -el cronista mai havia escoltat en directe un preludi d'un equilibri tan plusquamperfect-, en una lectura plena de moments preciosos i un ritme sostingut, si bé un xic relaxat. Què hi va mancar? Veritable grandiositat, aquesta sensació en els moments àlgids que té la música de Wagner d'arrossegar-te sense remissió. En tot cas, aquest Rheingold va ser un molt bon punt de partida.

Més dubtes genera el muntatge de Keith Warner, no per la manca d'idees, sinó per la seva profusió sense sentit clar. La transposició a un saló victorià, amb llar de foc i telescopi incorporat, del món dels déus, representats com a escaladors socials (el munt d'escales per les quals al final aquests pugen al Walhalla), no és pas desencertada, lectura social reforçada per uns gegants de cap cònic i peus i mans enormes que recorden els treballadors fabrils.

El moment més inquietant, tanmateix, es dóna en un Nibelheim convertit en el laboratori d'un científic boig i els seus sagnants assajos amb éssers humans: cossos mutilats, criatures mig zombis, lobotomies en directe, el món d'Alberich evoca el terror dels experiments nazis. Altres detalls són ben inútils, com el flirteig entre Freia i Fasolt, o la imatge final de Wotan atansant-se a la butaca on una Erda amb aspecte de reina Victòria l'espera: Warner ens recorda, per si no ho sabíem, que tots dos engendraran les valquíries de l'òpera següent. La suma de tot plegat és incerta, sobretot perquè, si bé Warner segueix el fil narratiu amb claretat, no sap caracteritzar de forma efectiva els personatges.

Xavier Cester
Avui