Cerca de notícies

Enquesta

Un cant a la vida

16/1/2005 |

 

En els extensos últims anys de la seva carrera com a cantant, Victòria dels Àngels va senyorejar com a intèrpret de lied en multitud d'escenaris, a vegades de poblacions amb escassa activitat musical. Sempre hi va cantar amb dignitat, expressant un amor per la música que s'encomanava. Això perquè la vivia intensament, però sense exhibicionismes: amb discreció i profunditat. Amb emotivitat temperada. Aquesta etapa va tenir una certa dimensió pedagògica, ja que la soprano també va atraure un públic no familiaritzat amb el cant operístic i el lied. Era una manera de guanyar-se la vida, però també de viure, de continuar vivint amb la música. De fet, el seu biògraf, Jaume Radigales, ho va definir encertadament amb el títol del llibre publicat per Pòrtic: Una vida pel cant. Un cant a la vida. En aquests últims anys, els setanta, vuitanta i part dels noranta, durant els quals també va voler transmetre el seu amor i respecte per la música com a ensenyant, Victòria dels Àngels havia perdut part de la seva amplitud de registres, però mantenia l'acollidora bellesa del seu timbre, continuava lluint una musicalitat exquisida i atresorava una saviesa expressiva que comunicava la música, la feia pròxima com ho era ella. Càlida i accessible, senzilla i conscient dels seus orígens humils, mai no va practicar el divisme arrogant. Ni quan, aleshores amb el nom de Victoria de los Ángeles, va convertir-se en una de les grans presències de l'escena operística, fascinant el públic dels més grans teatres, de manera particular el del londinenc Covent Garden. Eren els anys cinquanta. Quan hi havia Maria Callas i la recentment desapareguda Renata Tebaldi, certament. Però també hi havia aquesta soprano catalana que, amb tècnica acurada, dicció precisa i modulació excel·lent del seu extens registre, cantava amb molt de sentiment. Amb la seva emotivitat, però sense esparracaments, Victòria dels Àngels va ser una gran intèrpret de Puccini i són cèlebres els seus enregistraments, sota la direcció de Tulio Serafin, de Madame Butterfly i La Bohème. Però, de fet, una de les coses que la defineixen és la versatilitat: tan capaç era d'interpretar (i de fer-ho bé) òpera italiana, com l'exigent Wagner, excel·lint, a més, en l'òpera francesa, com ho demostra la sensibilitat amb què va assumir la Carlota del Werther de Massenet o la Margherite del Faust, de Gounod. Els seus recitals abastaven Brahms, Ravel, Grieg, Granados, les cançons de l'Auverna i les negres de Montsalvatge. Versatilitat i ductilitat per una llarga i sàvia carrera. També va patir entrebancs. I és que en l'àmbit personal la vida no sempre li va resultar fàcil; com tampoc en el professional, ja que el gran teatre líric de la seva ciutat no sempre la va acollir. Però sempre va tenir la música, que cura de tantes ferides. I ella va retornar-li el favor generosament.

Imma Merino
El Punt