Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Branford Marsalis: La revolució del jazz sorgirà de la tradició

21/3/2003 |

 

El saxofonista ofereix aquest nit el seu segon concert al Festival de Jazz de Terrassa, on presenta el seu nou disc.

Els Marsalis i el jazz formen una de les parelles més notables de la història de la música. Wynton (trompeta) i Branford (saxo), junt amb el seu pare, Ellis (piano), i els benjamins Delfeayo (trombó) i Jason (bateria), han fet del jazz l'essència de la seva vida.

"Encara es fa poc revisionisme. Només cal escoltar els grans músics de jazz
del passat per
constatar que tots
ells van ser tradicionalistes"



Fills de Nova Orleans, ciutat bressol del gènere, la seva empremta ha deixat com a marques més significatives l'execució amb una tècnica impecable i la consolidació d'un corrent anomenat neoclàssic, des d'on han reivindicat la recuperació de les arrels del gènere.
No obstant aquesta filosofia conservacionista, Branford ha estat potser l'exponent més agosarat de la família, com ho demostra una trajectòria oberta que l'ha portat a crear formacions amb elements de hip-hop -Bukshot Lefonque-, col·laborar amb estrelles del pop com Sting i signar treballs propis, on ha donat cabuda a les tendències més diverses que aglutina el gènere. El seu darrer i exitós disc, que conforma el repertori que ahir i avui presenta a la Nova Jazz Cava de Terrassa, segueix la línia revisionista i, sota el títol Footsteps of Our Fathers, ha optat per rendir tribut a l'obra d'històrics del jazz com John Coltrane, Sonny Rollins, Coleman Hawkins i John Lewis. "Feia temps que tenia aquest projecte en ment perquè és l'essència de la música d'aquests mestres la que permet que la meva banda funcioni".
Una banda en format de quartet que completen Joey Calderazzo (piano), Eric Revis (baix) i Jeff Tain Watts (bateria). El saxofonista, a més, no considera criticable que la seva proposta s'instal·li en el revisionisme. "Crec que encara es fa massa poc. Només cal escoltar als grans músics de jazz del passat per constatar que tots van ser tradicionalistes". Perquè a tothom li quedi clar: "Si escoltes Coltrane trobaràs Dexter Gordon i si estires d'aquest fil arribaràs a Lester Young i així succesivament. Entenc l'aversió al revisionisme quan el resultat és una mala còpia de l'original i els discos de molts músics joves tenen el mateix so, però cal tenir clar que la revolució en el jazz sorgirà a partir de la tradició i no pas quedant-ne al marge".
Aquesta convicció queda refermada quan el músic confessa que la seva música de capçalera és bàsicament el vell jazz al marge d'alguna excepció. "Escolto especialment Coleman Hawkins i Sidney Bechet, també una mica d'òpera i música clàssica i m'agrada molt el darrer disc de Peter Gabriel".
Finalment, sobre l'absència d'icones de la innovació jazzística com el que va representar Miles Davis, expressa una opinió molt particular: "Si hem de ser sincers, Miles va deixar de fer jazz fa més de vint-i-cinc anys. El que realment em sap greu és que la mateixa gent que lamenta aquesta pèrdua no sigui conscient que les absències de músics com John Coltrane o Charles Mingus han estat realment devastadores per a l'evolució de la nostra música".

Pere Pons
Avui