Cerca de notícies

Enquesta

Carlo Bergonzi: "Els cantants d'ara no se sacrifiquen"

15/1/2005 |

 

El tenor fa de jurat al 47 Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que aquest any compta amb prop de 400 inscrits.

Carlo Bergonzi, un del tenors mítics de la segona meitat del segle XX, va presentar ahir el Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, del jurat del qual forma part.

Carlo Bergonzi, una de les veus habituals del Liceu, recordava ahir amb emoció totes les funcions al teatre i especialment una Forza del destino en què un crític radiofònic va dir: "Aquesta nit hem escoltat el catedràtic del cant". I li va quedar el sobrenom del Catedràtic.

Ara, però, ve a Barcelona per jutjar els 375 aspirants que enguany es presenten al Concurs Viñas, provinents de 47 països amb una majoria de coreans (82), com ja és costum els darrers anys. Cantaran en el concert inaugural el baix Bonaldo Giaiotti i la soprano Susan Neves, que ahir va reconèixer que va participar en molt pocs concursos i amb escassos resultats "perquè vaig començar la meva carrera molt tard -abans era violoncel·lista- i fent de cover de prime donne".

L'única experiència de Bergonzi en els concursos de cant es remunta als anys 40. "Em vaig presentar com a baríton i em van eliminar a la primera", explica divertit. "Durant tres anys vaig cantar com a baríton. Vaig debutar el 1947 amb un Barber de Sevilla en un teatret a l'aire lliure i una orquestra de cinc músics. Va ser desastrós, em vaig entrebancar amb una cadira i l'escenografia va caure; la funció es va aturar 15 minuts. Després vaig cantar com a baríton en moltes òperes, amb els millors directors i tenors de l'època, però ningú em va dir que jo no era baríton. Jo ho intuïa, però resistia perquè necessitava els diners". Finalment, el 1950, va fer el canvi de tessitura que el va llançar a la fama internacional.

Bergonzi també va recordar el seu debut al Metropolitan de Nova York, empès per Mario del Monaco, d'on es va acomiadar l'any 2000 amb un Elisir d'amore. "Va ser una nit molt emotiva -recorda-. Quan vaig cantar Una furtiva lacrima, el públic va començar a llançar programes sobre l'escenari. Espero que fos perquè em va sortir especialment bé i no perquè finalment marxava el vell", explica sorneguer.

El seu debut al Met va ser amb Aida i cinc dies després hi cantava Il trovatore. "Del Monaco m'havia escoltat una Manon Lescaut en què vaig acabar el tercer acte amb un si natural i dos mesos després m'oferien un contracte. Vaig sortir a cantar i a l'ària Celeste Aida vaig acabar amb un si bemoll pianíssim, tal com ho havia escrit Verdi, una cosa que a Itàlia havia provocat un gran escàndol. Al Met, 4.000 persones es van aixecar per aplaudir i la crítica del New York Times titulava «Ha arribat el Radames que esperava Verdi». Del Monaco plorava d'emoció. Després d'Il trovatore em van oferir un contracte per tres anys i me n'hi vaig quedar 38". "Els espectacles que vaig veure allà entre el 1955 i el 1975 són irrepetibles, aquells artistes ja no existeixen", assegura mentre recorda el seu amic Alfredo Kraus com "el més gran tècnic, indiscutiblement".

"Les veus d'avui són les mateixes que fa cent anys. El problema és que els cantants d'ara no se sacrifiquen, volen triomfar ràpidament, no tenen temps suficient per preparar-se i es precipiten, i per acabar-ho d'adobar, quan un tenor fa un bon do a La bohème, el director del teatre el contracta per cantar Il trovatore, i com que no tenen el coratge de dir que no, es destrossen la veu. Qui no sap triar els seus personatges no dura gaire temps", assegura.

Bonaldo Giaiotti opina que malgrat que els joves d'ara "estan més preparats musicalment i intel·lectualment, no tenen temps de ficar-se el personatge en veu, els músculs no els responen, perquè els teatres els fan passar d'una òpera a una altra massa de pressa, i així es fan malbé". En el mateix sentit es pronuncia Susan Neves: "Que puguis cantar més fort que l'orquestra no vol dir que puguis cantar Turandot. Jo ja fa deu anys que la rebutjo i crec que de manera encertada". A la qual cosa Bergonzi respon: "Segur que la faràs al seu moment".

El tenor italià va tenir un carinyós record per a la soprano Ángeles Gulín, de qui va dir que tenia "una veu immensa", mentre que "com a qualitat vocal, so en estat pur", es va declarar fan de Montserrat Caballé i de la recentment desapareguda Renata Tebaldi.

Marta Porter
Avui