Cerca de notícies

Enquesta

Franz-Paul Decker. A la bellesa per l'abstracció

18/3/2003 |

 

'Vuitena simfonia', de Bruckner. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Franz-Paul Decker. Barcelona, Auditori, Sala Simfònica, 15 i 16 de març del 2003.


La Vuitena d'Anton Bruckner és la simfonia més llarga en el gènere i una de les més complexes, i aquests concerts marcaven un dels principals reptes de la temporada de l'OBC, superat amb millor nota dissabte que diumenge, quan van aflorar algunes vacil·lacions, precipitacions i tibantors, com si alguns músics afluixessin el grau d'implicació.
Bruckner la va començar el 1884 i la va acabar el 1887, però la va revisar fins a una segona versió estrenada amb gran èxit el 1892 per Hans Richter i la Filharmònica de Viena. És una de les culminacions del romanticisme en els vessants de la mística i de la música sense referents programàtics. La dedicació a l'orgue del compositor es percep en la manera d'escriure amb grans alenades de so travessades i sustentades per gegantines línies de força talment com si fossin arcbotants i amb freqüents temps de silenci per tal que l'acústica absorbeixi les vibracions sonores.
Decker, creador de la personalitat brillant de l'OBC, propulsava l'obra amb més energia en el fraseig que articulació i amb una vibrant força emocional. L'equilibri intern i un bon sentit en les proporcions i contrastos eren evidents, assolint els clímaxs per acumulació de tensió i no per mera potència, com cal. Els metalls van sonar aplomats llevat de les trompes; les fustes s'esmerçaven a fons; les cordes mostraven una energia i densitat admirables amb unes arpes de presència ideal. Les timbales fortificaven el conjunt amb un consentit escreix de contundència i l'orquestra responia confiada als grunys i al gest cada cop més parc del mestre.
El monumental Adagio és una de les pàgines simfòniques més trasbalsadores que es puguin escoltar i el veterà director li va aplicar una delectació sonora tan intensa que la mitja hora que dura sota la seva batuta queda assimilada als Malher i als Strauss més memorables que li hem escoltat. Un merescut triomf personal.

Xavier Casanoves Danés
Avui