Cerca de notícies

Enquesta

Sempre presents

2/1/2005 |

 

Al'hora de fer el canvi d'any, és costum fer un balanç de les coses bones i dolentes que han passat al llarg dels darrers dotze mesos, dels que han arribat i dels que ens han deixat. El 2004 ha estat especialment cruent amb el melòman que té, malgrat tot, el recurs a la memòria auditiva proporcionada pels enregistraments discogràfics per mantenir sempre present el nom dels que ja no hi són. Dues entregues de la sèrie Classic Recitals de Decca, que recupera el format original dels antics elapés, inclosa la durada i, cosa que és més greu, una tipografia ara comprimida a la mida cedé (es recomana lupa), són ben oportunes per fer realitat aquest propòsit. Les grans escenes per a baix d'òperes de Verdi (Nabucco, Macbeth, I vespri siciliani, Simon Boccanegra) que un Nicolai Ghiaurov en plenitud de facultats va gravar el 1969 amb Claudio Abbado és una prova contundent del que molts van afirmar arran de la desaparició del cantant búlgar: ell era el darrer gran baix verdià. La mort d'Elena Suliotis no ha aixecat tanta polseguera, darrera baula d'una carrera tan espectacular com fugaç, consumida per l'assumpció massa d'hora de papers massa feixucs davant un món que esperava (alguns encara esperen) una nova Callas. El recital del 1966 amb Oliviero de Fabritiis, en especial l'escena final d'Anna Bolena, ens recorda la millor cara de la soprano grega.

Les presències poden ser de caràcter més directe, físic, com la de fa un parell de mesos d'Alfred i Adrian Brendel al Palau de la Música, en un concert que era una selecció de l'obra integral per a violoncel i piano de Beethoven que han gravat per a Philips. Un cop més és Alfred Brendel qui atreu la màxima atenció gràcies a la seva saviesa pianística, però sense eclipsar d'igual manera el seu fill, que pot lluir amb més comoditat els seus dots de cambrista dialogant. Més Beethoven, més piano, ara sí en viu, amb una intèrpret que aviat (visca!) tornarà a estar present entre nosaltres, la immensa Martha Argerich. Si del Concert per a piano núm.2 ja havia signat dues gravacions, el Tercer és una primícia al seu catàleg, benvinguda per la, no per esperada menys agraïda, intensitat de què sempre fa gala la intèrpret argentina. Amb un vell amic com Claudio Abbado i una formació de músics joves com els que sol recolzar com és l'Orquestra de Cambra Mahler, no és estrany que el públic de Ferrara, ciutat on es van traslladar els micròfons de Deutsche Grammophon, s'entusiasmés.

Jordi Masó deu ser un dels nostres pianistes més internacionals, encara que només sigui pel fet de la seva col·laboració regular amb el segell Naxos, de distribució i èxit constant als cinc continents. El músic granollerí ha encetat una edició íntegra de la música per a piano de Joaquín Turina, amb molt bon peu, val a dir, perquè la tria de danses, com les celebèrrimes (en la seva versió orquestral) Danzas fantásticas, està defensada amb cap clar i dits àgils que mai forcen la nota d'un excés de folklorisme. Si Turina és, tot i que no en tota la seva producció, un nom present a la memòria dels melòmans, el d'Enrique Fernández Arbós, més enllà de la seva dilatada associació amb la Simfònica de Madrid i de les seves orquestracions de peces del seu amic Albéniz, no deu anar més enllà de la mera anècdota. En un procés de lògica indiscutible que hauríem de veure més sovint a casa nostra, la seva música és editada críticament, interpretada i enregistrada, en aquest cas per Verso. El centro de la tierra, "viaje cómico-lírico, fantástico, inverosímil" sobre la trobada de tres personatges amb les criatures de rars costums que habiten sota nostre, és una sarsuela en dos actes que va ser un fracàs absolut en la seva estrena, el 1894. José Luis Temes i un equip, si no espectacular, sí correcte de cantants duen a bon port aquesta partitura ambiciosa, d'acurada orquestració que mira tant a Offenbach com fa picades d'ullet a Wagner.

Per a orquestració sumptuosa, però, val més acostar-se a l'obra de John Foulds (1880-1939), figura més que obscura de la música britànica, atret per Orient, i en concret per l'Índia. Els moviments extrems dels Tres Mantras d'Avatara són d'una espectacularitat aclaparadora (pensin en els moments més fragorosos d'Els planetes de Holst, multiplicats per cinc), mentre que obres com Lyra Celtica i Mirage contenen passatges de gran seducció, ben defensats per Sakari Oramo i la Simfònica de la Ciutat de Birmingham (Warner). Qui prefereixi acontentar-se amb qui, segons les cròniques, va ser un dels professors de Foulds, Gustav Mahler, Hyperion recull els tres grans cicles de lieder (Lieder eines fahrenden Gesellen, Rückert-Lieder i Kindertotenlieder) així com una tria dels juvenils Lieder und Gesänge. Els moments més tensos posen a prova la resistència del líric instrument del baríton Stephan Genz, que, no obstant, destaca per la cura extrema amb què text i música són exposats. Tenir al piano algú de nivell com Roger Vignoles segur que inspira tranquil·litat.

ECLOSIÓ VIVALDIANA
L'eclosió discogràfica vivaldiana dels darrers temps segueix a tota màquina amb l'edició, com calia esperar, per Opus 111/Naïve, d'una de les seves òperes cabdals, Orlando furioso, extreta del transcendental llibre d'Ariosto. Jean-Christophe Spinosi es referma com un dels més electritzants directors vivaldians del moment, en una lectura que és pur foc instrumental (gràcies a l'excel·lent Ensemble Matheus) i vocal. Una contralt de veritat, Marie-Nicole Lemieux, porta amb orgull els esperons de l'embogit heroi mentre Jennifer Larmore (la dolenta, una Alcina segura de les seves armes) i Veronica Cangemi (una deliciosa Angelica) són altres dels noms a aplaudir en aquesta esplèndida gravació. Per si no n'hi hagués prou, l'Orquestra Barroca de Venècia ha gravat per a Archiv, la redescoberta, el 2002, Andromeda liberata, una serenata composta per Vivaldi entre altres autors, amb passatges instrumentals de gran brillantor, servits sens màcula pel conjunt d'Andrea Marcon. La soprano Simone Kermes i la mezzo Anna Bonitatibus reediten la seva condició de veus barroquitzants dignes de seguiment en aquesta refrescant sorpresa. L'epíleg barroc el posa Alessio Bax, vencedor del concurs de Leeds i deixeble de Joaquín Achúcarro, amb el seu primer disc per a Warner, un recull de transcripcions, sobretot de Bach, que el jove pianista italià resol amb una tècnica demostrativa que mai deixa en segon terme l'expressivitat musical, ja sigui en la monumentalitat de la Tocata i fuga en re menor revisitada pr Busoni o en l'entranyable simplicitat del Jesus bleibet meine Freude de Myra Hess.

DISC DEL MES
Per aquestes dates festives es fan omnipresents els valsos i polques de la família Strauss, començant pel Concert de Cap d'Any que, al pas que anem, sortirà en devedé abans que es faci. Si es vol fugir del glamur gobalitzat a què molt sovint es redueix aquesta manifestació, l'opció és clara, l'àlbum econòmic de sis discos que Emi ha editat amb gravacions de qui, durant lustres, va dirigir des del violí la cita vienesa: Willi Boskovsky. Elegància de veritat, gens prefabricada, un tres per quatre ficat a dins del gens, en una tria en què es trobaran totes les obres imprescindibles de Johann pare i fill, Josef i Eduard. Un present perfecte per, a més, omplir els farcells dels Reis d'Orient que desitgem que s'acostin amb moltes racions de bona música.

Xavier Cester
Avui