Cerca de notícies

Enquesta

L'espai dels somnis

25/12/2004 |

 

Un graner enorme, ple de tota mena d'andròmines que ja no es volen, d'armaris, calaixeres i cadires mig entrevistes a la penombra, de records sobre els que s'ha acumulat la pols dels anys. Aquest és l'espai suggerent on es desenvolupa la nova producció d'A Midsummer Night's Dream de Britten estrenada a la Monnaie de Brussel·les (comentem la funció del dia 17).

No hi ha bosc pròpiament dit, sinó només la seva suggestió, la visió fugissera que s'amaga rere les portes d'un armari o a través del gran tronc que ha causat un forat al sostre per on llueix, esplèndida, una gran lluna protectora. Si en un espai similar (la cita visual és evident) s'amagava Eduardo Manostijeras en la meravellosa pel·lícula de Tim Burton, una criatura d'esperit massa elevat com per integrar-se en la mediocre realitat que l'envolta, en aquest espai operístic deambulen, sortint dels racons més inversemblants, elfs i esperits, criatures màgiques que potser ja no tenen lloc al món dels mortals, però sobre el qual encara poden tenir influència. Sobretot si aquests mortals penetren en l'espai dels somnis on la màgia és la reina.

Hi ha muntatges on tot sembla dependent de la idea (o concepte, com se sol dir) més o més assenyada o esbojarrada que pugui tenir el director d'escena. En el cas que ens ocupa, l'impuls generador de tota la producció neix del preciós decorat de Rae Smith (un dels més bonics que mai ha vist el cronista), responsable també del magnífic vestuari, sense que això vulgui implicar que la direcció de David McVicar, un dels registes més estimulants del moment, sigui menystenible, ans al contrari. En aquest espai únic (per un cop no ens queixarem), les criatures sobrenaturals governades per Tytania i Oberon van vestides com si provinguessin de mitjans del segle XVII -magistral com McVicar caracteritza les fades, interpretades per veus blanques, com un grapat de nens perduts, mig salvatges i alhora amb ganes irresistibles de jugar- mentre les dues parelles d'amants pertanyen a l'era eduardiana, això sí, d'una classe superior als rústics, una colla de treballadors de fàbrica que assagen a les seves hores de descans.

COMPARTIR LA MÀGIA
Un cop aquests personatges entrin en aquest graner on tot és possible, en aquestes "lone and silent hours/When night makes a weird sound of its own stillness", com deia Shelley, les seves certeses trontollaran per l'acció d'unes criatures que no poden veure -hilarant el boicoteig de l'assaig de Pyramus&Thisby-, sobretot d'un hiperactiu Puck que vola amb agilitat per l'escenari per abocar el suc somnífer sobre els amants o transformar el desprevingut Bottom en un ruc. Quan més temps passen les dues parelles dins del bosc-graner, més descentrats estan (i més roba es treuen, els fogots de l'estiu fan efecte) fins que l'arribada del dia restaura l'ordre. Els llums del teatre s'encenen quan Oberon desperta Tytania del seu somni asiní, mentre les seves criatures es retiren dins l'armari.
És el temps ara de l'obra accidentadament assajada pels rústics, que els quatre amants, així com un Theseus amb uniforme militar de gala i una amazònica Hippolyta d'aspecte exòtic, contemplaran des de les llotges de la Monnaie (una passarel·la que unia escenari i platea ja indicava les tènues barreres que per McVicar hi ha entre realitat i fantasia). La darrera paraula, no obstant, és per a les criatures meravelloses, amb tot el decorat ple de desenes de punts lluminosos, com espelmes, acompanyades per uns mortals afortunats per haver compartit, encara que només fos per un instant, la seva màgia.
Sense estridències, amb lleugeresa, tacte i bon humor, David McVicar caracteritza i mou les seves criatures sense cercar missatges arcans, sinó sent fidel a la fidelitat que Britten i el seu company Peter Pears van mostrar a l'hora d'adaptar (bàsicament amb força cops de tisora) el text de Shakespeare. No és culpa, tantmateix, del director escocès que els seus benintencionats i reeixits esforços quedessin eclipsats per l'extraordinari decorat de Rae Smith.

EQUIP CONJUNTAT
Filigrana musical de primer ordre -¿quin efecte tindrà la seva orquestració de cambra en un teatre de les dimensions del Liceu quan l'òpera de Britten s'estreni aquesta temporada al coliseu de Barcelona?-, la partitura de l'autor de Gloriana va trobar bons advocats en la batuta d'Ivor Bolton i el rendiment notable de l'orquestra de la Monnaie, sobretot dels seus primers faristols. Mai deixarà de meravellar com Britten explota al màxim les potencialitats d'un conjunt de petites dimensions amb un ventall de colors i solucions magnífic.

Des dels glissandi inicials de la corda, Bolton va emfasitzar, no sense certa fredor, l'encanteri iridescent i alhora enigmàtic de l'obra, i en va subratllar els elements més moderns, sense descurar la paròdia de l'òpera italiana en la representació dels còmics. A més de l'orquestra de la Monnaie, és de justícia aplaudir la prestació del Cor de Nois de Trinity, una importació de nivell, i Les Pastoureaux, magnífics pel que fa al cant i a la implicació dramàtica.

A Midsummer Night's Dream exigeix allò tan difícil d'assolir que és un equip conjuntat on ningú destaqui en excés sobre ningú. La Monnaie va reunir un equip d'aquesta mena, si bé els principals aplaudiments se'ls va endur amb justícia l'acrobàtic Puck de David Greeves. El desgast obvi de la veu no impedeix que Michael Chance sigui un Oberon ple d'autoritat mentre que Tytania va trobar en la veu de Laura Claycomb l'agilitat i brillantor imprescindibles. Retornat de l'experiència no del tot reeixida de La Bohème duta a Broadway per Baz Luhrmann, Alfred Boe va ser un ben moldejat Lysander, això sí, un pèl tímid en comparació amb el Demetrius de Leigh Melrose. Encara millors es van mostrar les seves dues estimades, Deanne Meek (Hermia) i Madeline Bender (Helena), veus fresques i cant intens.

Problemes de consciència provoca al cronista el Bottom d'un cantant usualment notable com Laurent Nouri, exemplar per la creació d'un personatge petulant i amb ganes de fer-se notar que casa perfectament amb les característiques de la seva veu de baix-baríton. Dit això, ara resta qüestionar-se si no hi va haver massa sobreactuació i histrionisme tant en el seu capteniment escènic com en un fraseig massa entretallat: és molt diferent fer comèdia que voler mostrar a tota hora que estàs fent comèdia. Sense problemes el Theseus de Brindley Sherratt ni l'Hippolyta de Ruby Philogene (llàstima que la migradesa del paper no ens deixés gaudir més estona de la seva atractiva veu fosca). Henry Waddington (Quince), Richard Coxon (poc afortunat pel que fa al timbre, però un Flute irresistible), el veterà Gwynne Howell (Snug), Lionel Lhote (Starveling) i Kim Schrader (Snout) van ser un ben greixat equip de còmics. Tornant a Shelley, si bé ara, sense que serveixi de precedent, per contradir-lo, l'obra de Britten no seria precisament "the memory of a dream,/Wich now is sad because it hath been sweet ". Ben al contrari, el record d'aquest somni a la Monnaie és ben dolç.

Xavier Cester
Avui