Cerca de notícies

Enquesta

H.W. Henze: "L'òpera no morirà mai"

4/12/2004 |

 

El prestigiós compositor alemany presenta dimarts al Teatro Real de Madrid la seva última producció lírica, 'L'Upupa'.

"El principi més arrelat en la meva vida ha estat i és no pertànyer mai a cap grup", comenta el compositor alemany

Una mica pansit, però amb un sentit de l'humor espaterrant, el compositor alemany Hans Werner Henze (1926), un dels millors de la segona meitat del segle XX, visita Madrid per parlar de la seva puput.

Dimarts vinent el Teatro Real estrenarà l'òpera L'Upupa und der Triumph der Sohnesliebe (La puput i el triomf de l'amor filial), una faula oriental en què la recerca de l'ocell de la felicitat porta de bòlit, amb un punt d'humor, més d'un. Un bon motiu perquè Henze hagi abandonat el paradisíac enclavament de la badia de Nàpols, on resideix des de fa 40 anys, no pas per encalçar la benaurança, sinó per compartir les seves cabòries ornitològiques amb el coliseu madrileny.

"La puput és un ocell sacre en el món àrab. És el portador de la felicitat. És preciosa i, a diferència d'altres aus amb xisclets esfereïdors, no pot udolar. Només emet un so d'única tonalitat que reprodueix el seu nom", reflexiona un bon lector de contes àrabs. "U-PU-PA, U-PU-PA", s'esgargamella imitant el so de l'ocell beneït pels déus. "Al jardí de casa arriben amb el bon temps, ponen i al setembre s'enlairen ben arrambats a la recerca del sol d'Aràbia", diu tot evocant les exquisides creacions de Leopardi i Foscolo sobre la puput.

El compositor i la Lluna
Sense deixar les ales, Henze no pot evitar garlar sobre el dimoni de l'òpera ocellística (que, de demoníac, poca cosa): "No és pas un pocavergonya. És una figura màgica amb la missió de protegir l'heroi Al-Kasim. I no oblidem que cadascú de nosaltres té el seu dimoni interior", comenta. Malgrat tot, davant d'aquells que insinuen que és l'alter ego del dimoni, deixa clar que s'assemblen com un ou a una castanya. "Ell té els cabells llargs i porta ales", diu tot passant-se la mà per l'enlluernadora calba. En referència a l'heroi, reconeix que no és el prototip d'heroi clàssic. "Comet errors com tots els humans. Ha d'escometre accions determinades per la vida del seu pare. És lògic que faci tot un seguit de sacrificis que excedeixin els límits ètics establerts", raona. Quan sembla que s'assoleix el final feliç, el protagonista abandona l'estimada rere l'entremaliat dimoni. "Però és que li ha d'anar a buscar una poma", explica Henze.
D'altra banda, revela el valor de la lluna en les seves creacions, però a l'autobiografia que s'acaba de publicar no ho ha esmentat, no fos cas que la gent establís connexions agosarades. "Quan sóc al jardí la contemplo i, sorprès, paro esment en la meva eufòria i excitació. Però no ho escampeu, la tafaneria faria córrer llegendes d'homes-llop o contes sobre somnàmbuls. La interrelació amb la lluna sempre s'ha considerat sospitosa", argumenta. Parlant d'influències, Henze reconeix l'empremta de La flauta màgica en la seva puput. "Les influències sorgeixen. No és deliberat. Mentre componia, em vaig adonar de les semblances. I també em passa amb altres obres o autors".

Si per alguna cosa -de moltes- serà recordat Henze en la història de la música contemporània, sense dubte serà pel seu compromís amb el marxisme durant les dècades dels 60 i 70, filiació que contagiarà les seves composicions. El color i riquesa expressiva de les òperes El rei cérvol (1953-1956), Elegia per a joves amants (1959-61) i Die Bassariden (1964-65) donaran pas a una nova aspror en el seu estil musical. La balsa de la medusa (1968), la Simfonia núm. 6 (1969) i el recital per a baríton i quatre músics El Cimarrón (1969-70) són un clar exponent de la nova tendència militant de Henze. Sense oblidar We come to the river (Assolim la riba) (1974-76), la veritable plasmació musical del seu activisme polític. Més d'un pensarà què carai fa ara amb una faula oriental. "Ja sóc vell", respon.

Malgrat tot, se sent plenament orgullós de la seva independència. "El principi més arrelat en la meva vida ha estat i és no pertànyer mai a cap grup", diu amb ressonàncies a Grouxo Marx. "Sempre he hagut de buscar les receptes pel meu compte. M'ha calgut més esforç per arribar al nivell d'altres col·legues. Mentre ells ja havien trobat el camí jo encara l'estava buscant", apunta defugint possibles polèmiques. "És erroni i superflu buscar picabaralles amb companys". Així mateix, qüestiona el suposat elitisme de l'òpera. "El futur està ben garantit amb la nova fornada de joves compositors que hi ha i pel creixent interès de la gent. L'òpera mai no morirà".

Henze, ja de tornada de tot, ara es dedica a contemplar el pas del temps tot fent de camperol. Assegut al jardí de casa i amb una copa de whisky -"o dues", com apunta-, espera que caigui l'obscuritat i aparegui la lluna. Sense gaires ganes d'escriure -"és molt feixuc"- i malauradament sense la puput. "Ningú no ha tingut mai una puput a les mans, tret que estigui morta", aclareix.

Ramon Palomeras
Avui