Cerca de notícies

Enquesta

En viu i ben viu

21/11/2004 |

 

No hi ha res com l'experiència directa d'un bon concert o d'una bona representació. Aquesta màxima no s'escapa a l'atenció dels caps dels diversos segells discogràfics que cada cop més aposten per les gravacions en viu en detriment de les fetes en estudi. Cap problema, en principi, només que un bon concert no necessàriament és un bon disc, i una bona gravació feta en estudi també té les seves virtuts, com la d'evitar escoltar desenes de cops les mateixes pifietes que en directe passen més desapercebudes, sense que ens oblidem de la transcendental part econòmica de l'afer: les discogràfiques s'estalvien molts diners plantificant els micros en un concert. Esclar, si una gravació compta amb l'avantatge previ de l'experiència concertística, poc o molt del caliu es transmet sense problemes. És el cas del prolífic Jordi Savall. El seu darrer treball, Isabel I Reina de Castilla (Alia Vox) és un nou paradigma de la perfecció interpretativa que han assolit La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI: cantants i instrumentistes de primera fila al servei d'una mirada panoràmica a un regnat ric en esdeveniments i en música de primera qualitat que no oblida els altres, jueus i musulmans, que van patir les decisions de la sobirana.

Si Savall ens il·lustra sobre una època potser menys coneguda del que ens pensem, Emre Araci recupera un repertori pràcticament ignot: música de la cort otomana de finals del segle XVIII i del segle XIX. A Invitation to the Seraglio (Warner, un títol amb tuf comercialot), Araci es posa al capdavant de l'Acadèmia de Londres de Música de la Cort Otomana per enregistrar danses, marxes i peces ocasionals d'alguns d'autors europeus que van treballar al servei del soldà (com el germà gran de Donizetti), d'altres que van escriure peces ad hoc, com Rossini i Liszt, i fins i tot compositors otomans (inclosa alguna dona) d'estil europeïtzant, tot i els inevitables tocs orientalistes. D'acord, és música de no excessiva qualitat, però en aquests moments en què es debat si Turquia ha d'entrar a la Unió Europea, s'ha de recordar que aquest país ja fa molt de temps que està imbricat en la història del continent. D'un Orient encara més llunyà prové Ayako Uehara, la primera dona i la primera japonesa a guanyar, el 2002, el prestigiós Concurs Txaikovski. Just és que ara Uehara gravi per a EMI música per a piano del compositor rus, un aspecte menys conegut de la seva producció, tot i que gens menystenible. Certa agressivitat sonora als moviments extrems de la Sonata op.37 queden compensats per la gracilitat en les peces més curtes, com a la Dumka.

DOS GRANS RUSSOS
Aparquem per avui les gravacions en estudi, i centrem-nos ja del tot en discos en viu i ben vius, però no deixem Rússia, perquè tres de les novetats que Warner ha editat en la seva sèrie BBC Proms Live tenen com a protagonistes dos dels gegants compositius que ha donat aquesta fèrtil terra. De Prokófiev tenim un programa doble amb el Concert per a piano núm.1, amb el magnífic Nikolai Lugansky en atlètica i engrescadora forma, i una de les millors simfonies de l'autor de L'amor de les tres taronges, la Cinquena, en una versió de gran volada a càrrec de Yan Pascal Tortelier i la Jove Orquestra Nacional de Gran Bretanya. El segon volum prokofievà se centra en la darrera col·laboració entre el músic i Eisenstein per a la gran pantalla, amb Ivan el terrible, en l'hàbil adaptació com a oratori de concert que va fer Abram Stassevitx. Leonard Slatkin dirigeix amb el tremp requerit les imposants forces corals i orquestrals de la BBC, mentre un actor de prestigi com Simon Russell Beale enuncia el text amb una claredat meridiana.

Un altre recitador, recitadora més aviat (Nicole Tibbels), apareix en la peça de Stravinsky captada en l'anomenat festival de música més gran del món. Perséphone, tot i no estar entre les partitures més divulgades del compositor, és un bona mostra de l'Stravinsky neoclàssic així com del seu interès per la mitologia grecoromana, en aquesta ocasió filtrada per un text d'André Gide. De fet, amb el mite de Persèfone, Stravinsky crea una nova consagració de la primavera, amb un llenguatge subtil que aconsegueix molt amb aparentment poc. Exemplar la direcció refinada d' Andrew Davis i la resposta un altre cop del Cor i Orquestra Simfònica de la BBC, així com del mel·liflu Paul Groves (desavantatges del directe, al final és més evident el seu cansament). Un complement no del tot lògic, l'obertura Polyeucte de Dukas, ben servida per Yan Pascal Tortelier, arrodoneix la proposta. Darrera observació, els tècnics de so de la BBC saben captar d'allò més bé el so de l'immens Royal Albert Hall: en viu segur que no sonava igual.

SALZBURG, VIENA, BARCELONA
Si Warner aposta pels Proms, Orfeo, a través de la col·lecció Orfeo d'Or, ja fa temps que edita perles dels principals teatres i festivals d'Alemanya i Àustria. De Salzburg arriba un concert del 1964 de la Filharmònica de Viena amb Georg Solti a la batuta. Una batuta incandescent que dóna una tensió extra a la Primera simfonia de Mahler, si bé l'orquestra de vegades no segueix al mil·límetre les impacients indicacions del mestre hongarès. Més rellevant en termes documentals és la presència d'una gran pianista com Annie Fischer en la que va ser la seva única aparició al Festival de Salzburg. Els filharmònics vienesos tampoc semblen del tot còmodes en el Concert per a piano núm.3 de Bartók, Fischer i Solti sí.

L'Òpera Estatal de Viena és un dels teatres que, en col·laboració amb Orfeo i la ràdio austríaca, porta a la llum vetllades importants de la seva història. El 1988 oferia per primer cop en rus una de les òperes cabdals del repertori, Eugen Onieguin, en unes representacions que suposaven el debut al teatre del seu actual director musical, Seiji Ozawa. Txaikovskià eminent, Ozawa extreu tot el fatalisme líric que travessa la peça, acompanyant amb cura un molt bon repartiment: el notable (un punt sec) Onieguin de Wolfgang Brendel, un Peter Dvorsky (Lenski) de timbre embolcallador i, sobretot, l'excepcional Tatiana de Mirella Freni, un prodigi de sensibilitat vocal i dramàtica en una de les seves màximes encarnacions. La presència al seu costat del Gremin del fa poc desaparegut Nicolai Ghiaurov augmenta la simpatia que genera aquest registre.

En una encertada decisió, el Liceu s'ha apuntat a la creixent oferta de DVD amb l'edició d'alguns dels seus espectacles. EMI edita dos títols de màxima recomanabilitat, per una banda Lady Macbeth del districte de Mtsensk, de Xostakóvitx, amb l'explosiva direcció d'Alexander Anissimov com a principal atot. La veu endurida de la Katerina de Nadine Secunde està ben contrarestada per una implicació dramàtica de primer ordre, mentre que Christopher Ventris és un seductor Sergei, tots dos caps de cartell d'un repartiment sòlid en un muntatge de Stein Winge que ressalta els aspectes més grotescos d'una tragèdia negra com el carbó. L'altre llançament és Hamlet, de Thomas, i aquí el principal privilegi és gaudir de dues interpretacions majúscules: les de Simon Keenlyside i Natalie Dessay. Si el baríton anglès és un exemple de fraseig i elegància amb una veu d'impactant bellesa, la soprano francesa és un monstre de l'escena que aconsegueix fites inabastables en una escena de la bogeria que fa mal només de mirar. Una petició i una observació. La petició: bandegem ja per sempre aquests muntatges tenebrosos on es fa difícil veure res (la realització tampoc hi ajuda). L'observació: el Liceu no sona així.

DISC DEL MES
Hi ha cantants que no es retiren ni que els espitgin fora dels escenaris, n'hi ha d'altres que diuen adéu sense fer soroll. Com Julia Varady, una soprano que ha fet una carrera exemplar lluny dels focus mediàtics i de les grans multinacionals, sordes de manera escandalosa les seves qualitats. Orfeo d'Or publica una petita tria de l'activitat de Varady en un dels seus feus, l'Òpera Estatal de Baviera, amb obres que van de La clemenza di Tito a Der fliegende Holländer. És, no obstant, en Verdi, on el mestratge d'aquesta veu homogènia, rica i extensa, capaç d'esclats i recolliments espectaculars sempre al servei del compositor i mai del seu ego interpretatiu, on el seu art llueix de manera espectacular: només cal escoltar l'ària d'Abigaille a Nabucco per entendre per què Julia Varady és una de les més grans.

Xavier Cester
Avui