Cerca de notícies

Enquesta

Els problemes de l'òpera contemporània

17/11/2004 |

 

A propòsit de l'estrena de 'Gaudí', de Joan Guinjoan, al Liceu.

El 1982, i segons el que recullen Marie-Noël Rio i Michel Rostain en el llibre L'òpera, morta o viva, de les 1.500 representacions operístiques que es van poder veure a França, menys d'un 5% eren òperes del seu temps. No cal ser gaire primmirat en matèria estadística ni cal fer gaires esforços per intuir que el que passa 22 anys més tard a casa nostra deu equivaldre a aquella situació. Els cantants d'òpera, que quan surten dels conservatoris aspiren a camins més propis de vedets que no pas d'artistes compromesos, s'aboquen de seguida al gran repertori, amb el qual obtindran èxits segurs, tot i que alguns lamentablement efímers. Una jove soprano de 22 anys preferirà participar en una funció local d'Il trovatore que assumir el rol titular d'una òpera que s'estreni mundialment d'autors com Eduardo Diago, Enric Palomar o Xavier Benguerel. Les causes: l'acceptació del públic de títols tradicionals. Els teatres d'òpera han esdevingut, seguint el model decimonònic (i ja som al segle XXI) temples del repertori, que semblen excloure la creació contemporània.

És clar que els conservatoris o els concursos de cant amb prou feines preparen els aspirants a cantants en obres que vagin més enllà de Lulu o El telèfon. Per no parlar del recolzament i els criteris de les discogràfiques, que, abans d'enregistrar les òperes de Josep Soler (moltes de les quals descansen en un calaix), optaran per gravar una enèsima versió d'El barber de Sevilla a càrrec d'intèrprets mediàtics.

Nietzsche parlava de "l'engany del gran estil". Però, reconeguem-ho, sempre hi ha hagut una fascinació per l'engany, pel fet de creure que una cantant de 120 quilos podia ser (i no dic només interpretar, sinó senzillament ser) Salomé. L'òpera sempre ha estat així, almenys fins que alguns directors d'escena han capgirat la situació, de vegades amb opcions extremes i difícilment digeribles.

Anem a l'altra banda: antigament, l'elitisme associat a l'òpera era als patis de butaques. ¿No deu ser ara en les opcions estètiques d'alguns compositors contemporanis? Aquesta és una de les tantes preguntes que es formulaven fa uns dies a sis compositors catalans de dues generacions: la de Xavier Benguerel, Joan Guinjoan, Josep Soler i Albert Sardà d'una banda i la d'Alberto García Demestres i Benet Casablancas de l'altra. Aplegats a l'entorn d'una taula rodona convocada amb gran intel·ligència pel Grup Jove d'Amics del Liceu, el resultat final va ser dispers, però es van apuntar algunes línies interessants, com la necessitat de crear un cert corporativisme de caràcter industrial entre els mateixos compositors, per estrenar les seves obres.

La música avui se sent molt i s'escolta poc i això fa que determinades opcions d'avantguarda siguin difícils per als oients del nostre temps, massa passius per culpa de la "reproductibilitat tècnica". Amb tot, cal reconèixer que l'òpera és un art de síntesi i que possiblement la relació entre musica i parole s'hagi desequilibrat després que Richard Strauss i Hugo von Hofmansthal hi diguessin la seva; tampoc crec desencertat plantejar-se fins a quin punt l'òpera és o no un gènere en via morta, potser perquè quan parlem d'òpera encara ens referim (tant pel tipus de composició com de representació) a un model de neoromanticisme anacrònic. En definitiva, no sé fins a quin punt caldria eliminar el concepte d'òpera i tornar a la denominació originària, fundacional, d'"obra de teatre amb música". Possiblement, això donaria més legitimitat i llibertat al compositor. Perquè, de fet, quan es diu que D.Q. (Don Quijote en Barcelona) no és una òpera (i són paraules d'un reconegut crític de casa nostra publicades en un diari de gran tirada de Barcelona) no s'està negant el valor operístic a Parsifal en relació amb Semiramide? O a Don Giovanni en relació amb L'incoronazione di Poppea? Per tant, què és el que ha fet de l'òpera un gènere? Segurament els valors afegits, artificials: els cantants, els directors musicals o els empresaris, que, amb els seus tics i vicis, han perdurat al llarg del segle XX. Alguns, semblen perpetuar-se a principis del XXI.
L'altre problema, és clar, són els teatres d'òpera. L'1 de novembre apareixia a l'AVUI la carta d'un lector que qüestionava l'excepcionalitat de l'estrena del Gaudí de Guinjoan al Liceu. Potser el que no se sap és que programar una òpera d'aquest tipus costa quatre vegades més que coproduir un altre títol, de repertori, amb dos o tres teatres més. Perquè el problema rau en una certa desconfiança, universal, cap al repertori contemporani. Quan amb prou feines el Liceu normalitza la programació d'òperes de Britten o Janacek (clàssics del XX que alguns encara s'entesten a classificar com contemporanis), o recupera els títols de Pedrell (això sí, amb el desencert que suposa la seva versió de concert), és difícil que s'accepti el Gaudí amb el mateix èxit amb què comprem entrades per veure Rigoletto. Hi ha un decalatge generacional que fa que els títols rabiosament contemporanis, per molt bons que siguin (i Gaudí és un títol excepcional per la qualitat de la música i per l'equilibri amb un llibret a parer meu intel·ligent i gens gratuït) s'acceptin amb normalitat. Els festivals (com el d'òpera de butxaca, que enguany arriba a la novena edició a Barcelona) semblen locomotores sense vagons, però són les úniques plataformes per estrenar òpera contemporània, això sí, amb pressupostos tan de butxaca com els mateixos títols. Però penso que estrenes com la de Gaudí ens ajuden a entrar en una certa normalitat: donem un vot de confiança a les institucions públiques. Una òpera com la de Guinjoan respon als signes dels temps musicals i és una pàgina d'una qualitat inqüestionable. El que caldria és ser valent, vendre el producte fora de les nostres fronteres i, superat l'autoodi i els complexos que encara patim, ser capaços de reivindicar tant els músics de casa nostra com la música del nostre temps. Només així l'òpera sortirà de la via morta a què massa sovint es veu condemnada.

Jaume Radigales
Avui