Cerca de notícies

Enquesta

Violetta torna a casa

14/11/2004 |

 

La Fenice inaugura amb 'La Traviata' la primera temporada operística després de l'incendi.

La vetllada de gala va reunir els reis de Bèlgica, els ducs de Kent, ministres, Romano Prodi i Loyola de Palacio.

El teatre de La Fenice de Venècia té una història il·lustre d'estrenes operístiques. Tant és que la 'premiere' el 1853 de 'La Traviata' no fos un èxit. Violetta era l'heroïna perfecta per donar nova vida al fènix.

Més que parlar de reinauguració, la vetllada de divendres al vespre va ser una rereinauguraciÓ, ja que el desembre passat el teatre destruït per un incendi el 29 de gener de 1996 es posava de llarg amb Riccardo Muti en el primer d'una sèrie de concerts i actes diversos que, a falta d'òpera, anaven posant a punt el nou equipament. La vetllada de gala, plena de vips de tota mena -els reis de Bèlgica, els ducs de Kent, ministres italians varis, Romano Prodi, fins i tot l'ínclita Loyola de Palacio- i policia en uns quants ponts a la rodona per evitar protestes com les que amenitzen l'assamblea parlamentària de l'OTAN a la ciutat dels canals, i amb preus de gala (de 1.000 a 200 euros), servia per presentar la primera opera escenificada a La Fenice en nou anys i donar el tret de sortida a una temporada ja regular, que va ser rebut amb la fredor típica d'aquesta mena de públic, poc avessat a practicar l'esforç físic d'aplaudir.
Inaugurat el 1792, incendiat el 1836, reformat en diverses ocasions, La Fenice va sucumbir a les flames gairebé exactament dos anys després que ho va fer el Liceu. A diferència de Barcelona, però, a La Fenice li ha costat molt renéixer de les seves cendres, amb una rocambolesca història d'endarreriments, corruptel·les, judicis, pugnes polítiques i un llarg etcètera, un malson per fi tancat. L'objectiu era reconstruir el teatre come era dove era, això sí, millorant substancialment la capacitat tècnica de l'escenari. Amb els seus espectaculars daurats i blaus recreats amb cura, La Fenice, però, no deixa de fer la impressió de ser una mera reproducció, una còpia que encara fa massa olor de nova.

Com a cirereta del pastís inaugural, la direcció artística del teatre, encapçalada per Sergio Segalini, un dels crítics més temibles d'Europa, ha decidit recuperar la versió original de La Traviata tal com es va estrenar (i xiular) a La Fenice el 6 de març de 1853, amb una edició crítica de Fabrizio della Seta. De fet, més que de versió diferent, cal parlar de primera escriptura, ja que els canvis als actes primer i tercer són mínims. Les diferències més notables es donen al segon acte, al duet Germont-Violetta (amb línies vocals força diferents, tot i mantenir l'estructura), la cabaletta del baríton i el final de l'acte. Una mera curiositat que confirma que Verdi, quan reescrivia, millorava substancialment les obres, amb la qual cosa el futur d'aquesta edició és força dubtós.

Hauria ajudat a convèncer de les virtuds de les novetats una direcció musical més apassionada. Aparcant la composició de la seva pròpia òpera, 1984, Lorin Maazel va exhibir rutina de luxe: tot era al seu lloc, amb passatges brillants, altres de refinats (el preludi del tercer acte), altres de sorollosos, i sobretot un dèficit d'adrenalina dramàtica preocupant que va enfonsar el transcendental duo entre Germont i Violetta. Si Maazel té alguna concepció definida de La Traviata, va passar desapercebuda. Això sí, cor i orquestra van lluir molt bon nivell.

Patricia Ciofi pertany a l'estirp lírico-lleugera de Violettes, tot i que les agilitats del primer acte la van sotmetre a una dura prova i el mi bemoll sobreagut va ser atacat amb més coratge que brillantor. En tot cas, les fragilitats vocals van jugar a favor d'una interpretació que va anar guanyant pes a mesura que avançava la representació, fins a arribar a un acte de patetisme corprenedor, sobretot a Addio del passato. Magnífica actriu i bella presència, Ciofi no va tenir problemes per cantar en molts moments vestida només amb una combinació.

Al seu costat, l'Alfredo de Roberto Saccà semblava monòton, gens afavorit per una veu poc agradable, però la seva ària i cabaletta (sense do) van ser defensades amb vigor i la seva denúncia de Violetta va ser vibrant. La millor veu era la de Dmitri Hvorostovsky, amb el vellut que la caracteritza intacte, així com els ressons eslaus no gaire adients per al cant verdià. Una línia de cant a pinyó fix quedava, només en part, compensada per la capacitat de superar una escriptura, en aquesta edició, molt més aguda del paper de Germont. Impecable l'equip de secundaris.

Traslladar a l'actualitat l'argument de La Traviata no és gaire nou ni original, però funciona si es fa amb intel·ligència, com és el cas del sempre hàbil Robert Carsen. Dues imatges basen el seu muntatge, el diner i un bosc, i com que totes dues són verdes, verd va ser el color predominant del decorat de Patrick Kinmonth. Ja al preludi, amb una desfilada de clients pagant Violetta, quedava clar que la seva era la professió més antiga del món, idea subratllada innecessàriament quan al Sempre libera rep un nou client, el baró Douphol. Si la fotografia d'un bosc, present a totes les escenes, simbolitza el desig de fugir de Violetta del món embrutit que l'envolta, el diner no menys omnipresent (omplint tot el terra al segon acte, com fulles caigudes en plena tardor) ens recorda les relacions de mercadeig de les quals la protagonista no pot escapar si no és per anar a la seva destrucció. Així, al darrer acte, en un apartament buit, la fotografia estripada explicita amb claretat els somnis trencats de Violetta.
Només les ànimes càndides s'espantaran dels tocaments a la party de Violetta o de l'espectacle de sexy boys i girls al segon acte, però és preferible quedar-se amb les bones intuïcions de la posada en escena de Carsen: quan Violetta s'acomiada de Germont ni el mira, ja que s'acomiada del seu amor impossible per Alfredo, mentre que quan aquest li llença a la cara els diners no es desmaia pas, sinó que s'allunya amb ferida dignitat. El cop principal, però, se'l guarda per al final, quan Violetta canta el seu Rinasce... ritorno a vivere: els llums de la sala s'obren i el fènix que presideix l'escenari s'il·lumina. La Fenice torna a volar.

Xavier Cester
Avui