Cerca de notícies

Enquesta

Krzysztof Penderecki: Em sento l'últim mohicà perquè crec en la simfonia

7/3/2003 |

 

El compositor polonès dirigeix l'OBC a l'Auditori

"No crec que algú que compongui amb ordinador sigui capaç d'escriure una gran simfonia"

"A finals dels 60 l'avantguarda ja estava acabada, cada dia no es poden descobrir coses noves"

Un dels noms cabdals de la música a la segona meitat del segle XX dirigeix l'OBC (avui, demà i diumenge a l'Auditori) amb un programa integrat pel seu propi Concerto Grosso per a tres violoncels i orquestra (amb Lluís Claret, Ivan Monigheti i Damián Martínez) i la Simfonia escocesa de Mendelssohn.
X.C. Amb un títol com 'concerto grosso', sembla que hagi compost una obra a la barroca.
K.P. Només en el concepte de l'obra, presentar un petit grup d'instruments contra l'orquestra. Però no és un concert típic, sinó una peça concertant, no hi ha divisió per moviments i sí un diàleg entre els tres violoncels i l'orquestra.
X.C. Li interessen, en tot cas, les formes tradicionals?
K.P. Si mirem la història de la música, sempre hi ha hagut un retorn a les grans formes. El ritornello, el rondó, fins i tot l'allegro de sonata encara estan vius avui en dia, tot i que de maneres diferents. Per això també a les meves simfonies utilitzo la forma sonata, segurament perquè és la forma perfecta: exposició, desenvolupament, recapitulació i coda. Hi pots dir qualsevol cosa.
X.C. Però les avantguardes dels anys 50 i 60 van voler destruir aquestes formes.
K.P. Sí, però només va funcionar amb les estructures petites, no pas amb peces d'una hora com les simfonies.
X.C. Com està el projecte d'escriure nou simfonies?
K.P. La darrera a estrenar-se va ser la Setena, i crec que aviat acabaré la Sisena, que vaig deixar aparcada. Totes les simfonies estan connectades per la forma, ja que, tret de dues, només consten d'un moviment.
X.C. Té sentit escriure simfonies al segle XXI?
K.P. De fet, em sento com l'últim mohicà perquè crec en la forma simfònica, en les formes èpiques. Escriure una simfonia et permet dir coses importants. Després de Debussy i Stravinsky, hi va haver una època en què pocs compositors componien simfonies. Prokófiev i Xostakóvitx eren exemples isolats. A mitjans del segle XX alguns hi van tornar, com Henze. Jo vaig començar a escriure simfonies als anys 70 i ara la meva tasca principal és completar aquest cicle.
X.C. Quin missatge vol transmetre amb aquestes simfonies?
K.P. És un missatge en sentit musical, no fora de la música. Només en els oratoris i amb obres amb text, com el Dies Irae per les víctimes d'Auschwitz, hi ha un missatge explícit.
X.C. Quan va venir a dirigir l'OBC ara fa cinc anys, es va mostrar força pessimista sobre la situació de l'art en general i de la música, en concret. Manté encara aquesta visió?
K.P. Sempre hi ha alts i baixos. Als anys 70 i 80, jo estava sol escrivint grans oratoris i simfonies, perà ara cada cop hi ha més compositors que segueixen la direcció que jo vaig prendre, sobretot autors joves dels països nòrdics. En aquest sentit sóc optimista. Però també sóc pessimista pel que fa a la generació que ha pujat amb els ordinadors. No crec que algú que compongui amb ordinador i manipuli les estructures fetes per una màquina sigui capaç d'escriure una gran simfonia. A la segona meitat del segle XXI la música serà completament diferent.
X.C. A la seva anterior actuació amb l'OBC també va dirigir Mendelssohn.
K.P. És pura coincidència. Sempre intento que hi hagi un contrast en els programes. La meva música és tensa, no sempre fàcil d'escoltar, per això m'agrada tenir una segona part diferent.
X.C. ¿Com influeix la seva tasca com a director d'orquestra en la seva obra com a compositor?
K.P. Un músic ha de ser capaç de tocar, dirigir i compondre, si no no s'és músic. Els directors que també són compositors entenen millor la música.
X.C. Alguns comentaristes el titllen d'involucionista després d'haver estat una de les grans figures de l'avantguarda als anys 50 i 60.
K.P. A finals dels 60 l'avantguarda ja estava acabada, ja vam fer tot el que calia, vam empènyer la música cap endavant, però cada dia no es poden descobrir coses noves. La pròxima avantguarda hauria d'arribar ara, ja que és un fenomen que se sol donar cada 40 anys. Hi hauria d'haver un grup de compositors amb una estètica similar, però ara no sé veure res de nou. Alguns autors només repeteixen el que nosaltres vam fer fa anys.
X.C. L'element religiós acostuma a ser força present en la seva producció.
K.P. Vaig créixer en una família molt religiosa en una ciutat petita. Si escrius un Credo, com vaig fer fa 8 anys, has de ser creient, si no seria ridícul, però això no vol dir que estiguis a prop de l'Església.
X.C. També ha compost partitures dedicades a les víctimes d'Hiroshima i d'Auschwitz. Com a compositor, com l'afecta la situació actual prebèl·lica?
K.P. Des del Rèquiem polonès no he escrit cap obra referida a un fet específic, però quan van succeir els atemptats de l'11 de Setembre estava treballant en un concert per a piano. La idea inicial era de fer-lo en forma de capriccio, però l'11-S em va causar un xoc tan gran que no podia continuar així. Al final vaig escriure una peça molt seriosa que porta per títol Resurecció, tot i que no té una relació directa amb els fets. Jo vaig viure en un món en què hi va haver Hiroshima, Auschwitz, la massacre de sis milions de polonesos. Com a compositor, no pots estar al marge d'això, però espero que en el futur no hagi d'escriure cap obra d'aquest tipus.

Xavier Cester
Avui