Cerca de notícies

Enquesta

La força de la casualitat

7/11/2004 |

 

Ja en som de rars, els crítics. Les divergències d'opinió són un fet normal en aquest i en tots els gremis del planeta, la qual cosa no impedeix el desconcert del cronista al llegir les reaccions dels principals diaris britànics davant La forza del destino presentada a la Royal Opera House. Per Andrew Clements, a The Guardian, es va tractar del "tipus de vetllada que dóna mala reputació a l'òpera italiana". Robert Thicknesse de The Times parlava de "travesti d'un gran drama". En canvi, per Andrew Clark, de The Financial Times, estem davant "el millor cant verdià que el Covent Garden ha escoltat en molts anys, i la millor direcció verdiana també".

Esclar que en tot plegat hi jugava un factor crucial, la cancel·lació per part de Riccardo Muti de la seva participació en aquest muntatge provinent de la seva Scala de Milà a causa d'unes modificacions fetes als decorats d'Hugo de Ana, que també va demanar que el seu nom desaparegués del programa. Edward Seckerson a l'Independent ho resumia molt clar: "Si això és el que encara s'entén per teatre a Milà, llavors jo tampoc voldria que el món se n'assabentés".

Tot això, esclar, va ser escrit després de l'estrena. Per a la quarta funció, el dia 29, els ànims segurament devien estar més calmats, si bé es manté el dubte de si la decisió de Muti respon a la seva autoexigència artística o és un mer caprici de divo. També es manté la dificultat de dur a escena un títol com La forza del destino, una obra que topa amb la tendència actual a anar sempre per feina i no admetre distraccions. Verdi superposa perspectives, nivells, contrastos sense acabar de fer-ne potser un tot rodó com pretenia i amb fragments d'una banalitat patxanguera que necessiten certa comprensió, com la segona escena del tercer acte i totes les aparicions de Preziosilla i aquests cants a la guerra que fereixen la nostra sensibilitat amb superàvit de primmirament.

IL·LUSTRACIÓ DE LUXE
En moments com els citats i en d'altres d'aquesta òpera que una mirada superficial creuria regida només per la força de la casualitat més desaforada hauria calgut una direcció escènica més ferma i, per què no, més agosarada, sense por a recórrer a més distanciament o a més ironia. Vist el programa, la culpa hauria de ser de Patrizia Fini, acreditada com a directora de la reposició, quan en realitat el responsable és Hugo de Ana, signatari a la Scala dels dissenys i la posada en escena del que, en definitiva, és una il·lustració de luxe, no per casualitat del gust del patró del teatre milanès.

Monumental o antiquada segons el vidre amb què es miri, sobretot estàtica, la producció de De Ana té una plasticitat pictòrica innegable, amb referents que van de la més tenebrista pintura barroca espanyola fins a Goya, amb composicions dels personatges a l'escenari que semblaven directament sortits d'una tela (per exemple, la culminació a diferents nivells de l'escena segona del segon acte, presidida per un gegantí crucifix). Per desgràcia la presència d'imatges boniques per mirar no va compensar en absolut la manca total de dramatisme de la posada en escena.

Si Hugo de Ana va saltar del vaixell, Riccardo Muti també (la seva presència estel·lar feia que el teatre posés un preu encara més car a les entrades, fins a uns 250 euros), però en el seu cas sí que hi havia alternativa per rescatar la funció amb la presència del titular musical del Covent Garden, Antonio Pappano, que va cancel·lar tots els seus compromisos per preparar en poc temps una obra que mai havia dirigit, un esforç que sens dubte el farà guanyar més punts davant un públic que és evident que l'aprecia. Elèctric, tens, dinàmic -a vegades massa, empenyent els cantants-, Pappano va dirigir La forza d'una revolada, en un gran arc inexorable fins a la tràgica conclusió, amb brillantor no exagerada en els passatges més epidèrmics i, sobretot, unes deliqüescències exquisides a moments com La Vergine degli Angeli o el plusquamperfecte pianíssim de les cordes assolit a la conclusió de l'obra. No cal dir que l'orquestra se li va entregar en cos i ànima ja des d'una impactant obertura -menció merescuda a l'extraordinari clarinet a l'ària d'Alvaro-, mentre que el cor, potser afavorit per una producció que no el movia gaire, va ser contundent.

SUMPTUOSITAT VOCAL
Quan un cantant anuncia abans d'una representació que no es troba bé i demana la comprensió del públic, en general hi ha dues opcions: o bé és veritat, o bé és una forma de cobrir-se les espatlles davant qualsevol imprevist. Abans que es pugés el teló, Violeta Urmana va fer saber que tenia una infecció; potser sí, però la seva prestació va ser d'una sumptuositat vocal de tal calibre que, si no n'hagués tingut, el cronista no es pot ni imaginar què hauria passat al teatre londinenc. El pas de mezzo a soprano no sembla haver-li afectat la veu, amb un agut ferm i capaç de plegar-se en pianíssims de gran efecte tot mantenint alhora la consistència en el greu que tota soprano verdiana de bé hauria de tenir i que és imprescindible en rols com els de Leonora. A més, la interpretació tenia un plus d'emotivitat, d'implicació emocional no sempre evidents en altres composicions de la cantant lituana. Així, l'angoixa de la fugitiva a Son giunta! va ser tan colpidora com l'imprecant Pace, pace, mio Dio.

Els dos protagonistes masculins són descobriments de Riccardo Muti, amb resultats, això sí, disparells. Ser deixeble d'un dels grans tenors verdians de la història com Carlo Bergonzi no acaba de fer servei a Salvatore Licitra, un Alvaro de veu impactant, orgullosa, vibrant, de fraseig, però, poc imaginatiu i una molesta tendència (comuna a moltes veus grans quan no hi ha una tècnica acurada) a desafinar quan vol modular el so per sota del forte. Amb la seva planta falstaffiana i un timbre agradable tot i que no gaire distintiu, Ambrogio Maestri com a mínim sabia aconseguir més gradacions que el tenor en la seva eficaç encarnació de Don Carlo di Vargas. Com tot muntatge sorgit de les mans de Muti, es va oferir l'obra ben sencereta (en l'habitual segona versió del 1869), amb la qual cosa es van mantenir els dos duos d'Alvaro i Carlo.

El Padre Guardiano de Ferruccio Furlanetto era més cavernós i autoritari que espiritual, mentre que Roberto de Candia, amb aquesta veu de baríton que no sembla de baríton de molts cantants especialitzats en papers bufs, va mostrar un humor poc efectiu com a Fra Melitone (esclar que el sobretitulat no ajudava gaire, a vegades el públic reia més de frases dramàtiques que de les, en principi, divertides). Marie-Ange Todorovich va ser una sucosa Preziosilla. No és culpa de la mezzo francesa que el seu personatge no serveixi per a res, esclar que aquesta visió utilitarista és força inapropiada per a una obra com La forza del destino. Es pot argumentar que Verdi no va acabar d'assolir la unitat última entre els elements dispersos que conformen l'obra, la qual cosa no impedeix la presència de molts fragments extraordinaris en aquest gran fresc de destins humans esclafats no pas per la fatalitat ni per inversemblants casualitats, sinó per les seves pròpies pulsions incontrolables. Potser tampoc no és casualitat que La forza del destino fos la primera òpera que el cronista veiés mai en directe.

Xavier Cester
Avui