Andreas Martin, llaudista: "Hem perdut el silenci"
30/10/2004 |
Aquest intèrpret de tiorba alemany viu des de fa tres anys a Vilanova i la Geltrú. Acaba d’enregistrar un disc d’obres per a llaüt de Johann Sebastian Bach amb Harmonia Mundi. No ho fa amb aquest instrument sinó amb la tiorba, de la mateixa família que el llaüt però més gran i amb més cordes que aquest. L’Andreas no només ens parla de Bach i del seu instrument sinó també de la música antiga, del públic i de la importància del silenci.
Un gran compositor, un instrument interessant... Què pot trobar l’oient d’aquest disc?
Jo crec que trobarà el so de la tiorba. Un so poètic, tou, amb uns baixos molt greus i amb molta sonoritat. Hi trobarà música contrapuntística però també danses, música que no és gaire difícil d’escoltar. Hi ha qui diu que Bach és molt intel·lectual, jo crec que no, que és fàcil d’escoltar.
No sé fins a quin punt Bach va poder aportar moltes coses al llaüt amb les poques obres que va dedicar a aquest instrument...
Sí que n’aporta. Per exemple aporta un contrapunt d’un nivell increïble que ens posa en moltes dificultats a l’hora d’interpretar-ho, i també introdueix la seva música vocal en les obres per a aquest instrument.
Segurament arriba un moment en que penses que ja estàs a punt per gravar...
Un bon test és tocar aquestes obres en concert. Quan t’oblides de la part tècnica, dels problemes tècnics del llaüt, i comences a gaudir de la música, és potser el moment. És difícil, però, definir el moment exacte... Quant més temps tens abans de gravar, molt millor per madurar les coses.
La tria de les obres d’aquest disc és personal…
Vaig partir de la idea del recital. Volia ensenyar dues etapes de la vida de Bach: l’època feliç de Köthen, amb influència francesa, i comparar-la amb l’època de maduresa de Leipzig, quan va compondre utilitzant material d’obres vocals.
Hi ha hagut algun model, altres gravacions?
He tingut en compte el món de Glenn Gould, aprenent molt de la seva articulació i claredat al piano. Abans també havia escoltat molt les cantates i les Passions. De gravacions de col·legues no n’he sentit perquè crec que cadascú busca un apropament personal, un camí personal.
Aquestes obres les hem sentit tocades amb llaüt o amb guitarra i poques vegades amb tiorba...
La tiorba tenia molt d’èxit a França i Bach va aplicar el model de la suite francesa. La sonoritat de la música de Robert de Viseé, per exemple, encaixa molt bé amb la tiorba, i Bach vivia en aquest moment de moda francesa.
La tiorba és més gran que el llaüt, té més cordes...
No només toquem les cordes que té el llaüt sinó que hi ha cordes greus que demanen una tècnica especial de la mà dreta. El llaüt té sis o set cordes, mentre la tiorba en té fins a catorze. De totes maneres, cada instrument de la família dels llaüts presenta els seus propis problemes tècnics.
Són instruments encara poc coneguts...
Fan falta moltíssims músics i bons intèrprets que es dediquin a donar recitals. Jo personalment busco difondre l’instrument a través de la ràdio o la televisió. Crec que la música per si mateixa és molt sana i m’agrada molt la idea de fer descobrir coses que han caigut en l’oblit.
Quins són els millors llocs per tocar aquest instrument?
Les esglésies o monestirs romànics i els castells. La tiorba no se sent a gust si no disposa d’una bona acústica. No m’agrada tocar en sales molt grans, típicament de concerts, sales que potser van molt bé per a recitals de piano, però no per la tiorba que demana més intimitat.
I a l’hora de sentir el disc també fan falta condicions especials...
Sobretot molt silenci. La música de la tiorba potser encaixa més amb la idea del Renaixement o del Barroc que no amb la del segle XXI. Ara estem tot el dia envoltats de contaminació acústica. Un s’ha de preparar, buscar la pau interior i també una mica de “pau acústica”.
Veig que li preocupa la contaminació acústica...
Sí, és un tema que m’interessa molt. Gairebé cada any al món puja el nivell acústic, el soroll, i crec que la política ho hauria de tenir més en compte.
Un disc com aquest què pot aportar?
Una cosa que hem perdut: el silenci. Buscar cada dia uns minuts per al silenci i potser també aporta algun element per a la meditació.
La música antiga viu un bon moment. Hi ha molta gent jove que s’interessa...
En general veig que estem vivint un boom. Cada vegada hi ha més gent que sap què surt a nivell discogràfic o quins recitals hi ha. A Espanya va tot una mica més lent però jo sóc optimista de cara al futur.
Potser farien falta més concerts en directe...
Jo crec que sí. Però fa falta també educar el públic a que escolti millor. Veig que a la gent li costa molt adaptar-se a instruments com la tiorba, amb volum molt limitat. Hi ha qui veu també el concert com un acte social. Fa falta més respecte cap a la música i s’ha d’intentar trobar la concentració per escoltar una hora de música amb tota l’atenció. M’agradaria veure més gent que escoltés...
Segurament hi ha una manca d’educació...
L’educació musical no comença a l’escola, comença a casa. Quanta més música escoltin els pares, més en sentiran els nens i més aniran a concerts. Hauria de sorgir de les mateixes famílies. Per altra banda, jo crec molt en la idea del recital comentat, i no pas tocar la música i prou, sense dir res de la tiorba ni de Bach. És important que hi hagi intèrprets que sàpiguen transmetre l’entusiasme i la passió per la música, no només tocant sinó també explicant-la i parlant-ne.
A la música antiga sempre acabes trobant coses noves...
Ara estic descobrint la música renaixentista espanyola i la viola de mà. M’agradaria aprofundir en les obres de Lluís del Milà o Luis de Narváez, tocar més aquest instrument i acompanyar a cantants. Són obres precioses que han estat oblidades durant molts segles...
A part de gravar discos i fer concerts...
... tinc un parell d’alumnes privats de llaüt, que no són músics professionals, però que es dediquen amb molta intensitat a l’instrument. A part de la música tinc molts interessos, m’agrada llegir, estic preparant conferències, m’interessa la política. No sóc un músic que es tanca en les seves coses. M’interessa el món actual.
Pere Andreu Jariod
La Porta Clàssica