Cerca de notícies

Enquesta

Ute Lemper: Kurt Weill és la base del meu estil

4/3/2003 |

 

La cantant alemanya actua demà dins del cicle Palau 100 al costat de la Tapiola Sinfonietta

Ute Lemper torna demà (21 h) al Palau de la Música, però en aquesta ocasió al costat de les habituals cançons de Kurt Weill oferirà també alguns temes propis, inclosos al seu darrer disc.

"Escriure les meves pròpies cançons crec que és una evolució natural dins la meva carrera", explica
Ute Lemper



El programa general de la temporada de Palau 100 anunciava l'actuació de la polifacètica artista alemanya amb l'Orquestra de Cambra de Saint Paul i, al programa, Els set pecats capitals, de Kurt Weill. "No, això ho faré al Palau el proper mes de novembre -aclareix Lemper en conversa telefònica des de Berlín-. Ara actuo amb una orquestra finlandesa, la Tapiola Sinfonietta, un conjunt que té una visió molt progressista, estan molt oberts al tipus de cançó contemporània que faig. A més, els arranjaments són preciosos".
La sessió estarà dirigida en aquesta ocasió per John Storgards. El conjunt finlandès oferirà a la primera part del concert la Cassazione, de Jan Sibelius, i la Primera simfonia de Beethoven.


Temes propis
No és rar veure Lemper interpretant les peces de Kurt Weill, però en aquesta ocasió a més oferirà quatre composicions pròpies, que també apareixen al seu darrer treball discogràfic, But One Day... (Decca), on es pot trobar una col·laboració especial de Laurie Anderson.
De fet, és el primer cop que la cantant escriu i grava els seus propis temes, un pas que admet haver pres després del treball al seu anterior àlbum, Punshing Kiss, "on vaig col·laborar amb gent com Tom Waits i Elvis Costello. Crec que és una evolució natural dins la meva carrera. A més, amb els arranjaments simfònics que es podran escoltar al Palau, els temes encara brillen més".
Com són les cançons d'Ute Lemper? "Molt poètiques, i alhora estranyes, un reflex del món contemporani a través de paraules, imatges, històries personals". Esclar que en el perfil artístic de Lemper hi ha un nom que exerceix una influència cabdal: Kurt Weill. "És la base del meu estil. Porto interpretant la seva música durant 20 anys i en tot tipus de formes: amb grups de rock, amb orquestres clàssiques. Sigui on sigui on canti, sempre porto un tros de Berlín amb mi, i això l'hi dec a Kurt Weill". La postura crítica cap a la societat que els envoltava que tenien Weill i Bertolt Brecht, tanmateix, és molt més difícil de trobar avui en dia, en un món "en què la música està molt centrada en la comercialitat".


Sense 'Chicago'
Les peces de Weill no faltaran, per tant, al programa de demà (Wie man sich bettet, Moritat vom Mackie Messer, Saga of Jenny, I'm a Stranger here Myself, Surabaya Johnny, Speak Low i My Ship), provinents tant de l'etapa alemanya com de la nord-americana de l'autor de L'òpera de tres rals. Però Lemper també s'acostarà al món d'Astor Piazzolla, "un compositor meravellós", això sí, adaptant els textos a l'anglès: "Encara no m'atreveixo amb el castellà", confessa.
Més pròxims a la seva sensibilitat són els exemples de cançó francesa que oferirà, amb temes de Jacques Brel (Amsterdam i Ne me quitte pas) i Édith Piaf (La vie en rose). "He viscut la cultura francesa -comenta la cantant-, he viscut a França durant molt de temps. Mentre que a Alemanya els nazis van esclafar la cançó més intel·lectual, a França es va poder desenvolupar un estil més expressionista". Una música que s'adapta a la seva predilecció per "la claredat del pensament i alhora l'embriaguesa del pensament".
Una de les aparicions més celebrades d'Ute Lemper als escenaris va ser com a la Velma Kelly de Chicago, tant a Londres com a Nova York, però l'artista alemanya comenta: "No tinc cap pressa per veure la pel·lícula" que s'ha fet a partir del musical. Tampoc és que els productors s'interessessin per ella per al càsting. "Van anar directament a les grans estrelles de Hollywood", conclou.

Xavier Cester
Avui