Cerca de notícies

Enquesta

Recuperar el passat

24/10/2004 |

 

Una gravació és una instantània, un moment robat que permet recordar, un cop i un altre, un artista, una obra, un temps, un patrimoni. Pocs cops aquestes característiques es concreten de forma tan exemplar com en els dos cedés editats per La Mà de Guido. A L'escola pianística catalana i valenciana es recullen els, en principi, únics testimonis que resten d' Isaac Albéniz i Enric Granados al teclat, acompanyats d'un dels fills més il·lustres de Sant Andreu del Palomar, Joaquim Malats, Frank Marshall, Josep Iturbi i Guillem Cases. Alguns dels cilindres de cera tenen, tot i la neteja feta per Llorenç Balsach, un so infernal, cosa que no impedeix que les vistes contemplades des d'aquesta finestra oberta siguin fascinants. Com ho són les recollides en l'altre disc, centrat en tres grans violinistes catalans: un Eduard Toldrà de so bellíssim (el fragment de la Missa solemnis de Beethoven dirigida per Lluís Millet, on el gran músic vilanoví excel·leix en el solo del Benedictus, és un tot un màster sobre l'evolució dels estils interpretatius), un Joan Massià de refinat lirisme a la Sonata Primavera de Beethoven, i un més virtuosístic Joan Manén. Unes edicions imprescindibles que haurien merescut una presentació més exhaustiva.

Fa unes setmanes la SGAE acollia a la seva seu a Barcelona la presentació d'un cedé dedicat a una altra figura de la música del nostre país mereixedora de més atenció, Lluís Benejam, un acte entranyable gràcies a la presència de la vídua del compositor i violinista. ASV ha enregistrat les sonates per a violí, viola i violoncel, amb impecables prestacions d'Evgueni Gratch, Ashan Pillai i Damián Martínez, acompanyats per Albert Attenelle al piano, tots ells defensors perfectes d'unes obres que es mouen entre un cert neoclassicisme i una aura gala de gran encís.

RECUPERACIONS ORIGINALS
Johann Sebastian Bach no va sortir mai d'Alemanya, la qual cosa no vol dir que fos aliè al que succeïa musicalment en el seu temps. Rinaldo Alessandrini segueix la pista italiana del Kantor de Sant Tomàs a partir de les obres de Benedetto i Alessandro Marcello i de Vivaldi que va transcriure per al clave. Per tancar el cercle, una reconstrucció per a violí, cordes i baix continu del Concert italià del mateix Bach. Si afegim que el disc es titula Concerti italiani i que l'esplèndida orquestra és Concerto italiano, la recomenació d'aquest disc d'Opus 111 és encara més redundant.

El barroc continua essent territori fèrtil per als grups historicistes, mentre que el segle XIX encara és una selva per descobrir, malgrat intents puntuals. Philippe Herreweghe es llença ara a les vastituds de la Setena simfonia de Bruckner (Harmonia Mundi) al capdavant de l'Orquestra dels Camps Elisis. Al costat d'una perceptible manca de fervor o de calidesa comunicativa, els guanys en claretat contrapuntística i en equilibri tímbric poden donar més d'una sorpresa. Són exemplars els comentaris de Benjamin-Gunnar Cohrs (mai no ens hauríem imaginat que hi havia ecos de Carmen!). A l'altre extrem estilístic trobem les engrescadores sonates a quatre de Rossini, la integral de les quals l'Ensemble Explorations de Roel Dieltens conclou per a Harmonia Mundi al costat de rareses com una Serenata en mí bemoll major i un Duet per a violoncel i contrabaix. Música menor? No, només més lleugera.

RECUPERACIONS LÍRIQUES
L'operòman insaciable té, com un dels segells de capçalera, Opera Rara, l'entusiasta companyia dedicada a il·luminar les zones fosques de l'òpera del segle XIX. La darrera entrega se centra en un títol que es va poder escoltar el 1838, quatre anys després de la seva estrena, al Principal de Barcelona: Emma d'Antiochia, de Mercadante, la baula perduda entre Donizetti i Bellini i Verdi, obliterat entre tots. No és una obra mestra; un drama de notable intensitat i originalitat, sí. David Parry dirigeix amb competència un equip presidit per Nelly Miricioiu, soprano idolatrada al Regne Unit i que aquí juga a fons (i guanya) les seves cartes d'epígon callasià, Bruce Ford, estilista exemplar com sempre, i una prometedora Maria Costanza Nocentini.

Per passat gloriós, el del Nou Bayreuth sorgit de les cendres de l'horror de la guerra. Molts registres circulen per segells més o menys oficials, però ara Wolfgang Wagner ha sigmat un acord amb Orfeo per editar amb tots els ets i uts versions mítiques. Algun desajust puntual, algun so no del tot afinat ens recorda que no tot era perfecte en el passat; tant és, el Tannhäuser collita 1955 té atots de primer ordre en el protagonista fervorós de Wolfgang Windgassen i la direcció pausada i poderosa d'André Cluytens. Tantmateix, la perla del registre té nom i cognom compost: Dietrich Fischer-Dieskau. Esplendorós, commovedor, impressionant, molts són els qualificatius que es poden dedicar al seu Wolfram. Quedem-nos només amb un: miraculós.

PARÈNTESI LLEUGER
No tot han de ser drames i partitures espesses. Com comentàvem en el cas de Rossini, també paga la pena recuperar els moments de distensió i diversió. La dicotomia pot causar problemes, com els que va tenir Leonard Bernstein, tota la vida esforçant-se a ser un compositor seriós quan la seva millor música la va escriure per a Broadway. Yutaka Sado i l'Orquestra Lamoreux apleguen per a Warner Classics, amb la col·laboració de Kim Criswell, fragments de Candide, On the Town i West Side Story (obres mestres, i punt), així com la suite de La ley del silencio, una de les peces més inspirades del músic nord-americà. No deixem la gran pantalla, perquè una de les formacions de cambra més originals del panorama musical, els 12 Cel·listes de la Filharmònica de Berlín aparquen Bruckner i Strauss i se'n van al cinema a As Time Goes By (EMI). La tria és prou eclèctica (de Casablanca o Vértigo a Harry Potter i la pedra filosofal) per demostrar als descreguts que la combinació instrumental és molt més rica del que sembla.

Esclar que per a moments distesos, pocs n'hi ha de comparables als de la darrera nit dels Proms, als quals Warner Classics dedica una col·lecció de cedés. La Last Night del 2003 tenia com a convidades d'excepció la violinista Leila Josefowicz i Angela Gheorghiu fent companyia als hostes de la vetllada, la Simfònica de la BBC i Leonard Slatkin. La festa s'escalfa amb els clàssics illencs, quan les sis mil goles del Royal Albert Hall entonen el Land of Hope and Glory d'Elgar o el Jerusalem de Parry (peça per la qual el cronista confessa debilitat). Com l'emoció de ser allà segur que no hi ha res, però el disc ajuda a recordar.

DISC DEL MES
Una de les figures cabdals en la recuperació del nostre passat és Jordi Savall, i un dels seus darrers treballs per a Alia Vox n'és una prova fefaent. El músic igualadí ha estat prou prudent de titular el disc Homenatge al Misteri d'Elx, ja que no estem pas davant d'una reproducció del que avui dia es fa en aquesta cèlebre cerimònia (Francesc Massip els podria il·lustrar molt millor que el cronista), sinó d'una reconstrucció de La Vespra a partir de diverses fonts tractades amb criteris històrics i, alhora, elements extrets de les tradicions orals. El resultat és hipnòtic, primer per la Maria de Montserrat Figueras, criticada sovint en altres àmbits, però insusbtituïble en aquest tipus de música per la qualitat evocadora i alhora irreal del seu cant, i després per la superlativa prestació de les veus i els instrumentistes de La Capella Reial de Catalunya. I és que el passat recuperat no és una mòmia, sinó un present ben viu.

Xavier Cester
Avui