Cerca de notícies

Enquesta

Peces fragmentades

2/3/2003 |

 

Obres de Schütz, Stravinsky, Mozart i Sibelius. Coral Càrmina, Cor de Cambra del Palau de la Música. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 28 de febrer.


La darrera aparició programada del nou titular de l'OBC, Ernest Martínez Izquierdo, en la present temporada del conjunt simfònic va presentar tot un seguit d'elements, per separat potencialment atractius, però que mai van quallar en un concert reeixit al cent per cent. Prenguem, per exemple, la primera part de la sessió. Prologar la imponent Simfonia dels Psalms de Stravinsky amb un motet de Schütz (Die Himmel erzählen die Ehre Gottes) i epilogar-la amb una petita joia com l'Ave Verum Corpus, de Mozart (interpretat tot sense interrupcions), era una idea intrigant i no exempta de certa lògica: la peça de Stravinsky mira cap als models barrocs, mentre que el to consolador de la partitura mozartiana no desentona amb el final de la simfonia. Va funcionar l'invent? No. Més que reforçar-se mútuament, les tres obres es donaven de bufetades entre si.
Part de la responsabilitat va recaure també en unes versions no prou acurades. La unió de la Coral Càrmina i el Cor de Cambra del Palau no va donar els fruits desitjats, amb un so àcid i inestable. Els diàlegs entre els diferents grups vocals al motet de Schütz van ser desiguals, mentre que a la simfonia, la batuta de Martínez Izquierdo va primar més les erupcions sonores de la curiosa orquestració stravinskiana i la creació d'un clima adust que la continuïtat d'un discurs que s'esllanguia perillosament al Laudate Dominum. Per acabar-ho d'adobar, l'orquestració de Juoni Kaipainen de l'Ave Verum només es pot qualificar d'inútil, al no aportar res a l'obra de Mozart.
Un nou canvi de registre ens va dur a la segona part tres peces de Sibelius, començant pel cèlebre Vals trist, ben acaronat per la corda de l'OBC, tot i que les fluctuacions de tempo van ser excessives en tan curt espai de temps. El moment més aconseguit del concert va ser el poema simfònic En saga, en el qual Martínez Izquierdo va exposar amb gran precisió els diferents elements temàtics i va crear un bon clímax en la seva superposició, arrodonint-ho amb una coda de suggerent misteri.
Malgrat tot, la sessió va servir per apuntar una diferència i una similitud del nou titular de l'OBC amb el seu antecessor: els programes del primer no són tan maratonians, però es manté el gust per un bon espetec sonor. Res millor, doncs, que una aparatosa Finlàndia -que podria haver substituït sense problemes la versió que sona a la segona part de la Jungla de cristal- per enviar ben enjogassat el públic cap a casa.

Xavier Cester
Avui