Cerca de notícies

Enquesta

Felicity Lott comanda el delirant exèrcit de Gérolstein

12/10/2004 |

 

La soprano britànica protagonitza 'La Grande-Duchesse de Gérolstein', sota la direcció de Marc Minkowski i Laurent Pelly.

Per varietat que no quedi. L'escena operística parisenca presenta un contrast ben marcat entre el to reverencial de 'Saint François d'Assise' de Messiaen i la irònica lleugeresa de 'La Grande-Duchesse de Gérolstein', d'Offenbach.

Ben mirat, l'anomenat Mozart dels Camps Elisis, juntament amb Rameau, és el compositor líric francès més mimat als darrers lustres als escenaris del país veí. Un tàndem que ha posat molts granets de sorra per la causa d'Offenbach és l'integrat per Marc Minkowski i Laurent Pelly, un equip que torna al Théâtre du Châtelet -on ja van triomfar amb La bella Helena- amb La Grande-Duchesse de Gérolstein. Sense arribar a aquelles altures, el nou muntatge garanteix rialles a dojo, com el públic que omplia la sala va demostrar al llarg de la funció.

Per a una obra que és una sàtira de l'estament militar i les guerres fetes per no res, la primera imatge va ser impactant: un camp de batalla, evocant la Primera Guerra Mundial amb les seves trinxeres, cobert de cossos de soldats inerts. Pura aparença, ja que de seguida la tropa s'anima i comença a ballar i brincar, una animació que no decaurà en tot el muntatge, confirmant el gust de Pelly per les accions coreografiades i l'humor més aviat obvi (tot i que efectiu). De fet, més que aprofundir en els elements més rellevants per al món actual de la sàtira offenbachiana (com sí que va fer Jürgen Flimm a Zuric), el director d'escena francès s'ha preocupat d'oferir un divertiment àgil, amb gags visuals encertats com el palau de la Duquessa, barreja impossible de múltiples èpoques, o un ballet només masculí però prest per al transvestiment.

Versió original
Marc Minkowski es va encarregar de dirigir l'anomenada "versió original" establerta pel musicòleg Jean-Christoph Keck, és a dir, la de l'estrena del 1867 abans que Offenbach fes canvis i cops de tisora davant la reacció del públic. Amb la seva propulsivitat habitual, a vegades vorejant la impaciència, Minkowski va liderar uns Musiciens du Louvre impecables. Si fusta i metall van fer festa grossa dels aires militars que puntuen l'acció, el cor va demostrar que es pot cantar en perfecta formació castrense.

Traspuant encant, classe, distinció i elegància en quantitats industrials, Felicity Lott va ser una Duquessa impecable, reeditant l'èxit de la seva Helena també amb Minkowski i Pelly. Cert, el paper és massa central per als seus recursos, però el públic parisenc es va tornar a rendir davant el saber dir (una dicció impecable) i el saber fer de la soprano britànica. Com al soldat objecte de les seves irrefrenables pulsions, Yann Beuron va ser un Fritz de primera classe, mentre que Sandrine Piau emfasitzava el vessant de rústica innocència de la seva promesa Wanda. La petulància del general Boum va trobar en François Le Roux un intèrpret ideal, i completaven el trio de conspiradors Franck Leguérinel (Baró Puck) i Éric Huchet (Príncep Paul). Tot i que la Gran Duquessa de Gérolstein afirmi que estima els militars, riure-se'n, d'ells, és un exercici encara més saludable.

Xavier Cester
Avui