Cerca de notícies

Enquesta

Gianandrea Noseda. De peus a terra

27/2/2003 |

 

Obres de Brahms i Beethoven. Andrea Lucchesini, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Gianandrea Noseda. Barcelona, Auditori, 21 de febrer.


Cada actuació de Gianandrea Noseda a casa nostra, ja sigui amb la JONDE o amb l'Orquestra de Cadaqués, ha estat un testimoni immillorable que l'italià és un dels directors amb més talent de les noves fornades. Amb un repertori al 100 per cent teutònic i una orquestra inspirada, el darrer concert de l'OBC a l'Auditori, més que una revàlida, ha estat un reconfirmació: aquest home és un fora de sèrie. No és fer cap demèrit al magnífic Andrea Lucchesini considerar que el més fascinant de la versió del Concert per a piano núm.1 de Brahms va ser el vessant orquestral. Ben mirat, part de la culpa és del mateix compositor, que va crear una partitura d'abast més simfònic que no pas de mer exhibicionisme virtuosístic, però el factor pianístic va estar en les mans segures d'un Lucchesini senyorívol (amb un adàgio central immarcesible) en sintonia perfecta amb l'energia que emanava de la batuta, i amb una articulació cristal·lina que encara va ser més d'admirar en la sonata de Scarlatti que va oferir com a bis.
Tant en l'obra de Brahms com en l'Heroica de Beethoven, més enllà de la fogositat habitual de Noseda, van sobresortir dues qualitats fonamentals en aquest repertori. Primera, que l'italià és un director que toca de peus a terra, és a dir, que és conscient del paper bàsic que té la corda greu com a sustentadora de tot l'edifici sonor (i l'orquestra hi va correspondre amb contundència), creant un so dens, per sucar-hi pa, però no pas brut o confús. I, segona, Noseda sap jugar amb mà mestra amb les tensions i distensions, amb els jocs de rèpliques i contrarèpliques, amb els xocs dels grans blocs temàtics i tonals, els seus fluxos i refluxos, en definitiva, la dialèctica que constitueix la base del discurs simfònic. D'aquesta forma, dues peces del gran repertori van poder sonar amb una força ineluctable, com si fos el primer cop que les escoltàvem. I això només ho aconsegueixen els fora de sèrie.

Xavier Cester
Avui