Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu s'emociona amb el film de Caballé

22/2/2003 |

 

El documental dedicat a la soprano inclou actuacions històriques.

Els responsables de Caballé. Más allá de la música, el documental sobre la trajectòria artística i la vida de la soprano Montserrat Caballé, van escollir el marc idoni per presentar-lo al públic barceloní. La pel.lícula es va projectar dijous al Gran Teatre del Liceu, amb presència a la sala de la cantant, el seu marit, Bernabé Martí, i la resta de la família. La pel.lícula arribarà als cines al març.
Com si es tractés d'un recital en lloc d'una projecció de cine, un públic d'allò més heterogeni --hi havia, entre altres, el director teatral Lluís Pasqual, el periodista Jesús Mariñas, el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, el cantant Jaume Aragall, el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Ferran Mascarell, i el mateix pare Apeles-- es va posar dret a l'entrar Caballé a la sala i les aclamacions i aplaudiments es van estendre generosament una vegada finalitzada la projecció, fet que va obligar la cantant a saludar mentre recorria el passadís fins a la sortida del teatre.

PROJECCIÓ LITÚRGICA

Jaume Aragall, un dels cantants que no apareix al film, va ser el primer a felicitar-la quan els llums de la sala van trencar la foscor gairebé litúrgica. Perquè en molts moments, la pel.lícula és un espectacle d'emotiu recorregut per la veu de la soprano.
Al tractar-se d'un documental biogràfic conduït en primera persona per la protagonista, la cinta realitzada per Antonio A. Farré, però acabada de muntar, a causa de les discrepàncies entre el director i la productora, per Raúl Roman, dedica bona part del metratge als records de tarannà formatiu i familiar de Caballé, subratllats per les declaracions del seu germà i representant, Carles Caballé, i d'alguns dels seus companys de viatge pels escenaris operístics: Zubin Mehta, particularment expressiu; Claudio Abbado, especialment entranyable; Plácido Domingo, bolcat en la mestria vocal de la seva amiga, o Mstislav Rostropóvitx, molt eloqüent en les seves valoracions.
Però són les imatges d'arxiu d'algunes actuacions històriques les que potencien l'interès de la producció. Brillen el duo de Semiramide amb Marilyn Horne, d'una bellesa lunar, o el fragment de la Norma de Bellini en un teatre a l'aire lliure, a mitjans dels 70, desafiant amb la veu la força del mestral. I hi ha moments tan emotius com aquell en què Caballé recorda la seva Tosca abillada amb el vestuari que havia utilitzat Maria Callas per als muntatges d'aquesta òpera de Puccini.
La pel.lícula va arribar al Liceu en la versió catalana. La sincronització és defectuosa, així com les mescles de so: la música de fons sona molt forta quan els entrevistats parlen, de manera que es perden part de les seves declaracions. Un error, aquest últim, a solucionar.

Quim Casas
El Periódico