Cerca de notícies

Enquesta

'Soave sia il vento...'

7/9/2004 |

 

Així comença la serenata a trio que segons acord general és una de les culminacions líriques del Così fan tutte, de les òperes de Mozart, de les composicions escèniques i de tota l'expressió musical al llarg de la història d'Occident. El passatge és de tal refinament tècnic i empàtic, de tal elegància i de tal subtilesa que hem d'anar a parar a les cantates i les passions de Bach per trobar-ne de comparables.

La situació tractada en el fragment en qüestió és el comiat de dues damisel·les a les seves parelles, acabades d'allistar a l'exèrcit camí de la guerra. En companyia d'un amic de més edat els veuen marxar en barco cap al seu destí, i els desitgen que els vents de la travessia els siguin suaus i propicis, que l'estada els sigui benigna i venturosa, en fi, tota una declaració d'enyorança anticipada, de bons desitjos i, en definitiva, de fidelitat i amor monògam, per no dir-ne conjugal. Des del punt de vista musical, el fragment està tractat amb una passió sentimental i un equilibri harmònic que a cap oient que no sàpiga de què va la història se li acudirà sotjar-hi ironies i dobles sentits.

En la realitat, tot és fals. Els dos amics no s'han allistat ni se'n van a la guerra, i reapareixeran un parell d'escenes més tard amb disfresses exòtiques per tirar endavant els termes de l'aposta que han fet amb el conegut que els acomiadava en companyia de les seves dones, una amistat de taverna recent. L'aposta -demano excuses als qui coneguin l'obra: es poden saltar aquest paràgraf- és molt simple: ells s'ufanen fatxendes de la fidelitat incommobible de les seves parelles, i el col·lega vell els diu que no es facin il·lusions, perquè les dones són infidels per naturalesa, i no hi ha excepcions -a això al·ludeix el títol: així ho fan totes-. El vell els demostrarà que, si ells segueixen fil per randa les seves instruccions, les seves dones són perfectament capaces de fer-los el salt amb els primers que arribin. I aquests seran ells mateixos, disfressats, i podran jutjar de primera mà el resultat. Resultat que, naturalment, està cantat. Hem assistit al comiat d'uns personatges que no anaven enlloc, i la fita sentimental, per tant, no era més que dins del cap de les que estaven sent enganyades. Però els protagonistes de l'engany, els dos amics, en seran tan víctimes com les seves dones, que en són objecte, i, per cert, al final no se'ns dirà ni una paraula de la liquidació de l'aposta que ha guanyat naturalment el vell escèptic.

Més enllà d'un tema de comèdia d'aparença trivial, l'última òpera bufa de Mozart és objecte de discussions de fons sobre la literalitat del seu contingut. Fins i tot és un clàssic de l'autoreflexió sobre un afer tan essencialment literari, però que afecta qualsevol art discursiu, inclosa la pintura en el seu aspecte temàtic. I això no obstant, l'efectivitat emocional del fragment és absoluta, més enllà del seu significat. Igual que Cervantes emparant-se en un boig, Mozart està enviant el seu art a un fals exili, i més enllà de la broma argumental, a través d'una música veritablement apassionada ens està donant la pista d'un secret: tenim a davant una doble mentida, perquè als protagonistes no els espera un engany, sinó l'amor vertader.

Per desgràcia, el geni de Mozart ho havia previst tot. Estúpidament -insensatament-, els personatges desfaran l'engany -el fals engany- i tornaran al tedi de la previsible vida quotidiana, exactament igual com han fet el noranta-nou per cent dels gestors culturals d'Occident, incloent-hi per descomptat els creadors de les diverses disciplines artístiques, els qui han convençut la població que si fugen de la màgia no viuran enganyats i seran millors i més feliços, els qui militen a favor de la causa del cinisme per sobre de la del lirisme, perquè en el cinisme se senten més protegits i més intel·ligents. Aquí, com va dir el poeta, cadascú s'ho sap.

L'ensenyança del Così fan tutte, aprofundida a Die Zauberflöte -La flauta màgica-, vol que la felicitat és un engany monumental que cadascú ha de saber-se construir al marge de la duresa i la injustícia de la vida en si mateixa, i que és l'essència mateixa de la naturalesa humana. Desfer l'engany és exercici propi de la intel·ligència, o d'una profunda ruqueria? Mozart mateix sap el que són ironia i cinisme, i com a valors els ha administrat molt bé al llarg de la seva obra.

A més de situar-la com un emblema de la vida, és inevitable veure també l'aparell metafòric del Soave sia il vento..., i del Così fan tutte sencer, com un emblema de l'art. Ni en els temps dels camps de concentració, ni entremig de les pitjors barbàries del mico assassí -no sabem encara què ens espera- trepitjar l'última rosa pot tenir la intel·ligència i la lucidesa per objecte. L'art s'ha embarcat cap a l'engany de la seva autocontemplació, i per expressar de forma adequada les convulsions i el nihilisme del món actual ens sembla el més adequat fer més cas de la lletra que de la música i despertar-nos d'aquest engany. Era més pietosa que la nostra la societat hel·lènica que va veure Fídies i Sòfocles? La romana que va veure Virgili i Ciceró? L'espanyola d'on van sortir Velázquez i Cervantes? La isabelina que va il·luminar Bacon i Shakespeare? O eren més il·lusos i estúpids els seus creadors i els seus lectors i oients?
Imagino que, sense conseqüències pràctiques concretes, tot això pot arribar a semblar una diatriba integrista i reaccionària. No podent descendir al detall, no em queda altre remei que assumir-ho. És possible tornar al gran art? Tan difícil com a l'amor vertader. Però no hi haurà res pitjor que no haver-ho intentat.

Miquel de Palol
Avui