Cerca de notícies

Enquesta

Aplaudiments

6/9/2004 |

 

En acabar una representació teatral, és costum que els actors i el director surtin a saludar, reclamats pels aplaudiments del públic. A vegades l'entusiasme del respectable és tan sostingut, que els actors ja no saben què més fer per correspondre-hi i es decideixen a aplaudir els espectadors; així s'estableix una intensa relació de reconeixement mutu. Mai no havia sentit parlar, en canvi, de la fórmula posada en pràctica fa unes setmanes al festival de Salzburg. Després d'oferir una extravagant versió d'una obra de Henry Purcell, i davant les creixents protestes i mostres de rebuig del públic, els actors i els cantants, d'acord amb la batuta del director, van començar a aplaudir-se ells mateixos, com a mostra del menyspreu que sentien per la desaprovació manifesta dels espectadors.

D'uns altres músics, desapareguts fa poc, sabem que es trobaven als antípodes d'aquesta actitud d'insolència. El cas més conegut és el de Carlos Kleiber, un enigmàtic director d'orquestra que, malgrat el seu immens prestigi, es resistia tenaçment a actuar i només ho feia en comptades -i memorables- ocasions. No se sap si aquest capteniment era degut a un afany exagerat de perfecció, a un respecte exquisit al públic o a una insalvable timidesa.

Un cas de timidesa indiscutible era el de l'excepcional tenor Franco Corelli: l'envaïa una por invencible cada vegada que havia de sortir a escena. El públic li produïa terror, i per això cantava sempre al fons de l'escenari. El món és ple de gent com ell, que fa exemplarment la seva feina sense posar-se mai a la primera fila. El món és ple de persones discretes que passen per la vida mig d'amagat, treballen a la perfecció però sense ostentació i presten el millor servei amb el màxim esforç sense buscar ni esperar cap reconeixement. A Corelli l'hauria esgarrifat la sola idea d'haver d'aplaudir el públic, i encara més la d'haver-se d'aplaudir ell mateix.

Narcís-Jordi Aragó
El Punt