Cerca de notícies

Enquesta

Visualitzar versus interpretar

5/9/2004 |

 

L'actual producció a Bayreuth de Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (per citar, encara que només sigui un cop, el nom sencer de l'obra), estrenada el 2002, genera diverses qüestions, algunes més fàcils de resoldre que d'altres. La més evident i alhora misteriosa és què dimonis veu Christian Thielemann en Philippe Arlaud. El director mimat del Festival (Wolfgang Wagner s'ha vantat de tenir projectes amb ell fins al 2011) ha col·laborat en diverses ocasions amb el director d'escena i dissenyador francès a la Deutsche Oper de Berlín i sens dubte va ser decisiu perquè Bayreuth contractés Arlaud per al que seria el seu primer nou muntatge al verd turó (abans ja havia dirigit reposicions de Die Meistersinger von Nürnberg i Parsifal). Vistos els resultats, la perplexitat davant els gustos de Thielemann és el sentiment predominant en l'ànim del cronista.

Es poden criticar els excessos de Christoph Schlingensief i les limitacions de Jürgen Flimm en els altres muntatges vistos a Bayreuth i ja comentats al Quadern, però és indiscutible que ambdós directors assumeixen una mirada crítica vers el text a posar en escena i ofereixen una interpretació (vàlida o no, això ja és a gust de cadascú) que exigeix l'actitud activa de l'espectador. Per als que prefereixen deixar descansar la neurona i mantenir una passiva actitud contemplativa, la posada en imatges d'Arlaud seria ideal si no fos que el seu sentit de l'estètica voreja el lamentable.

Només hi ha un qualificatiu per definir el decorat del Venusberg: lleig, amb uns quadrangles distorsionats i uns verds i violetes que feien mal a la vista. Si hi afegim els pantalonets de cuir de Tannhäuser i els tocaments suposadament sensuals d'una Venus, només faltaria, vestida de roig passió tot i anar tapada fins al coll, la sensació de ridícul va ser massa propera. Això sí, s'ha d'agrair que el Venusberg desaparegués de la vista per revelar un gran prat cobert de flors vermelles (una indirecta al·lusió al miracle de les roses de santa Elisabet?), amb unes arcades que recordaven les miniatures medievals. Com que no hi ha res com la disparitat d'opinions, per alguns la forma ojival al fons de l'escenari era un ull, per altres una vagina. À chacun selon son goût. Seguint amb analogies anatòmiques, el gran pal clavat al bell mig de la daurada sala circular del Wartburg seria, llavors, un penis. Per què, no obstant, anava canviant de color sense parar? Només l'exemplar il·luminació d'Ulrich Niepel va aconseguir donar una mica més d'interès al tercer acte, amb el prat ara amb les tonalitats daurades de la tardor. La barreja d'elements orientals i occidentals al vestuari (obra, com el decorat, del mateix director d'escena) tornava a fer perdre punts a la producció.

SENSE FOTOS
El que va fer Arlaud en aquest marc s'acosta molt al no res. L'aparició dels pelegrins omplint l'horitzó feia la seva patxoca, però en cap moment la caracterització dels personatges va ajudar a donar-los relleu ni mai es va veure què signifiquen per a Arlaud els conflictes que Wagner planteja a l'obra (l'apunt d'un Tannhäuser artista amb els sentits sadollats per Venus no va tenir cap continuïtat). Llàstima que la preocupació del regista francès per no allunyar-se gaire de la lletra no li va deixar veure que els gestos congelats al gran concertant del segon acte eren patètics. Quant a imatges, ens quedem amb la de Wolfgang Wagner, que va haver de sortir abans de començar el segon acte per demanar al públic, o almenys al sector energumen d'aquest, que no fes més fotos durant la representació. O tempora!

Si, a nivell visual, el món cristià vencia el pagà, a nivell orquestral també va ser així, si bé la culpa s'ha de repartir entre el mateix Wagner i Christian Thielemann (la unció amb què va exposar el tema dels pelegrins a l'obertura va ser més engrescadora que les coloraines venusianes). L'exdirector de la Deutsche Oper va optar per la versió de Dresden, en la qual Venus té una participació molt més reduïda (i més deslluïda) que en la de París i on les arrels del llenguatge wagnerià (per començar, en la grand opéra) són més evidents que en la posterior revisió. Esclar que també es veuen millor els elements embrionaris del geni, encara una mica crus, sobretot si estan subratllats per una direcció tan magistral com la de Thielemann.

L'home pot ser com es vulgui i les seves opinions potser són més aviat suspectes (a més, si res no canvia, sembla que ha perdut definitivament la batalla operística de Berlín), però com a director és un prodigi. Thielemann mai força la partitura, sinó que la il·lumina des de dins amb una cura exquisida aliada amb un sentit de la progressió dramàtica impecable, minimitzant les fórmules retòriques, apuntalant l'atractiva instrumentació, i aplicant un art per acompanyar les veus que té pocs rivals. Amb to pausat, sense estridències ni efectes barats (quina noble solemnitat per a l'entrada dels convidats!), amb un detallisme propi de l'orfebre més conscienciat, deixant totes les línies clares i construint un concertant al segon acte amb un clímax espaterrant després que al concurs de cant va afavorir un aire propici per a la inspiració fluctuant dels poetes, Thielemann ens va regalar un Tannhäuser d'una bellesa inoblidable. Ja sabem que ens repetim, però cor i orquestra un altre cop mereixen un 100 sobre 10, el primer amb una plenitud immillorable al final de l'obra (quadratura, afinació, conjunció de veus, bellesa tímbrica, aquest cor ho té tot), la segona amb un vent excels a la sortida d'Elisabeth, el dolor més pregon traduït amb el més simple traç.

JA EN TENIM UN ALTRE
El principal problema que sorgeix quan es prepara un repartiment de Tannhäuser és qui serà el protagonista: no debades és un dels més ardus rols de tenor escrits per Wagner. Darrerament el planter de Heinrich (recordem que el nom de Tannhäuser no surt en cap moment a l'obra!) ha tornat a florir, i als Peter Seiffert i Robert Gambill aplaudits en recents produccions s'hi pot afegir ara Stephen Gould (el Paul a la Die tote Stadt que Thielemann i Arlaud han muntat a Berlín). La veu, com la de molts col·legues nord-americans dedicats als mateixos quefers, és d'aquelles de tenor passe partou, tot i que de qualitat, valent i alhora amb un cant no exempt de delicadesa, sense problemes de tessitura (trompetejant a plaer al segon acte) i una narració al tercer acte on, tot i el lògic cansament, no es va arrugar ni un segon.

El tema tenor va estar resolt, la qüestió femenina, no. Tota la responsabilitat no era només de la cantant (Phlippe Arlaud hi podria dir alguna cosa), però Judith Nemeth va ser una Venus poc seductora, de veu àmplia i un punt estrident, amb un fraseig que no passa d'aprovat. No gaire millor va ser l'Elisabeth de Ricarda Merbeth, de veu inestable, buida, sense el gruix necessari i convicció escassa en el bombó de la pregària del darrer acte. A partir d'aquí, tornem a apujar el llistó: Kwangchul Youn com un Landgraf Hermann amb emocions a flor de pell i una noble puixança (quina veu més bonica que té el baix coreà!), John Wegner com un sempre irat Biterolf i un graciós pastor en la figura de Robin Johanssen. El grup de cantaires del Wartburg va fer una pinya ben greixada (Bayreuth no desaprofita el planter i compta amb tot un Loge i un Amfortas per a petits papers). La línia immaculada, de detallisme liederista, de Roman Trekel va ser ideal per al paper de Wolfram, i si hi sumem un instrument, si no molt expansiu -més aviat limitat en la projecció del so-, sí menat amb gran cura, i una calibrada mesura de cada paraula, obtindrem com a resultat de l'equació una celestial romança de l'estrella, amb la plena complicitat de la batuta. Només confiem que Thielemann, saludat amb una sorollosa salva d'aplaudiments pels seus fidels bayreuthians, s'ho repensi dos cops abans de tornar a treballar amb Arlaud.

Xavier Cester
Avui