Cerca de notícies

Enquesta

Anell tancat

29/8/2004 |

 

A l'espera de saber qui es farà, finalment, càrrec del nou Der Ring des Nibelungen previst per al 2006 a Bayreuth després de la defecció de Lars von Trier, el festival alemany ha presentat per darrer cop en aquesta edició la producció estrenada el 2000. El sistema de treball del certamen permet que els muntatges puguin anar retocant-se any rere any, també que el públic s'hi acabi avesant, només cal recordar el gran escàndol creat per Patrice Chéreau amb el seu Ring del centenari el 1976 i les ovacions inacabables cinc anys més tard. La proposta de Jürgen Flimm (comentem el segon cicle representat enguany) també ha anat evolucionant, amb alguns canvis notables respecte a la seva estrena, tot i que es continua trobant a faltar més coherència al llarg dels quatre títols, més enllà dels leitmotivs visuals del decorat d'Erich Wonder: només un exemple, l'estructura de la cabana del primer acte de Die Walküre reapareix al primer acte de Siegfried i, de forma molt reduïda, al pròleg de Götterdämmerung.

La barreja entre la contemporaneïtat en l'ambientació i el manteniment d'elements clau del mite com la llança o l'espasa és més efectiva del que en principi sembla, i en conjunt Flimm ofereix molts detalls reveladors de la psicologia dels personatges i de les seves interrelacions. El director alemany no oblida en cap moment que, reduït a la mínima expressió, l'argument de la Tetralogia explica la lluita sense quarter pel poder de dues figures d'ambició desaforada: Wotan i Alberich. Das Rheingold podria ser així definit com la pugna entre Walhalla Inc. i Nibelheim S.L., una pugna de la qual el déu en surt vencedor, si bé només Loge, el personatge més lúcid de l'obra, comprèn (i tem) les conseqüències de la maledicció que el nibelung llança sobre l'anell. A Die Walküre es van aplegar alguns efectes de notable atractiu (la casa de Hunding enlairant-se per mostrar la natura en plena primavera, la gran torre metàl·lica on quedarà reclosa Brünnhilde), una delineació precisa dels enfrontaments dels personatges (la discussió entre Fricka i Wotan, amb la deessa asseient-se a la cadira presidencial del marit mentre guanya pilota, set i partit, el moribund Siegmund reconeixent el seu pare, la camaraderia entre Brünnhilde i les altres valquíries, un meticulós duo entre Wotan i la seva filla predilecta, on la severitat del primer deixava transparentar el seu gran amor per Brünnhilde) i passatges risibles com les valquíries neopunkies baixant en ràpel a la cavalcada.

Amb Siegfried, les diferències van començar a ser notables respecte al primer any, començant per un Fafner que ja no és una gran estructura metàl·lica sinó un cuc gegant. Ara bé, de forma encara més clara que al 2000, Flimm converteix aquesta òpera en un retrat de la transició de l'adolescència a l'edat adulta, una transició traumàtica en la qual les noves generacions (Siegfried i un Hagen que acompanya el seu pare Alberich) hauran de continuar lliurant les batalles dels grans. Siegfried (tot i l'aspecte antiheroic del tenor que l'encarnava) descobrirà l'ambició, el poder, el desig sexual, però també la responsabilitat dels seus propis actes. Matar el drac, quedar-se l'anell i l'elm no és un joc de nens, com li recorda l'ocell-àngel vestit a la bavaresa que l'ajuda. Flimm té una habilitat especial per donar moltes gradacions emocionals als duos: Alberich cantant-li la canya al Caminant, el duo d'aquest amb Siegfried i, sobretot, l'escena final entre l'heroi i Brünnhilde, on sorpresa, meravella, atracció, por, rebuig, vergonya i gaudi van aparèixer amb gran vivesa davant l'espectador.
Al començament de Götterdämmerung, un Siegfried ja adult viu una escena de plena domesticitat mentre Brünnhilde li cus els botons de la camisa abans que marxi a treballar -no sense crear a la valquíria un visible neguit-, una domesticitat que l'heroi trairà i suplantarà de forma brutal disfressat de Gunther. Es manté el retrat d'un Hagen titella dels designis del seu pare, però la conclusió és radicalment diferent a la del 2000 i l'enigma -un jove amb l'armadura negra de Parsifal dirigint-se al fons de l'escenari buit, buscant potser la redempció no del tot assolida al Ring- deixa pas a un cert optimisme més d'acord amb la música: Brünnhilde observa com el foc s'emporta la racionalista sala dels gibitxungs amb Siegfried a dins, mentre el cor, vestit de carrer, marxa cap a la llum. Esplèndid. El 2000 el cronista creia que la Tetralogia de Flimm tenia elements per esdevenir, amb el temps, un clàssic. El 2004 ja no n'està tan segur, la qual cosa no impedeix aplaudir moltes, moltíssimes revelacions que el director ha aconseguit en aquesta inesgotable partitura.

ORQUESTRA INDESCRIPTIBLE
Adam Fischer va haver de substituir Giuseppe Sinopoli el 2001, a causa de la mort del director que va estrenar el muntatge, i també ha hagut de negociar cada any canvis (a vegades nombrosos) en els repartiments. Sense poder comparar amb edicions anteriors (les cròniques més fiables parlen de franca progressió), el cronista només pot lloar la capacitat d'il·luminar les veus internes del director hongarès, la seva capacitat d'evidenciar sense sobreèmfasis tots els punts i comes, i una batuta molt descriptiva en els moments més lleugers (sobretot a Das Rheingold). Per contra, es poden lamentar certes discontinuïtats en el discurs i la predilecció en certs passatges per temps morosos, lentituds que no significaven que Fischer no fos al peu del canó quan hi havia de ser (una vitalista escena de la forja i un duo conclusiu alternant lassitud i adrenalina a Siegfried ). La indescriptible orquestra del festival va donar més proves de la seva categoria -quin miracle de trompes al despertar del dia al segon acte de Götterdämmerung!- i va donar tot el vellut embolcallador al tema de la redempció per l'amor que sura a la conclusió de l'obra, amb Fischer sostenint fins a l'infinit el darrer acord.

Dels protagonistes del 2000 només en resta Alan Titus, un Wotan de veu massiva, granítica i consistent (només la part més greu del Wanderer li posa petits problemes), no el més metafísic dels déus, sens dubte, però amb reserves més que suficients i un fraseig acurat. En canvi, Siegfried continua sent un patiment: només al primer acte de la darrera jornada va donar Christian Franz un cant mínimament matisat, defugint els brams que va donar abans i després, inclosa una poc poètica mort. Sorollosament celebrada pel públic, Mihoko Fujimura va compensar una veu de gruix limitat amb un fraseig intencionat, més efectiu en Waltraute que en Fricka, Hartmut Welker va ser un Alberich verinós servit per una veu cada cop més lletja, Robert Dean Smith i Eva Johansson van donar escalf als dissortats amors de Siegmund i Sieglinde (tot i certa estridència per part de la soprano), Olaf Bär va ser un efectiu Gunther i Graham Clark, un deliciosament sobreactuat Mime (per què només a Siegfried?). Llàstima que l'ínfim Hagen de Peter Klaveness estigués a anys llum del de John Tomlinson fa quatre anys. Filles del Rin, déus i deesses, Nornes i ocellets, perfectes en general.

Només ens queda, per tant, Brünnhilde. ¿Es pot oferir una gran interpretació sense tenir la veu apropiada per al paper? Evelyn Herlitzius demostra que sí. L'instrument és bàsicament líric, no excessivament bonic, però això sí, menat per una tan alerta en el pla musical com en el dramàtic. Moments en què es troba a faltar més pes específic (sobretot al segon acte de Götterdämmerung) són amb escreix compensats per la forma com viu i diu escenes com la confrontació amb Wotan, per la increïble capacitat d'apianar en el duo final de Siegfried i per una sobirana immolació, traduïda amb una noblesa i una convicció que feien oblidar qualsevol retret vocal.

Xavier Cester
Avui