Cerca de notícies

Enquesta

¿No hi ha deixadesa cultural del govern català en la desatenció a la música?

21/8/2004 |

 

En poc temps he tingut ocasió de sentir, entre altres, dos concerts magnífics i absolutament diferents que tenien en comú el paper destacat d'una orquestra de gent jove de Catalunya. En l'últim hi va participar l'OEMUC (Orquestra de les Escoles de Música de Catalunya) formada, per tant, per gent jove, els nois i les noies d'entre 14 i 17 anys d'edat que estudien en aquestes escoles. A l'altre concert -un dels simfònico-corals del Fòrum de Barcelona celebrats a l'Auditori a l'entorn dels temes de la mort, la guerra...- hi participà la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. En formen part músics joves que tot just han acabat els seus estudis. Totes dues orquestres les prepara el jove, competentíssim i brillant director Manel Valdivieso.

El concert de l'OEMUC el vaig sentir a Vilassar de Mar, el darrer 3 de juliol, amb motiu d'unes sessions de treball dels nois i de les noies d'aquesta orquestra (el 12è Encontre OEMUC), en les quals diversos professors els ajudaven a aprofundir en el coneixement del seu instrument i els preparaven en les seves particel·les abans dels assajos de conjunt de l'orquestra. El programa del concert no era el d'un concert de noiets sinó el d'un concert de debò. I van donar la talla! Al programa hi havia l'obertura del Rapte del Serrall de Mozart, una simfonia de Haydn, dues suites de Stravinsky (realment difícils) i dues petites composicions de Toldrà. El resultat va ser brillant i de molt notable qualitat, tant per l'evident preparació tècnica i musical dels joves músics com per la capacitat de comunicació i l'alt nivell de musicalitat del seu director, Valdivieso.
El concert on participava la Jove Orquestra Nacional de Catalunya era, com he dit, un dels simfònico-corals de la sèrie pertanyent als actes del Fòrum. Incloïa Un rèquiem alemany de Brahms -per mi una de les obres simfònico-corals més denses i més riques que s'hagin produït a la història de la música europea del Barroc ençà- precedit i sense interrupció per Música fúnebre de Witold Lutoslawsky (Varsòvia, 1913-1994).

Suposo que la iniciativa d'afegir aquest preludi simfònic (enormement equilibrat i sedant) al vibrant i emotiu rèquiem de Brahms va ser del director del concert, l'alemany Lutz Kölher. El programa no en deia l'edat, però jo diria que no deu arribar als 70. És un home alt, ben plantat, que va dirigir tot el concert amb la vitalitat d'un jove i la qualitat d'un gran mestre. (No recordo de fa temps un director amb tanta personalitat, autoritat i exquisida musicalitat.) Actualment és professor de direcció d'orquestra a la Universitat Künste de Berlín i director titular de la European Union Youth Orchestre -l'orquestra de joves que és a Europa l'equivalent del que és aquí la Jove Orquestra Nacional de Catalunya-. Els instruments que va tenir a les mans varen fer possible l'alta qualitat d'aquell espectacle musical: l'orquestra i els cors.

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya sona formidablement bé. Els cors eren dos, per arribar a assolir la massa de cantaires que l'obra requeria: el Cor Madrigal, que va fundar en els anys difícils del franquisme Manuel Cabero i que, ja fa anys, dirigeix Mireia Barrera, i el Cor Lieder Camera de Sabadell, que va fundar i dirigeix Josep Vila (actualment, també, director de l'Orfeó Català). Aquests dos cors varen cantar molt bé, com ho varen confirmar els aplaudiments finals especialment dedicats a ells. Això no és estrany perquè a Catalunya i, sobretot des dels anys 50 -lluitant contra l'opressió política franquista, que veia en aquells cors un element de subversió-, hi va haver un important moviment de renovació del cant coral, que el va dur a ser un dels protagonistes del renaixement del cant coral a Europa -com a element pacificador i d'unió europea-. Catalunya va participar en la creació de la Federació Europea de Cant Coral que, l'estiu passat i precisament a Barcelona, va celebrar un Europa Cantat, una de les seves trobades triennals de cantaires.

A cap dels dos concerts que he esmentat no vaig veure ningú amb responsabilitats polítiques de la conselleria de Cultura que hi donés suport amb la seva presència.
Tot això vol dir que la música que hem convingut a dir-ne clàssica i a la qual potser escauria, també, el nom de culta, té gent de molta qualitat que la cultiva i que a les escoles de música de Catalunya s'ensenya bé. No pertany, evidentment, als altres tipus de músiques més mediàtiques que amb els seus concerts omplen sovint els palaus d'esports (tots de molta més capacitat que els auditoris de música -diguem-ne clàssica- que, per raons d'acústica, no superen mai els 2.500 seients, com la coneguda i emblemàtica Filharmonia de Berlín del gran arquitecte alemany Hans Shaurom), però no pel fet de ser una música més minoritària les autoritats l'han de deixar de banda.

Tot això passa a casa nostra i les autoritats culturals són a la figuera. ¿Per què aquesta tendència de la política catalana a ignorar constantment valors culturals que promouen, amb molt d'esforç, institucions públiques i privades, com aquestes orquestres i aquests cors que varen fer el Rèquiem de Brahms -i molts d'altres que a Catalunya s'agrupen a través de la Federació Catalana de Cant Coral i del Secretariat de Corals Infantils?

Ni durant els llargs anys de govern convergent ni ara, amb els pocs mesos de govern "catalanista i d'esquerres", la música va entrar ni entra en els seus programes. I és un error perquè sabem segur que la qualitat futura de la vida de Catalunya passa, també, per la potenciació de la cultura. ¿Per què aquest abandó i manca de suport de les autoritats culturals als esforços dels joveníssims músics catalans?

Espero, algun dia, poder veure assíduament als concerts de les nostres joves orquestres i dels nostres cors -en senyal de suport- algun responsable polític de cultura com, a la seva època, veia el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra, donant suport amb la seva presència assídua als concerts de l'Orquestra Municipal.

Ep! Però Narcís Serra era i és, evidentment, un home culte i de cultura.

Josep Martorell i Codina
Avui