13/8/2004 |
Parlàvem uns amics sobre la programació dels festivals d'estiu quan algú va lamentar que, a part de l'elitisme dels privats, n'hi hagi de fonamentalment públics que acaparen bona part dels recursos que l'administració (o les diverses administracions) destina a la música. Argumentava que qualsevol ajuntament, amb un criteri més turístic que cultural, aporta més diners a un festival (que a vegades és festivalet) d'estiu que a l'activitat musical (formativa, creativa i de programació) de la resta de l'any. Hi afegia que, a més, el preu de les entrades no acaba de ser popular. Vaig apuntar que potser el problema no són exactament els festivals, sense negar que se'ls puguin fer tota mena de crítiques concretes i generals, sinó que hi ha pocs recursos públics adreçats a la música i, de fet, a la cultura. Això vol dir que la formació musical encara és poc present a les escoles, que els músics no sempre tenen prou suport, que la cultura musical és escassa (de manera que la música a vegades s'identifica amb les cançons de Bisbal i companyia) i que, certament, durant la resta de l'any es programen menys concerts que en una setmana d'estiu. L'altre insistia que el problema també són els festivals perquè semblen una manera d'omplir l'expedient. A la nit vaig assistir a un concert magnífic de Rosa Torres-Pardo programat per un festival privat. La pianista hi va interpretar la Suite Ibèria, d'Albéniz. A la sortida, un conegut va explicar-me que, mesos enrere, Torres-Pardo havia interpretat la mateixa obra al taller central de reparacions de la Renfe, situat en un barri de Madrid. Li semblava que l'actuació formava part d'un cicle d'activitats de la Fundació Largo Caballero. Vaig recordar que el gran Maurizio Pollini ha fet molts concerts en fàbriques d'Itàlia. Em va agradar imaginar Torres-Pardo, vestida de pianista amb la jaqueta negra i la camisa blanca, enmig d'una nau immensa on es reparen les màquines dels trens. I centenars d'obrers escoltant en silenci la Suite Ibèria
Imma Merino
El Punt