Cerca de notícies

Enquesta

Per a tota la família

8/8/2004 |

 

Punt 1: Die Zauberflöte no és, ni de bon tros, l'òpera de Mozart favorita del cronista (la qual cosa no vol dir que no li agradi i que no en frueixi quan està ben feta). Punt 2: Die Zauberflöte s'ha convertit en un entreteniment d'èxit segur per a tots els teatres -vegeu, sense anar més lluny, el cas del Liceu i el muntatge ben amortitzat, en totes les seves variants, grans i petites, de Comediants-, que en programen funcions i funcions amb la certesa que la taquilla respondrà. El Festival de Glydebourne, un dels indiscutibles emporis mozartians del continent (bé, del continent no), en va donar una nova prova amb la producció que ha estrenat enguany (comentem la funció del dia 10 de juliol), després de 13 anys sense representar l'obra. El públic va riure de valent al llarg de tota la representació, ja des del començament, amb la sortida d'una serp, després seccionada en dos monstres no gaire ferotges tot i la profusió de dents, i no es va oblidar d'emetre sonores riallades en les bromes mil i un cop vistes: la dansa dels esclaus al so del glockenspiel de Papageno, o la parada d'animals gegants convocats per la flauta de Tamino -inclòs un pingüí que aconsola el príncep-, o el mitjà de transport dels tres genis (volant agafats en tres globus mentre mengen gelat, en tricicle i en una combinació dels dos sistemes).

Previsible? Sens dubte, però en una època amb massa sorpreses desagradables, conservar certes certeses no és pas dolent del tot. El preu, tanmateix, pot ser molt elevat en termes de fantasia o de capacitat d'aprofundiment en el sentit d'una obra. D'acord, Die Zauberflöte és una òpera ben complicada per l'aliança de molts elements disparells, per no dir res dels contradictoris girs del llibret. ¿Com se'n va sortir Adrian Noble, antic director de la Royal Shakespeare Company, en el seu debut a Glyndebourne? El seu muntatge era, a nivell estètic, molt bufó, de colors càlids repartits en els telons i plafons dissenyats per Anthony Ward, dins d'un marc -només faltaria, en els temps que corren- de gran austeritat en els decorats, i un ambient, per a Sarastro i la seva cort, vagament orientalista reforçat per la solar il·luminació de Jean Kalman. La direcció d'actors no va presentar gaires novetats i les que hi va haver -Monostatos i Papageno no s'espanten al trobar-se, Pamina marxa plorant al final del primer acte, el ben físic intent de seducció de les tres dames a Tamino- no van tenir transcendència. Aplaudim, això sí, el cor de sacerdots envoltant la platea de la sala durant el debat sobre si Tamino és digne o no d'entrar al seu cercle, fent així més còmplice el públic de l'aprovació del príncep i sentint-se part del cercle. Humor simple i escassa màgia (al costat de la ben resolta sortida de l'Orador, en una taula envoltat de llibres, les aparicions de la Reina de la Nit van ser d'un trist prosaisme), cap intent de furgar més enllà del que Noble veu com un entreteniment de bon gust apte per a tota la família, aquesta és la millor manera de resumir aquesta Zauberflöte a nivell escènic.

PERSONALITATS GENÈRIQUES
Glyndebourne aposta, com és tradició, pel treball en equip per sobre de la presència d'estrelles rutilants (encara que de tant en tant n'hi ha). Ara bé, ¿és normal que, del repartiment, les que deixin més bon regust siguin les tres dames? El cronista mai havia escoltat, almenys en directe, un trio tan ben conjuntat i alhora amb tres bones veus que lligaven a la perfecció com l'integrat per Tatiana Monogarova, Julianne de Villiers i Romina Basso, sobretot aquesta darrera, mai ofuscada, com sovint passa, per les seves companyes. Excel·lent també el Monostatos de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke, però esclar, els protagonistes no són pas ells.

Pavol Breslik, amb un look principesc, cabellera rossa inclosa, té una veu lírica de notable atractiu (una mica escanyada per dalt), si bé el seu Tamino és susceptible de més maduració, com es va comprovar en una correcta i prou Dies Bildnis. Tampoc la Pamina de Lisa Milne es va enlairar gaire per sobre de l'aplicada discreció, musical i lluminosa, d'acord, amb una ben llegida Ach ich fühl's, però amb una personalitat genèrica. Els mateixos paràmetres són aplicables a Peter Rose, un Sarastro de rotunds mitjans més efectius encara en un teatre acollidor per a les veus com el de Glyndebourne, tot i que la noblesa a In diesen heil'gen Hallen va ser aproximativa. Com Milne i Breslik, Jonathan Lemalu cantava el seu paper per primer cop, la qual cosa no justifica del tot el fet que el seu Papageno en cap moment fos, com calia, un dels motors de l'obra. D'entrada, Lemalu encara està molt verd a nivell escènic, com demostrava el seu rígid capteniment -ens queda el dubte si el públic reia gràcies a ell o al subtitulat-. El baix-baríton samoà té una veu esplèndida, potent i alhora flexible, ara bé, és una veu, si s'admet l'expressió, seriosa, sense somriure en el timbre, més apta per fer admonicions que per a la bonhomia de l'ocellaire. Adequada (n'hi ha alguna que no ho sigui?) la Papagena de Claire Ormshaw, Gerd Grochowski va ser un Orador amb més relleu de l'habitual, Alan Oke i Michael Druiett van doblar amb similar encert com a sacerdots i homes armats i els tres genis infantils (Leo Baker, Jake Alden-Falconer, Milo Harries) van afinar més de l'habitual. La qual cosa ens deixa la Reina de la Nit de Cornelia Götz. Per molt anglòfil que sigui el cronista, els súbdits de sa graciosa majestat mai cessen de sorprendre. ¿A qui se li acut aplaudir al bell mig de Der Hölle Rache, després de la primera tirallonga de sobreaguts, sobretot en un teatre de brillant reputació mozartiana? Si la soprano alemanya hagués tret el singlot amb la seva pirotècnia, s'hauria entès una mica, però no va ser així, ja que Götz va ser una Reina intranscendent, veu esquifida i sense caràcter (les notes hi eren, això sí).

Vladimir Jurowski, titular musical de Glyndebourne, dirigint en aquesta ocasió la seva primera òpera de Mozart, es va posar al capdavant de la magnífica Orchestra of the Age of the Enlightment (una fusta meravellosa) i un cor de la casa una fracció per sota del magnífic nivell tradicional, en una lectura que, abans de qualificar de versió historicista, potser fóra més propi definir com a lectura amb instruments originals. El cronista desconeix l'experiència que Jurowski pot tenir en aquest camp, el que va quedar clar és que la seva direcció va evitar molts dels llocs comuns de les batutes especialitzades, optant per temps mesurats, una sonoritat més sedosa que aspra, cercant amb delectació els detalls instrumentals ja des d'una primmirada obertura. Algunes crítiques remarcaven el fet que aquesta aura melosa que Jurowski va imposar a la música li treia unes dosis de dramatisme o de tremp dramàtic -factor, per altra banda, que lligava a la perfecció amb les coloraines de la posada en escena, retret ben raonat que, tanmateix, es veu superat, almenys en les orelles del cronista, en la bellesa sonora que va extreure el jove director rus. Sumant tots els elements, el resultat és una producció més agradable que memorable. És això suficient per a Die Zauberflöte?

Xavier Cester
Avui