Cerca de notícies

Enquesta

Lindsay Kemp: «'Madama Butterfly' és la banda sonora de la meva infància»

2/8/2004 |

 

El dramaturg anglès presenta la seva visió de l'òpera pucciniana avui i dimecres al Festival Castell de Peralada.

Amant del Japó des de petit, des que el seu pare li portava quimonos i ventalls dels seus viatges d'ultramar, el dramaturg Lindsay Kemp dirigeix la posada en escena de l'òpera 'Madama Butterfly', que avui i dimecres es presenta a Peralada.

"Per a mi el Japó sempre ha estat un somni", declara aquest anglès somrient, vestit amb quimono i de gestos suaus. "Per fer aquesta posada en escena l'únic que havia de fer era tancar els ulls, escoltar la música de Puccini i somniar", segueix. I és que la relació de Lindsay Kemp amb el Japó, on se situa l'obra, ve de molts anys enrere. "Orient és molt important a la meva vida i em sento molt identificat amb Madama Butterfly. Per mi és la banda sonora de la meva infància, de quan jo era petit i veia la meva mare rentant plats cantant i somniant que el meu pare, el seu marit, tornaria dels seus viatges d'ultramar, un pare mariner que sempre estava lluny i viatjava al Japó i ens portava regals, quimonos i ventalls, i que finalment va morir negat en el seu vaixell de guerra".
Però pel que fa a personalitat, Kemp té clar que la seva mare i la protagonista de l'òpera, Cio-Cio-San, no tenen res a veure. "La meva mera era una persona amb un caràcter molt fort, una lluitadora que tocava de peus a terra, mentre que Butterfly és com una brisa, és forta en el seu convenciment de l'amor, però també fràgil com els pètals d'una flor". I és que per a aquest somniador d'escenes la fortalesa de Cio-Cio-San rau en "l'optimisme i en la necessitat de creure en l'amor tot i a risc de col·lisionar amb la realitat". "Aquesta és una situació molt comuna, tot i que actualment no acabin en harakiri -diu-. Són caràcters en què la bogeria no és dolenta sinó una celebració. Que algú pugui estimar amb una força tan irresistible que el dugui fins a la bogeria em fascina".

Encara que es tracti d'una reposició -la producció es va estrenar fa prop de dos anys a Santander i ha voltat ja per diferents ciutats espanyoles i italianes-, Kemp es declara molt feliç de tornar-hi a treballar. "L'única diferència és que aquesta vegada els cantants són uns altres", diu.

Pel dramaturg, "la música de Puccini és molt visual, o sigui que l'únic que intento en la posada en escena és fer una reproducció visual d'aquesta música; donar a la vista la mateixa poesia que Puccini dóna a l'orella".

Malgrat que la protagonista, la soprano xilena Cristina Gallardo-Domás, va qualificar la posada en escena de l'anglès de grisa, Kemp assegura que l'únic que ha fet és "explicar aquest melodrama fent que les situacions humanes siguin plausibles i buscant la simplicitat". "La posada en escena és plena de color; algú es pot imaginar un Japó en blanc i negre veient els magnífics gravats japonesos? La llum, el color és a la música i és el que fa vius els sentiments i les emocions", afegeix. Amb tot, reconeix que potser pot sorprendre, per la seva "pobresa", el vestuari. "Cio-Cio-San és pobra, no ha d'anar vestida com una reina".

Després d'una nova producció de L'Italiana in Algeri, de Rossini, que estrenarà a Itàlia, per a la pròxima primavera prepara un espectacle completament ideat i dirigit per ell mateix, El último baile de Elisabeth, que s'estrenarà a Santander, en què interrelaciona el teatre, la dansa i la música, aquesta última una barreja de temes de l'època, contemporanis i també referències a les òperes elisabethianes. El vestuari serà de Sandy Powell, l'oscaritzada dissenyadora de Shakespeare in love. "Era una gran reina -assegura-, un personatge insuportable i fascinant que la gent de la nostra generació tenim molt present per influència de Bette Davies".

Marta Porter
Avui