Cerca de notícies

Enquesta

L'actitud de Carlos Kleiber

1/8/2004 |

 

Comença l'agost arrossegant les morts d'un juliol que ha estat implacable amb el món de la música. De la música en la seva diversitat. Ha mort Sacha Diestel, al qual encara recordo guapíssim i encisador interpretant cançons de moda dels seixanta i setanta, però que tenia al darrere una activitat jazzística impressionant com a guitarrista que, al parisenc Saint Germain, tant podia acompanyar Juliette Greco com Sarah Vaughan i tocar amb Clifford Brown, Lionel Hampton o Kenny Clark. Ha mort Serge Reggiani, que tenia més present com a actor i així és que el recordo a Casque d'or, de Becker, i a La terrassa, de Scola, però que també va cantar amb veu rogallosa i excel·lència malenconiosa: poemes de Baudelaire i de Cocteau, per exemple.
I també ha mort el director d'orquestra Carlos Kleiber, una personalitat singularíssima. Pel seu talent i genialitat, de manera que és culminant la seva direcció d'obres monumentals de Mozart, Schubert, Wagner i Richard Strauss. També perquè les seves actuacions eren escasses i no precisament en els llocs més previsibles: podia rebutjar els xecs que li arribaven de Nova York o Salzburg mentre acceptava una proposta de Cagliari o Las Palmas.
L'actitud de Carlos Kleiber, l'incorruptible, fa pensar. Josep Vicent, director musical de 1714. Món de guerres, va dedicar l'estrena al festival de Peralada d'aquesta nova òpera a Kleiber (també a Antonio Gades) recordant-lo com un home tan compromès i respectuós amb la música que gairebé no dirigia. Compromís i autoexigència, però també desig: fer la música que volia i quan volia. Kleiber fa pensar perquè té raó. Per necessitat, conveniència, ambició o perquè no sabem dir no, fem massa coses que no desitgem i devem fer-les malament. En tot cas, la que ara començo (i acabo aquest mateix mes) s'acosta al plaer i espero fer-la dignament. I també espero que no m'encegui la salvatge llum d'agost.

Imma Merino
El Punt