Cerca de notícies

Enquesta

Estem ballant al caire d'un volcà

23/2/2025 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/estem-ballant-al-caire-dun-volca-417859

L’OBC interpreta Maurice Ravel, Lisa Streich i Jean Sibelius a L’Auditori

Els núvols giren com remolins. Des del cel, amb prou feines es poden distingir les parelles de ball que es mouen per la sala. Lentament, però, els núvols es dissipen. La sala queda il·luminada i, des d’una posició zenital, veiem desenes de parelles giravoltant al ritme de la música. Som en una cort imperial de mitjans del segle XIX. Al mig de la sala hi ha el comte de Salvandy, que, de sobte, deixa anar: «Estem ballant al caire d’un volcà». És un relat que el mateix Maurice Ravel va emprar en alguna ocasió per a descriure La valse (1920), un «poema coreogràfic» que, tot i que va ser concebut com un ballet, gairebé mai s’ha portat a escena. Sí que ha romàs, en canvi, com una de les peces orquestrals més interpretades del compositor francès, que reconeixia «una intensa atracció pels ritmes meravellosos del vals i per la joie de vivre que expressa aquesta dansa».

Prenent les paraules del comte de Salvandy, La valse retrata una societat en decadència, que està al caire de la destrucció. Tot i això, Ravel va corregir sempre els crítics que definien la peça com una al·legoria dels estralls de la Gran Guerra: «Alguns la llegeixen com una paròdia, fins i tot una caricatura; d’altres hi veuen un aire tràgic, en relació amb la fi de l’etapa imperial. Potser sí que pot semblar tràgica, com qualsevol altra emoció portada a l’extrem. En realitat, l’únic que cal veure en aquesta peça és el que la música hi expressa: una progressió ascendent de sonoritat». La valse té un inici tímid, poc efusiu, que triga a esclatar; són els violins els encarregats d’introduir el tema principal, que anirà apareixent amb modulacions. Ravel recull el vigor romàntic i l’actualitza amb una mirada lleugerament irònica, dedicant així una elegia intensa i honesta a la ciutat de Viena. El divendres 28 de febrer i el dissabte 1 de març, tots dos dies a les set del vespre, l’OBC —que des de la temporada passada està immersa en un projecte discogràfic dedicat a Ravel— interpretarà La valse sota la direcció de Ludovic Morlot, en un concert que també inclourà la Simfonia núm. 5 en Mi b, op. 82 (1914-1915) de Jean Sibelius i l’estrena nacional de Meduse. Elle est belle et elle rit (20204) de Lisa Streich.

La Simfonia núm. 5 en Mi b, op. 82 (1914-1915) està envoltada d’un cert misticisime, en part perquè Sibelius va compondre-la agitat per una forta intuïció espiritual, en part perquè va revisar-la fins a tres vegades, tot buscant la millor versió de l’obra —el 1915, que és quan es va estrenar, i posteriorment el 1916 i el 1919. Mentre començava a esbossar una primera versió de la simfonia, va anotar al seu dietari: «Tinc un tema preciós. Un adagio per a la simfonia: terra, cucs i misèria, fortissimo i sordines, moltes sordines. I les melodies són divines. […] És com si Déu pare m’estigués llançant peces de mosaic des de la vora del cel i em demanés que esbrini quin és el patró». La Simfonia núm. 5, que es divideix en tres moviments d’estructura complexa, va ser concebuda enmig de la revolució musical i estètica de principis del segle XX, però, tot i això, Sibelius va mantenir-se fidel al llenguatge tonal, d’expansió romàntica i delicat refinament simfònic.

Lisa Streich, una de les compositores convidades d’aquesta temporada de L’Auditori, va néixer i viu a Suècia, però té una llarga trajectòria internacional que l’avala com un nom propi que cal tenir en compte. La seva música explota els contrastos i, encara que no sempre sigui estrictament agradable, és una música de gran delicadesa. Meduse. Elle est belle et elle rit (20204), la peça que estrenarà l’OBC juntament amb la trompetista Mireia Farrés, repassa «les diferents Meduses que han existit al llarg de la història», des de la Medusa de la mitologia grega fins a la Medusa descrita pel poeta romà Ovidi. «Em preguntava si és possible tornar a la Medusa original. La Medusa que és bonica i riallera. La Medusa que no ha sigut castigada per ser bonica i que, durant segles, ha sigut percebuda com un ésser perillós. Em preguntava si, malgrat totes les experiències que la Medusa ha hagut de superar, és possible recuperar el seu estat original: bonica, riallera i amorosa», explica Streich. 

Berta Coll
Núvol