Cerca de notícies

Enquesta

Cristina Gallardo-Domás, soprano: "Per cantar Butterfly he hagut de refredar els meus circuits emoci

30/7/2004 |

 

La soprano xilena protagonitza l'òpera de Puccini al Festival Castell de Peralada.

"Puccini és un volcà en constant erupció que juga amb les emocions femenines"

"Per Kemp, Cio-Cio-San és mig boja, gairebé esquizofrènica. No l'acabo d'entendre"

La soprano xilena Cristina Gallardo-Domás interpretarà el rol de Cio-Cio-San, la protagonista de Madama Butterfly, que es presenta al Festival Castell de Peralada amb direcció escènica de Lindsay Kemp i musical de Marco Armiliato, al capdavant de l'OBC.

M.P. Aquesta és la seva tercera producció de 'Madama Butterfly'. Com ha canviat el personatge?
C.G.D. La primera la vaig fer a Xile, el 1990, per anar fent currículum, però després la vaig arxivar perquè no li anava bé a la meva veu. El 1997, enregistrant el Trittico a Londres, Antonio Pappano, director musical del Covent Garden, em va proposar recuperar-la i fer-la a Londres. Jo havia madurat la veu i ser mare em va ajudar molt a entendre el personatge. I em van donar el premi Olivier.

M.P. En aquests deu anys entre una i altra producció, què ha canviat?
C.G.D. Dues coses fonamentals, la maternitat i ser conscient que per cantar Butterfly he hagut de refredar els meus circuits emocionals. La música de Puccini té una onada visceral tan forta que et transporta i si et deixes dur per les emocions no pots ni cantar. Crec que ho tinc superat, tot i que ara estic més sensible perquè tinc un nen de tres mesos que encara estic alletant. L'altre dia, en un assaig, vaig notar la pujada de la llet a l'escena final en què Cio-Cio-San s'acomiada del fill abans de fer-se l'harakiri, i no vaig poder evitar pensar en el meu Esteban. Em van saltar les llàgrimes, però a nivell vocal em vaig poder controlar.

M.P. A més de Puccini també ha cantat moltes protagonistes verdianes. Quines són les diferències bàsiques entre unes i altres?
C.G.D. Emocionalment són molt diferents. Verdi tracta l'amor des d'un punt de vista més formal i controlat, mentre que Puccini és un volcà en erupció constant, com un remolí. Juga molt amb la sensibilitat i les emocions femenines, les seves protagonistes sempre estan molt ben definides i esdevenen heroïnes, mentre que en Verdi l'amor sempre està condicionat a fets polítics.

M.P. Hi ha qui diu que la música de Puccini és massa fàcil...
C.G.D. És un error. Molts col·legues vulgaritzen Puccini i respecten Verdi, el consideren molt bon compositor. Per mi, Puccini és igual o més respectable que Verdi, i a més transmet moltes més emocions, però sí que és cert que cal tenir molt bon gust per cantar-lo, no pots emfasitzar gaire perquè Puccini ja ho fa per tu.

M.P. Després de fer la producció del Covent Garden, com troba aquesta de Lindsay Kemp?
C.G.D. En aquesta producció Butterfly se'm fa com sobrenatural. És tot una mica estrany. Nosaltres estem acostumats a veure l'òpera en colors, però la de Lindsay Kemp és més gris, com pobre. No és primavera, tot està com mort. Busco una significació que m'ajudi a trobar un context, però em supera. Hi ha moments en què no em convenç.

M.P. I el personatge de Cio-Cio-San?
C.G.D. Sembla que des del principi sigui mig boja i en alguns moments esquizofrènica. Jo no la concebo així, sinó com una persona que s'ha embolcallat d'amor, com una nena petita i inexperta. Lindsay Kemp, en canvi, al fer-la mig boja li dóna una pàtina de maduresa. Té moments bonics, però crec que no aprofundeix prou en el personatge. ¿Com pot ser que després de tres anys esperant Pinkerton, en veure la seva nau es posi a dormir? Jo no ho entenc, em falta veure-li l'ànsia. Quan em presenten un personatge tou se m'escapa de les mans.

M.P. Acaba de cantar a l'Òpera de París la Desdèmona d''Otel·lo'. Com veu el canvi d'etapa en la direcció artística d'aquest teatre?
C.G.D. Per a mi ha estat com un comiat. Jo tenia molt bona relació amb el director general, Hugues Gall, i amb James Conlon, director musical. Crec que amb ells s'acaba una època memorable per a l'Òpera.

M.P. I què opina del seu successor, Gérard Mortier?
C.G.D. Mortier i jo no combinem. A ell li agrada un tipus de repertori i a mi un altre. Crec que programa òperes massa rebuscades, que no coneix ningú. I això a París, una ciutat eminentment turística, pot ser molt preocupant. Crec que falten títols del repertori clàssic.

M.P. Vol dir que no li agraden les propostes modernes?
C.G.D. No és això. A mi m'agraden les propostes modernes si tenen una lògica, no només que el text es correspongui amb el que es veu en escena, que em sembla fonamental, sinó també que si trasllades l'acció a l'actualitat has de trobar els elements que encara ara es mantenen vius. A més, els teatres s'estan gastant tants diners en les produccions que estalvien en la part artística. Penso que els directors dels teatres cada vegada són més polítics i hi entenen menys.

M.P. Quan la veurem actuar al Liceu de Barcelona?
C.G.D. Doncs l'estiu del 2006, precisament amb la producció de Madama Butterfly del Covent Garden.

M.P. Està preparant nous papers per ampliar el seu repertori?
C.G.D. Estic preparant molts títols nous, però amb calma perquè ara vull tornar als concerts i al lied, per tenir més temps per estar amb els meus fills. En aquest camp estic preparant el Rèquiem de Verdi i els Quatre últims lieder de Strauss. Pel que fa a l'òpera, aquest any estrenaré la Tatiana d'Ievgueni Onieguin a la Maestranza i La traviata a Jerez. També preparo El cònsol de Menotti, el Trittico complet dirigit per Christian Thielemann, Le Villi, també de Puccini; la Donna Elvira de Don Giovanni a Canàries el 2006; Manon Lescaut a Leipzig el 2007-2008 dirigida per Chailly; Don Carlo per al 2009, i un West Side Story, que segurament faré amb Josep Carreras, dirigit per Conlon i en una producció de Zeffirelli per a l'Arena de Verona quan trobem una data.

Marta Porter
Avui