Cerca de notícies

Enquesta

Jordi Savall “La música és el camí més curt per dialogar amb altres cultures”

7/9/2024 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2455517-la-musica-es-el-cami-mes-curt-per-dialogar-amb-altres-cultures.html

“El tema del pressupost és un dels problemes més greus que tenim els músics independents ara i en el futur pròxim”
“Tenim conjunts joves molt ben preparats que podrien arribar lluny si tinguessin un suport institucional estable i suficient”

Jordi Savall (Igua­lada, 1941) és una de les per­so­na­li­tats musi­cals més inqui­e­tes del nos­tre pano­rama musi­cal. Pocs dies abans d’inau­gu­rar el fes­ti­val que porta el seu nom a San­tes Creus, i quan es troba en plena residència artística a l’Audi­tori Muni­ci­pal Enric Gra­na­dos de Lleida pre­pa­rant un pro­grama que gira a l’entorn del com­po­si­tor austríac Anton Bruck­ner (1824-1896) i que es podrà escol­tar el pro­per 12 de setem­bre a la ciu­tat de Linz, vam poder con­ver­sar amb ell sobre dife­rents qüesti­ons, algu­nes de relle­vants, que ens por­ten al nucli d’una figura que, difícil­ment, deixa indi­fe­rent. Aco­llits al seu estudi de Bella­terra, envol­tats de milers de lli­bres, manus­crits i ins­tru­ments històrics, la pri­mera pre­gunta era més que obli­gada ja que, a l’endemà, Jordi Savall cele­brava el seu vui­tanta-tres ani­ver­sari...

Aquest mes d’agost ha fet 83 anys. Com se sent?
Fa vint anys que porto el mateix ritme (amb un cen­te­nar de con­certs a l’any, i qua­tre enre­gis­tra­ments) i no noto el pas del temps. Em llevo cada dia amb molta il·lusió i ganes d’estu­diar… La idea d’atu­rar-me, o jubi­lar-me, encara no la con­si­dero. Faig un ofici mera­vellós, que em per­met estar cada dia al cos­tat de gegants de la música, i amb la música dels quals intento trans­me­tre tot allò que he après en la vida i crear amb les seves obres moments únics de bellesa i d’emoció… sem­pre amb la com­pli­ci­tat de tants músics amics, que m’acom­pa­nyen fidel­ment, alguns des de fa més de qua­ranta anys.

Una altra efemèride: enguany fa 50 anys de la fun­dació d’Hespèrion XXI, ori­gi­nal­ment Hespèrion XX. El nom, si no m’equi­voco, va sor­gir d’un poeta avui força obli­dat: Antoni Pous.
Un gran amic i un gran ins­pi­ra­dor, a través del qual vam conèixer mol­tes coses interes­sants sobre la filo­so­fia, la lite­ra­tura, i la política... Era una per­sona amb una qua­li­tat intel·lec­tual enorme i, gràcies a ell, vam des­co­brir a finals dels cin­quanta i començaments dels sei­xanta, poe­tes, his­to­ri­a­dors, escrip­tors i pen­sa­dors, amb visi­ons del món molt dife­rents a les que estàvem acos­tu­mats a tenir. Amb Hespèrion XX teníem molt clara la idea de fer música antiga com si fos d’avui, fidel a les fonts però, alhora, reno­vada. I amb tota la vita­li­tat de músics del nos­tre temps.

Com recorda el seu mes­tre, Joan Just?
Un músic sens dubte molt interes­sant, bon com­po­si­tor i direc­tor, però sobre­tot una per­sona molt culta i musi­cal. Jo vaig estar cinc, quasi sis anys, a l’Esco­la­nia, i amb ell vaig apren­dre música. Pri­mer, can­tant i, després, quan em va haver can­viat la veu, estu­di­ant sol­feig, har­mo­nia, con­tra­punt… Aque­lles clas­ses eren fabu­lo­ses i em van mar­car i can­viar la vida.

I els seus pares?
Amb molta ten­dresa. La mare em can­tava. Era dolça i opti­mista. El pare era un repu­blicà que al final de la guerra va que­dar ferit a prop d’Igua­lada per la metra­lla, la qual cosa el va aca­bar matant molt jove perquè això li va pro­duir un càncer. Creia pro­fun­da­ment en el model repu­blicà i social, i en la política ben feta. Era un ene­mic acèrrim del fran­quisme i en va patir les con­seqüències. Era una per­sona molt afec­tu­osa però també, quan s’enfa­dava, podia arri­bar a ser molt colèric!

Va arri­bar a la viola de gamba per un con­junt de casu­a­li­tats. Fins a quin punt creu que hi ha coses que el destí ens les acaba deter­mi­nant?
Estic con­vençut que, en la vida, hi ha coses que pas­sen que no són casu­a­li­tat. I que pas­sen perquè, sim­ple­ment, han de pas­sar. Quan vaig aca­bar els estu­dis de vio­lon­cel, per exem­ple, tot­hom deia que havia de tocar en una orques­tra, que m’hi gua­nya­ria bé la vida. Vaig, però, dir que no, que jo volia ser lliure per estu­diar i per­fec­ci­o­nar-me. I va ser ales­ho­res quan vaig des­co­brir la viola de gamba i vaig can­viar d’ins­tru­ment, con­vençut que allà hi havia un nou reper­tori i un nou ins­tru­ment a des­co­brir. Al prin­cipi no en tenia ni idea, però vaig fer molta recerca a les bibli­o­te­ques de París, Lon­dres i Brus­sel·les, i també em vaig pas­sar deu anys tre­ba­llant-hi set o vuit hores al dia. I, de mica en mica, la música mateixa t’anava dient com inter­pre­tar-la. Perquè la música, quan la tre­ba­lles bé, et parla. La relació que pots man­te­nir amb la música, al cap­da­vall, és la mateixa que pots man­te­nir entre dues per­so­nes que s’esti­men o són ami­gues. Hi ha vega­des que les per­so­nes no s’ente­nen, perquè no inter­pre­ten prou bé les neces­si­tats de la per­sona que esti­men. I, en la relació que tenim amb la música, pot pas­sar el mateix.

Ha can­viat molt, en aquests cin­quanta anys, el món de la música antiga? Hi ha qui diu que ales­ho­res hi havia una fas­ci­nació per la des­co­berta, per l’expe­ri­men­tació, però que, en canvi, avui està tot més aca­de­mit­zat.
Diria que hi con­vi­uen dues tendències. La pri­mera, amb grups com els que cada estiu pro­cu­rem invi­tar al Fes­ti­val Savall (al mones­tir de San­tes Creus), fidels a les fonts, però que fan una feina cre­a­tiva i exi­gent. I, després, hi ha els con­junts que bus­quen l’èxit més aviat amb pro­gra­mes trans­gres­sors. Una de les grans difi­cul­tats d’avui, en tot cas, és l’accés a un munt d’infor­mació, que pot arri­bar a pro­vo­car un cert desànim entre els que comen­cen, ja que mai no podran arri­bar a conèixer del tot aquest món. Quan jo vaig començar, l’any 1964, hi havia molts menys estu­dis musi­cològics i pràcti­ca­ment poquíssima musica antiga edi­tada en facsímil. Per des­co­brir el món de la viola de gamba vaig deci­dir d’anar a estu­diar les obres anti­gues a la Bibli­othèque Nati­o­nale de París i a la del Bri­tish Museum de Lon­dres, i allí vaig des­co­brir la immensa riquesa del reper­tori d’aquest ins­tru­ment quasi obli­dat. A París vaig estu­diar les edi­ci­ons ori­gi­nals o manus­crits dels grans mes­tres fran­ce­sos: Sainte Colombe, Marais, Cou­pe­rin, Caix d’Her­ve­lois, For­que­ray. A Lon­dres vaig des­co­brir la gran riquesa musi­cal de l’època eli­sa­be­ti­ana: Hume, Dow­land, Tye, Gib­bons, Loocke, Byrd, Jenkins, fins arri­bar al gran Pur­cell. Era un món més acces­si­ble i a l’abast, molt dife­rent al d’avui, en què hi ha massa infor­mació però, en canvi, pocs ele­ments per saber amb exac­ti­tud com enca­mi­nar els apre­nen­tat­ges. Hi ha avui, no obs­tant això, gent jove molt ben pre­pa­rada, com cons­ta­tem des de fa uns anys a les acadèmies que orga­nit­zem arreu. Gràcies als con­ser­va­to­ris espe­ci­a­lit­zats arreu d’Europa hi ha cada dia més joves real­ment ben pre­pa­rats.

El fes­ti­val que orga­nitza des de fa qua­tre anys a Mont­blanc, Poblet i San­tes Creus, dedi­cat enguany a la con­vivència, va reu­nir fa unes set­ma­nes prop de 6.000 per­so­nes i 200 músics d’arreu del món. Quin paper creu que hi juga, aquest esde­ve­ni­ment?
Pri­me­ra­ment el de fer país, omplint de belles músiques uns espais històrics impor­tants, que cul­tu­ral­ment i històrica­ment merei­xen ser més cone­guts tant per la gent del país com inter­na­ci­o­nal­ment. I, després, el poder pro­gra­mar obres i reper­to­ris essen­ci­als, inter­pre­tats pels nos­tres dife­rents con­junts: Hespèrion XXI, LCRdC, la Jove Cape­lla, LCNdC i LCdN LMdCdN, i també de poder unir músics amb l’afany de dei­xar una empremta artística però també social. Encara que enguany hàgim dedi­cat el fes­ti­val específica­ment a la con­vivència, cada any inten­tem ela­bo­rar pro­gra­mes en què això s’hi vegi reflec­tit. La música és el millor pont i el camí més curt per dia­lo­gar amb altres cul­tu­res.

Quin paper hi pot jugar en aquest món tan inqui­e­tant, distòpic, fins i tot perillós, en què vivim?
La música no pot atu­rar la guerra d’Ucraïna ni l’hor­ror a Gaza, però podem fer saber el nos­tre rebuig a tanta barbàrie, i aju­dar a enten­dre, amb els nos­tres con­certs, que el diàleg és pos­si­ble, fins i tot amb cul­tu­res amb les quals estem apa­rent­ment opo­sats. Jo he fet tocar sovint junts músics arme­nis i turcs, jueus amb pales­tins, tot mos­trant que exis­teix un diàleg pos­si­ble basat en el res­pecte. Fa qua­tre anys vam impul­sar un pro­jecte musi­cal Orp­heus 21, amb músics emi­grants refu­gi­ats a Europa, pro­ce­dents de països en guerra, i els músics als quals vam poder aju­dar ara tenen una vida més digna, ja que ara són reco­ne­guts com a músics i com a per­so­nes, posant en relleu que la música pot ser també un espai de sal­vació.

Quan­tes hores dorm, Jordi Savall?
Si estic molt can­sat puc arri­bar dor­mir set o vuit hores, però si dormo bé cinc hores, ja estic bé. I, tot i que acos­tumo a anar a dor­mir molt tard, m’agrada aixe­car-me d’hora…

Què fa, quan no fa música?
Lle­gir, prin­ci­pal­ment. Lite­ra­tura, filo­so­fia, història... Lle­gir és una de les coses que em va sal­var la vida quan, amb dotze anys, vaig aga­far el tifus i vaig esta a punt de morir. Vaig lle­gir Jules Verne, o La filla del capità de Puixkin, i això em va crear un món de fan­ta­sia que, després, em va ani­mar a viat­jar i que, en mi, va ser fas­ci­nant.

Com veu el futur de la Fun­dació, el dia en què vostè ja no hi sigui?
El pri­mer que hem d’acon­se­guir perquè el meu lle­gat per­duri és que la Fun­dació tin­gui prou suport econòmic per poder tirar enda­vant. Si, per exem­ple, l’orques­tra Phil­harmònica de Berlín, fun­dada el 1882, va con­ti­nuar després de la mort del seu pri­mer direc­tor és perquè va tenir un suport de tota una ciu­tat i d’un país. I han anat tro­bant sem­pre bons direc­tors! No et diré els noms, però conec direc­tors actu­als que podrien fer amb la nos­tra orques­tra pro­jec­tes fantàstics. Hi ha gent jove, molts dels quals del nos­tre país, que estan fent molt bons pro­jec­tes de música antiga i que d’aquí a uns anys podrien aga­far el relleu. És cert, però, que hi ha una rea­li­tat: si hem d’anar a la Phil­har­mo­nia de París i omplir la sala de 2.200 pla­ces, si no hi soc jo, com a direc­tor, ara com ara, difícil­ment ompli­rem la sala. Men­tre pugui, doncs, con­ti­nuaré diri­gint i tocant, però quan ja no pugui, amb els recur­sos neces­sa­ris, el cor i l’orques­tra estic con­vençut que poden con­ti­nuar fun­ci­o­nant per­fec­ta­ment amb altres direc­tors esco­llits segons els reper­to­ris i la seva qua­li­tat.

Pas­sem a un altre tema. Hi ha qui té la impressió que, pel que fa les aju­des públi­ques, Jordi Savall sem­pre s’està quei­xant.
La Comissió Euro­pea vigila i inves­tiga les pràcti­ques, fusi­ons i ajuts esta­tals anti­com­pe­ti­tius, per tal de garan­tir con­di­ci­ons de com­petència equi­ta­ti­ves per a les empre­ses de la UE i asse­gu­rar una oferta àmplia i justa, però amb la cul­tura això no passa, i menys amb la música. Les lleis euro­pees de la com­petència equi­ta­tiva no s’apli­quen a la música. A Espa­nya hi ha unes 25 orques­tres simfòniques amb sub­ven­ci­ons que van dels 5 a més de 20 mili­ons d’euros anu­als, i cap d’elles té pro­jecció inter­na­ci­o­nal. En canvi, no hi ha ni un sol grup de música històrica sub­ven­ci­o­nat cor­rec­ta­ment en la seva tota­li­tat. És el país que té el patri­moni més ric del període medi­e­val i renai­xen­tista, però no hi ha aju­des esta­bles ni sufi­ci­ents perquè els con­junts de música històrica puguin ser com­pe­ti­tius a escala inter­na­ci­o­nal. És per això que no podem ama­gar que el tema del pres­su­post és un dels pro­ble­mes més greus que tenim els músics inde­pen­dents ara i en el futur pròxim. Actu­al­ment amb els nos­tres con­junts tenim ja molts pro­jec­tes con­fir­mats a mol­tes sales i fes­ti­vals impor­tants fins al 2027, però tenim un pro­blema greu amb els pres­su­pos­tos, ja que mol­tes de les grans sales a Europa estan patint també la crisi de la cul­tura i han reduït molt els hono­ra­ris que poden ofe­rir (que a més només cobrei­xen els con­certs i no els assa­jos pre­pa­ra­to­ris). Això vol dir que sense recur­sos econòmics per finançar els assa­jos dels pro­gra­mes que ofe­rim, i també per poder pagar les 20 per­so­nes de l’equip de la Fun­dació, no podem ser com­pe­ti­tius. Tenim un pres­su­post anual de més de 6 mili­ons d’euros, fem uns 3.000 con­trac­tes a músics anu­al­ment, més de 100 con­certs arreu del món, i visi­tem les prin­ci­pals sales de con­certs regu­lar­ment. No hi ha cap ins­ti­tució pri­vada al país que ens iguali en el nos­tre camp. I a més, ofe­rim opor­tu­ni­tats als joves músics pro­fes­si­o­nals amb les nos­tres acadèmies per par­ti­ci­par en una orques­tra de música amb ins­tru­ments d’època. Actu­al­ment s’acos­ten temps més fos­cos; ja estem veient que a tots els països on l’extrema dreta ha arri­bat al poder s’han tallat les sub­ven­ci­ons a la cul­tura. Holanda, per exem­ple, és un des­as­tre. Nosal­tres tenim aju­des impor­tants de la Gene­ra­li­tat, de l’Ins­ti­tut Ramon Llull, del Minis­teri de Cul­tura de França, de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i també del Minis­teri de Cul­tura d’Espa­nya, aju­des indis­pen­sa­bles i que agraïm moltíssim, però que són insu­fi­ci­ents per cobrir totes les des­pe­ses les tres acadèmies per a joves pro­fes­si­o­nals que fem cada any, per pre­pa­rar, orga­nit­zar i fer el més d’un cen­te­nar de con­certs que donem al món cada any –a més de 20 països dife­rents– a banda de poder cobrir les des­pe­ses d’infra­es­truc­tura anu­als que tenim a la Fun­dació CIMA. Hem pas­sat d’una època en què les orques­tres simfòniques també inter­pre­ta­ven Bach, Händel, reper­tori bar­roc... a una altra època en què han dei­xat de fer-ho, i aquests reper­to­ris els han assu­mit orques­tres inde­pen­dents amb ins­tru­ments d’època, com la nos­tra, però que no tenen sub­ven­ci­ons com­pa­ra­bles! És a dir, hi ha orques­tres simfòniques amb sub­ven­ci­ons astronòmiques que fan un reper­tori de, màxim, 200 anys i, en canvi, els que fem tota la resta de reper­to­ris –medi­e­val, renai­xen­tista, bar­roc...– hem de sobre­viure en un mer­cat sense lleis de com­petència jus­tes. Cada dia estem com­pe­tint amb orques­tres que poden ofe­rir con­certs a preus molt bai­xos, perquè els músics tenen un salari men­sual i estan 100% sub­ven­ci­o­na­des. En canvi un con­cert amb la 9a de Beet­ho­ven amb el nos­tre cor de 36 can­tants i la nos­tra orques­tra de 65 músics, pot superar els 110.000 euros de cost (degut als preus des­bor­dats dels viat­ges i dels hotels a Salz­burg, a Berlín o a Viena). I aquí encara falta afe­gir els tres o qua­tre dies d’assa­jos indis­pen­sa­bles per pre­pa­rar bé el con­cert, que cor­ren sem­pre a càrrec nos­tre. Perquè el veri­ta­ble pro­blema, que mai es comenta, és que nosal­tres (i tots els grups de música històrica) dis­po­sem d’aju­des molt limi­ta­des, i mal­grat això, estem com­pe­tint amb èxit a casa nos­tra i arreu del món, amb orques­tres que tenen recur­sos mili­o­na­ris. Per aquest motiu la veri­ta­ble i sor­pre­nent notícia es: l’orques­tra El Con­cert de les Naci­ons i La Cape­lla Naci­o­nal de Cata­lu­nya han pre­sen­tat amb èxit abso­lut l’inte­gral de les sim­fo­nies de Beet­ho­ven al Fes­ti­val de Salz­burg 2024, i el 2025 les por­ta­ran a la Kon­zert­haus de Viena, i que el pròxim 12 de setem­bre seran a Linz, el 1r d’octu­bre a París, i el 16 d’octu­bre a Bar­ce­lona amb un nou pro­grama de sim­fo­nies de Schu­bert, Schu­mann i Bruck­ner (la Nullte) per cele­brar els 200 anys del nai­xe­ment de Bruck­ner.

Quina seria, doncs, la seva carta als Reis?
Que tots els par­tits de l’Ajun­ta­ment votes­sin l’any pas­sat, per una­ni­mi­tat, un com­promís per bus­car una seu a Bar­ce­lona per a la nos­tra Fun­dació va ser un pas molt impor­tant. De moment estem valo­rant quin espai a Bar­ce­lona seria el més idoni. Però el més impor­tant seria que se’ns reco­negués, a escala naci­o­nal i euro­peu, la nos­tra con­dició de “museus vivents de la música”, ja que sense l’acti­vi­tat dels músics que ens dedi­quem a fer reviure amb cri­te­ris històrics un patri­moni mil·lenari (800-1800), tota la música ante­rior al 1800 no es podria escol­tar. Com deia Furtwängler, “la música és la mes espi­ri­tual de les arts, ja que només exis­teix en el moment que un can­tant canta o un ins­tru­men­tista toca”. Si tractéssim les pin­tu­res del Museu del Prado com trac­ten les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques la música històrica, només es podrien veure expo­sa­des les obres de Goya fins a les del nos­tre temps. Tots els tre­sors ante­ri­ors esta­rien ama­gats en sales no acces­si­bles. Crec que els músics que man­te­nen viu un patri­moni mil·lenari hau­rien de tenir un suport econòmic simi­lar al que tenen els museus d’art per fer acces­si­bles les grans obres mes­tres a tot­hom. No obli­dem que la música que es va desen­vo­lu­par a diver­ses veus i poli­fo­nia a par­tir del segle XIII, als prin­ci­pals mones­tirs i aba­dies d’aquí i d’Europa, i que ha con­ti­nuat gràcies als grans com­po­si­tors com Dufay, Jos­quin, Vic­to­ria, Mon­te­verdi, Pur­cell, Bach, Haydn, Mozart, etc. és la veri­ta­ble llen­gua comuna a tots els pobles d’Europa. Una llen­gua esde­vin­guda uni­ver­sal que ens cal pre­ser­var, ja que és un tre­sor molt fràgil, que depèn sem­pre de la qua­li­tat dels músics que la inter­pre­ta­ran.

El festival. Una ‘utopia feta realitat’
Organitzat per quart any a Montblanc i als reials monestirs de Poblet i Santes Creus, el Festival Jordi Savall, impulsat pel mestre igualadí, va reunir el mes passat una afluència de més de 6.000 persones i uns 200 artistes convidats d’arreu del món. “Aquest festival va néixer com una utopia, i avui dia és una realitat”, afirmava el músic en finalitzar l’esdeveniment. “Hem compartit una programació excepcional amb un públic nombrós i fidel amb el qual hem compartit un missatge en favor de la convivència i del diàleg intercultural.” Aquests pròxims mesos de setembre i octubre, Savall dirigirà diverses simfonies d’Anton Bruckner i Robert Schumann a sales i escenaris internacionals al capdavant de Le Concert des Nations, amb un concert, previst també, el 16 d’octubre a l’Auditori de Barcelona amb un programa amb simfonies de Schubert, Schumann i Bruckner. 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui