Cerca de notícies

Enquesta

Escoltar espiritualment

22/8/2024 |

 

https://www.nosolocine.net/escuchar-espiritualmente-por-oriol-perez-trevino/

Avui, a partir de les 20.30 h, tindrà lloc a l’església de Sant Genís el darrer dels concerts de la 43ena edició del Festival de Torroella de Montgrí que té lloc en aquesta població empordanesa. Es tracta d’un festival que, per múltiples i variades raons, ha sabut mantenir el seu compromís amb l’anomenada «música clàssica», una etiqueta que serveix, col·lectivament, per emmarcar i reconèixer una cultura musical, però que, musicològicament, cada dia comporta més interrogants. Després d’haver passat, des de meitats de juliol, per l’Espai Ter, convertit de fa uns pocs anys en la seu del certamen, una selecta selecció de conjunts i solistes referencials del panorama musical europeu, amb alguna que altra prescripció nova, el seu concert final presenta, al nostre entedre, diferents elements que el converteixen en un dels més interessants en l’immens magma musical que llencen, talment com si fos un volcà, els certamens musicals, a l’estiu, i on, per què negar-ho, si no ho fessin no passaria absolutament res. Per què? Perquè més del 90 per cent de l’anomenada oferta musical estiuenca es basa en el mateix que es pot escoltar durant la resta de l’any a Barcelona. I és que com vaig escriure, en un conegut mitjà periodístic, fa molt temps que he arribat a la conclusió que, al nostre país, hem perdut el marc i el significat del que és un festival de música. Hem acabat anomenant festivals a simples programacions d’allò que ven on, fins i tot, sense que passés absolutament res s’han creat,de forma exprés, línies de subvenció pública per a certamens que impulsen tasts gastronòmics o, cosa encara més greu, no s’ha qüestionat mai, per part dels responsables polítics, quina era la formació cultural i acadèmica dels màxims responsables artístics d’alguns festivals. Veure segons qui, per la televisió, parlant d’alta cultura quan, no fa molts anys, aquesta mateixa persona era qui m’havia escarnit de manera pública en una reunió institucional per haver qüstionat que, en això de les humanitats, no tot valia, provoca un estat que, per respecte al lector, no definiré.

Per sort, però, com el salmó que neda a contracorrent, ens queden concerts com els d’avui, al Festival de Torroella, que ens venen a recordar com un festival es construeix en base a la prescripció, la descoberta, l’aportació d’un relat i la reivindicació d’un patrimoni musical i cultural. Això és el que podrem escoltar avui a l’església gòtica de Sant Genís.

En primer lloc ens podrem retrobar amb el magnífic conjunt vocal O Vos Omnes, que dirigeix Xavier Pastrana. Escriure sobre aquest conjunt vocal és fer-ho d’un dels millors conjunts vocals del sud d’Europa que és capaç, en les seves interpretacions, de portar-nos als territoris de la inefabilitat i de la bellesa. Són aquestes dues categories les que millor precisen i apunten la voluntat expressiva d’un altre dels reclams del concert d’avui: l’estrena de la Missa Custoditus ab ira mundi de Ramon Humet (Barcelona, 1968). El títol de la missa, a la vegada, es relaciona amb el lema del festival d’enguany, traduït com «A recer de la fúria del món» i amb el que s’ha perdut la intensitat d’una paraula que està en el substrat més profund de la nostra civilització occidental i en una font literària canònica com ho és L’Ilíada d’Homer. Aquesta paraula és «la ira» que, com ens ha ensenyat Peter Sloterdijk al seu assaig psicopolític Ira y tiempo (Editorial Siruela), forma part d’una «crida que no tolera cap resistència, en l’inici de la primera frase de la tradició europea, en el vers introductori de L’Ilíada, on apareix de manera fatal i solemne, la paraula «ira». Com correspon a l’objecte directe d’una oració ben construïda, aquest substantiu està en acustatiu: «la ira canta, oh deesa,del Pèlida Aquiles». El fet que aparegui en primer lloc fa ressonar un pathos exagerat. Quina espècie de relació amb la ira es proposa a l’oient en aquest màgic inici de l’epopeia. Amb aquella ira tot va començar a Occident».

És evident, però, que en el nostre «ara i aquí» la ira també s’ha vulgaritzat fins a uns límits d’indignacioneta que res tenen a veure amb aquell factor polític-psicològic que ha impulsat de forma decisiva la història d’Occident. El que copsem ara és un cabreig semblant al del nen perquè els pares li han pres el mòbil o no el deixen jugar a la Play-station. Som incapaços de comprendre com la ira, la de veritat, és la que explica moviments que no donen per perdut el curs del món. Potser sigui la sublimació d’aquesta ira la que millor expliqui fenòmens que posen molt nerviosos als moviments populistesque, sense contemplacions, són capaços d’irrompre manifestacions silencioses per la pau al crit de l’ignomiós «Sieg Heil».

Haver de suportar tot això és una càrrega de naturales atlàntica, fent referència aquí al tità Atles, que contràriament al que creiem no va ser castigat per Zeus a subjectar la terra sobre les seves espatlles, tal i com ha representat la iconografia, sinó a sostenir el cel sobre les seves espatlles. Un cel musical és el que avui estem convidats i podrem escoltar de la mà de l’esmentada Missa Custoditus ab ira mundi de Ramon Humet que és un dels millor creadors, al nostre país, de la música de veritat. De quina classe de música, però, m’estic referint? M’estic referint a la música que, volgudament, s’inscriu dins una tradició precedent per acabar formant part d’allò que alguns, amb poca fortuna, anomenen música clàssica o música artística. M’estic referint, sense embuts, a allò que se’n diu música contemporània culta o música que, difícilment, podrem escoltar fora d’una sala de concerts i sense atenció i silenci. Música on la seva finalitat és la de fer-nos pensar; fer-nos conèixer i descobrir algunes de les facultats íntimes i representatives que romanen ocultes i amagades en el nostre interior i que només es poden desvetllar amb l’ajut de l’obra musical.

Són, possiblement, aquestes característiques les que més ens permeten presentar a Ramon Humet i que fa uns pocs anys ens va deixar sense paraules amb un dels millors discs de música del nostre país publicats en els darrers anys. Es tracta del disc Llum (Light), editat pel segell finès Ondine, i on aquest compositor barceloní, de nou, va mostrar nítidament la definició realitzada pel seu prestigiós mestre de composició, Jonathan Harvey: «Ramon Humet és un creador subtil i d’una gran imaginació poètica».

Ho he de dir quan abans millor. Aquest disc Llum és un dels que he pogut escoltar més en els darrers anys i m’ha suposat, cada vegada, un veritable eixamplament de la consciència; m’ha conduït a la possibilitat d’entrar en una nova dimensió de l’ésser on, poc a poc, s’ha anat fonent la dimensió lingüística, i per tant racional, per entrar en una altra d’etèrea, hieràtica i inefable.

En aquell disc, deia Ramon Humet, es volia propiciar l’opció de «realitzar un viatge cap al món interior, a l’espai immens que ens configura com a éssers humans, a l’indret silenciós que habita en nosaltres, al broll profund des d’on neix tot, al plançó lluminós de la Pau, a l’infinit que anuncia el Misteri, al do de la Vida, la Pau i l’Amor…». Escoltarem avui com el compositor s’ha deixat impregnat per la bellesa i el misteri del text litúrgic de la missa catòlica on, coneixent-lo una mica, m’atreviria a dir que la seva voluntat expressiva apuntarà ja no tant el desig de convertir en música un text, o de simplement musicar-lo, sinó de captar-ne les seves essència, ressonància, intensitat i misteri en la constatació plena d’una presència que es manifesta en l’ara i aquí.

Veurem on ens porta la música d’Humet en una versió minimalista a un per veu ja que el conjunt O Vos Omnes presentarà un petit ensemble format per Anna Piroli i Lara Morger (sopranos), Mercè Bruguera (contralt), David Hernández (tenor), Jesús García Aréjula i Guglielmo Buonsanti (baixos), tots sota la direcció de Xavier Pastrana que també, en algun moment, cantarà de baríton.

Avui, aTorroella, estem convidats a viure un pelegrinatge i un viatge polifònic, que com els viatges de veritat, no és tan important el punt d’arribada sinó el munt d’experiències, estats, troballes, descobertes i transformacions que podrem viure al llarg de la seva audició. No dubto que assistirem tan sols a una audició de Música en majúscules, sinó que podrem retrobar la nostra veritable dimensió i reconvertir la nostra miserable i paupèrrima condició moral per poder esdevenir, així,una mica més homes i dones de veritat. Per fer-ho només en cal una cosa: escoltar espiritualment. No pas en va Dhûl-Nûn al-Misri «l’egipci» (796-859/862), un dels primers sants de la tradició sufí, deia:

«L’audició és una influència divina que incita el cor a veure a Déu; els que escolten espiritualment arriben a Déu, i els que escolten sensualment cauen en la incredulitat». 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine