Cerca de notícies

Enquesta

Notes al voltant de Bach

14/8/2024 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2448761-notes-al-voltant-de-bach.html

Fabio Biondi ens va oferir dilluns un concert de poc més d’una hora amb la base de les sonates.

Hi ha alguna forma més ade­quada d’apro­xi­mar-se a Déu que escol­tar Bach? És la música el vehi­cle més ade­quat en la trans­missió? La res­posta afir­ma­tiva seria abs­tracta a la veri­tat perquè el com­po­si­tor ale­many con­densa la capa­ci­tat d’oració, la pos­si­bi­li­tat de medi­tar sense ser un místic ni res sem­blant. De fet, Bach se situa al Bar­roc i aquest és un estil que des­taca també pels seus exces­sos quan el com­po­si­tor és la mesura de totes les coses. Després del con­cert de Bach amb cla­vicèmbal de Pierre Hantaï, Porta Fer­rada ens ofe­ria una segona opor­tu­ni­tat dins el mini­ci­cle de tres con­certs dedi­cats al músic de Leip­zig. En aquesta ocasió van con­vo­car el vio­li­nista i direc­tor d’orques­tra sicilià Fabio Biondi, que ens va ofe­rir dilluns un con­cert de poc més d’una hora, amb la base de les sona­tes. Suant la can­sa­lada tots ple­gats, cal dir. Sé que som al mes d’agost i en un moment crític de la calor intensa, però tenint el tea­tre audi­tori a la mateixa plaça –que s’uti­lit­zava, per exem­ple, per anar al ser­vei, i que té una acústica extra­or­dinària, a més de refri­ge­ració–, calia ficar-nos a la tor­ra­dora de l’església del mones­tir? Són coses que no entenc. Va ser l’únic ele­ment pèssim, també pel soro­llet dels ven­talls, que inter­rom­pien l’exhi­bició del geni de Biondi.

A més de la immersió en Biondi i Hantaï, el viatge a Porta Fer­rada em va ser­vir per visi­tar un altre fanàtic de Bach, el pin­tor ega­renc Xavier González Arnau, que, després de viure a la Pera, ha com­prat un casa­lot a Celrà, on té el seu estudi acom­pa­nyat de l’arqui­tecta Jael Cor­ti­nach i del petit Rai­ner, que als vuit mesos ja apunta mane­res artísti­ques. Xavier i Jael res­tau­ren una antiga caserna, que té ves­ti­gis romans, àrabs, romànics, gòtics i renai­xen­tis­tes, a més de res­tes d’una petita bata­lla durant la Guerra del Francès a començament del XIX. Conec al pin­tor poeta des que era un noi apas­si­o­nat. La con­vicció en donar-ho tot per l’art l’ha dut a una vida sacri­fi­cada, a viure a Berlín, Croàcia, Nova York i altres des­tins on no sem­pre s’ha ali­men­tat de gam­bes i lla­gos­tes. Els èxits de les últi­mes expo­si­ci­ons a Suïssa i Ale­ma­nya li han permès un canvi de vida, que ha coin­ci­dit amb l’arri­bada del Rai­ner. El millor moment de la seva vida, que es podria con­den­sar en un comen­tari seu sobre l’art, “ la religió en la seva accepció més pri­mi­tiva: la uni­tat ori­gi­nal per­duda dins l’obs­cu­ri­tat dels temps civi­lit­zats.” Només pels olis sobre pai­sat­ges de la ribera del Ter, González Arnau ja pas­sarà a la història, però la seva evo­lució l’empeny a la lluna. M’agrada recor­dar el jove artista només acom­pa­nyat per l’edició inte­gral en com­pac­tes de Bach i els lli­bres de Hölder­lin i Rilke. Amb ell, Biondi i Hantaï, Bach encara sona més nítid. 

David Castillo
El Punt/Avui