Cerca de notícies

Enquesta

Ai, si canten en català!

22/7/2024 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/ai-si-canten-en-catala-391755

És clara i alarmant la manca de propostes operístiques cantades en català en els principals escenaris del país.

Això diu Joan Manén, en un article a la Revista Musical Catalana, que va exclamar un espectador de l’òpera Lo desengany d’Arturo Baratta al Liceu, la primera que es representava en la nostra llengua en aquest teatre. L’estrena tingué lloc l’any 1885.

Una escena de l'òpera Gaudí de Joan Guinjoan © Antoni Bofill / Fons de la Fundació Gran teatre del Liceu
Una escena de l’òpera Gaudí de Joan Guinjoan © Antoni Bofill / Fons de la Fundació Gran teatre del Liceu
Aquest esclat d’estranyesa i sorpresa potser avui dia és improbable, però sí que segueix sent clara i alarmant la manca de propostes operístiques cantades en català en els principals escenaris del país. En un moment en què gaudim, i ja en fa anys, d’una efervescència de qualitat i originalitat tant per la part dels dramaturgs com dels compositors, això és un fet que —ara sí— sobta.

Des de l’estrena del Gaudí de Joan Guinjoan, que tingué lloc el novembre de 2004, que no s’estrena en la temporada estable i en la sala gran del Liceu una òpera cantada en llengua catalana (a excepció, sent una excepció molt reeixida, del projecte inclusiu i comunitari La gata perduda, d’Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, l’any 2022). I això, no ens enganyem, també és responsabilitat dels creadors. Ara bé, també és cert que, com en tantes altres coses i per causes diverses, en aquest país anem molt mancats de continuïtat (concepte que en cultura, especialment, té un paper essencial, ineludible, vertebrador).

Abans de Lo desengany ja hi havia hagut alguna altra proposta operística, amb més o menys èxit, amb llibret en català, i tot plegat va arribar al seu zenit amb les múltiples formes que tingué el Teatre Líric Català, del modernisme al noucentisme. Ja en aquells moments, la falta d’una tradició pròpia ben assentada semblava ser un problema. En resum: si es posava més pes en la influència italiana, directa i diàfana, o si, per contra, era millor deixar-se endur pels perfumats encants del wagnerisme. I això no només afectava a l’escriptura, sigui musical o teatral. Ja en aquells temps veien clara la necessitat d’educar els actors i cantants en una manera de dir, de declamar, sense seguir models estrangers. Això, com mai no es cansa de repetir molt encertadament Xavier Albertí, també és importantíssim perquè el públic pugui dotar-se d’eines crítiques. No hi ha òpera sense creadors ni cantants i músics, però tampoc sense públic.

Cal afavorir l’encontre entre dramaturgs i compositors per tal d’establir tàndems creatius que puguin sostenir-se en el temps.
Després de l’explosió del Teatre Líric, hem anat tenint òpera en català gairebé en comptagotes, massa sovint gràcies només a empreses o voluntats de caràcter heroic. Sense prou força per arrelar i sense prou continuïtat per delimitar el curs del seu cabal.

Una iniciativa com Òpera de Butxaca i Nova Creació, a part de ser una protagonista activíssima de l’escena operística en la nostra llengua dels darrers anys, també ha mantingut i explorat una idea que és clau en l’entrellat de tot plegat: afavorir l’encontre entre dramaturgs i compositors per tal d’establir tàndems creatius que puguin sostenir-se en el temps. Això, no s’ha d’oblidar, també fou la clau de volta de l’èxit artístic del Teatre Líric: Enric Morera, Jaume Pahissa o Eduard Toldrà, d’una banda; Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà o Josep Carner, de l’altra; sense oblidar la figura central d’Apel·les Mestres. I Ignasi Iglésies i Adrià Gual i Carles Capdevila… Ara, podríem anomenar (juntament a la ja citada Victoria Szpunberg) Lluïsa Cunillé, Marc Rosich, Helena Tornero, Josep Maria Miró…

Ja em perdonareu que torni a girar el focus cap als creadors, malgrat que sigui evident que les responsabilitats són compartides (i les institucionals haurien de remar-hi de manera més contundent), però aquesta culminació del trobar-se entre el teatre i la música que és l’òpera també ha d’anar acompanyada d’un trobar-se físic, humà, que desperti la flama creativa. És anant al teatre, com per altra banda no es pot ser un bon músic sense anar a concerts, on un compositor acabarà descobrint el món dramàtic que millor connecta amb la seva música, la manera de dir que més s’escau al seu idioma… I, és clar, el mateix a l’inrevés.

I una darrera cosa, ja que hi som: més enllà de la moda de l’adaptació de textos en prosa (si és que es pot dir moda d’una cosa que sempre ha existit), és imprescindible per tal de parlar amb el públic de la manera més directa i profunda (i efectiva també, per què no dir-ho) potenciar el naixement de nous textos que serveixin a noves partitures sobre temes que ens interpel·lin i ens sacsegin, des de l’avui però amb intenció atemporal. Deixem-ho aquí, això ja s’ha repetit moltes vegades.

No podem dir que no faci temps que s’està fent camí. Encara que sembli ser només una cursa d’obstacles, una línia discontínua, una cultura d’intermitències, que cadascú des del lloc que li pertoca faci possible que el títol d’aquest article sigui només una tragicòmica facècia. 

Joan Magrané
Núvol