Cerca de notícies

Enquesta

Sara Blanch: “Al poble, de petita, sempre cantava! A casa i al carrer!”

2/8/2024 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2442498-al-poble-de-petita-sempre-cantava-a-casa-i-al-carrer.html

La soprano ebrenca, que el dia 5 actua a Peralada, va debutar al maig a l’Òpera de Viena i al setembre ho farà a La Scala de Milà. “Això de pensar que aquí no som tan bons i a fora ho són moltíssim, ens fa caure en l’error de voler aparentar”, assenyala. Ens falta, com a societat, mirar una mica més endins i no donar tant valor a l’aparença Als pobles el temps és més espaiat. Som pocs i cada pèrdua la sents d’una manera especial.

Escriure sobre Sara Blanch (Darmós, Ribera d’Ebre, 1989) no és fer-ho d’una soprano més dins de la gene­ració més jove de veus líriques del pano­rama musi­cal euro­peu. És fer-ho d’una soprano amb una per­so­na­li­tat musi­cal real­ment de molts qui­rats. Amb debuts enguany a l’Òpera de Viena com a Reina de la Nit de La flauta màgica o, el pro­per mes de setem­bre, a La Scala de Milà, la seva tra­jectòria és meteòrica. Mal­grat això, la seva per­so­na­li­tat no desprèn el divisme de les can­tants d’antany, sinó natu­ra­li­tat i espon­taneïtat. Aquesta entre­vista n’és una mos­tra.

Fa només uns mesos va fer-se càrrec de totes les fun­ci­ons d’‘Un ballo in masc­hera’, al Liceu, perquè l’altra soprano, la belga Jodie Devos, havia can­cel·lat les seves per pro­ble­mes de salut. Com l’ha dei­xat, ara, la seva mort? Es conei­xien?
Ella tenia un any més que jo, així que més o menys érem de la mateixa edat! Recordo que quan vaig haver de subs­ti­tuir-la just aca­bava de per­dre el meu padrí pre­ci­sa­ment de càncer i estava molt i molt sen­si­ble. Quan has de subs­ti­tuir algú perquè té un cons­ti­pat o alguna cosa més lleu­gera, t’ho aga­fes com un repte, però, en aquest cas, trac­tant-se d’una malal­tia tan seri­osa, subs­ti­tuir-la al Liceu, més que un repte, va ser un xoc. No havíem coin­ci­dit en els assa­jos perquè els fèiem en hora­ris dife­rents, però, fa unes set­ma­nes, li vaig escriure i em va dir que les pro­ves eren posi­ti­ves i que les pre­vi­si­ons començaven a ser bones... L’altre dia, però, tor­nant de València en tren, vaig obrir Twit­ter i la pri­mera notícia que vaig veure és que la Jodie havia mort. Se’m va glaçar tot...

Porta una tem­po­rada espe­ci­al­ment intensa amb papers de gran importància en tea­tres de tot el món. Com els tria?
Intento tenir un gran con­trol sobre això. És impor­tant tenir clar, d’entrada, què és el que pots fer vocal­ment i què no. Això és sagrat. Si, per exem­ple, por­tes la veu a un lloc i després no tens opció de fer marxa enrere, és perillós. En aquest sen­tit, doncs, cal estar molt con­vençuda dels reper­to­ris que fas. Ara vinc, com dius, d’un període molt intens i neces­sito vacan­ces [riu], però em sor­prenc quan m’adono que, mal­grat tot, per a cada pro­jecte he estat capaç de tro­bar-hi una deter­mi­nada ener­gia. El que em costa més, tan­ma­teix, són els can­vis, l’adap­tació. Fer les male­tes, anar a un lloc nou, tre­ba­llar amb gent nova, amb un idi­oma dife­rent… Els pri­mers dies sem­pre em cos­ten força i hi ha vega­des en què no tens prou temps per adap­tar-te a tots els can­vis.

Una vegada em va comen­tar que, més que esco­llir vostè els papers, són els papers els que l’esco­llien a vostè!
En òpera és pos­si­ble que sigui així, tot i que hi ha també aquest punt de voler molt una cosa i quan més hi pen­ses, més d’hora acaba venint! També m’han pro­po­sat papers que no havia con­si­de­rat mai i que, en canvi, s’adap­ten per­fec­ta­ment a la meva voca­li­tat; en aquest cas t’empor­tes una sor­presa molt gra­ti­fi­cant! D’altra banda, soc una mica maso­quista i neces­sito bus­car cons­tant­ment nous rep­tes; m’agrada molt can­tar coses noves, perquè això m’ins­pira i em fa som­niar, em fa créixer, tot i que a vega­des reco­nec que em sobre­passo. Els meus fami­li­ars, de fet, solen dir-me: “Cal que facis sem­pre reper­to­ris nous? Si un dia repe­tei­xes alguna cosa que ja hagis fet, no crec que passi res!” Suposo que ells veuen també les situ­a­ci­ons que em gene­ren un cert estrès... En aquest sen­tit pos­si­ble­ment hagi de tro­bar un equi­li­bri...

Entre les seves ges­tes recents hi ha haver debu­tat a l’Òpera de Viena en el paper de la Reina de la Nit de ‘La flauta màgica’ de Mozart. Com va anar?
Molt bé! Va ser una experiència increïble­ment emo­ci­o­nant amb un paper, a més, molt emblemàtic. Recordo pas­se­jar pels llocs d’un tea­tre que sem­pre havia miti­fi­cat i pre­gun­tar-me: “Real­ment... ets aquí?” Són moments en què et venen imat­ges de quan eres al poble de petita escol­tant música clàssica i comen­ces a ima­gi­nar-te aquest món... A Viena ja hi havia anat a pre­pa­rar el meu paper de Zer­bi­netta de l’Ari­adne auf Naxos, que vam fer al Liceu. Vaig visi­tar la casa de Mozart, la de Beet­ho­ven..., em vaig impreg­nar de tota la cul­tura d’allà.

I al setem­bre debu­tarà, amb ‘L’Oron­tea’, ni més ni menys que a La Scala de Milà.
Sí, és un altre tea­tre d’aquells que tens a la ment des de molt petita. És dels pocs tea­tres que en ano­me­nar-lo tot­hom sap de què es tracta. Tinc molta curi­o­si­tat per conèixer l’ener­gia espe­cial que hi haurà a dins i per veure com s’hi tre­ba­llarà, quin ambi­ent hi haurà. Al prin­cipi un lloc així fa res­pecte i el veus massa gros, però ara, en canvi, penso: “I tant, que hi can­taré!”

El baríton també català Enric Martínez-Cas­tig­nani, que va debu­tar-hi fa tot just unes set­ma­nes fent el ‘Wert­her’ de Mas­se­net, em va dir: “És que, allà, hi van de veri­tat!” Té la sen­sació que a Cata­lu­nya a vega­des no hi anem prou, “de veri­tat”?
Bé, el que veig és que, a vega­des, les coses no són, o no hau­rien de ser, tan com­pli­ca­des. Hauríem d’huma­nit­zar-ho tot més i fer-ho més sen­zill, perquè, al final, anant a fora, t’ado­nes que no tot és qüestió de recur­sos. A l’Òpera de Viena, per exem­ple, el came­rino era sen­zillíssim! Ni tan sols tenia lavabo! Aquí, a Cata­lu­nya, tenim uns nive­llas­sos, un poten­cial en tants àmbits… Con­si­de­rem sem­pre molt bo el que hi ha a fora sense ado­nar-nos que, en molts aspec­tes, estem més pro­fes­si­o­na­lit­zats que allà. I, és clar, et pre­gun­tes: “Què falla?”

L’ànima, ens falla?
Pot­ser sí. En tot cas hem de creure’ns-ho més, gau­dir a fons del que tenim i dei­xar de cap­fi­car-nos en si allò que fan a fora és més impor­tant o no que el que es fa aquí. El que hem de fer és creure’ns-ho una mica més i fer música des de la sen­zi­llesa, des de l’essència humana. Sovint, això de pen­sar que aquí no som tan bons i a fora ho són moltíssim, ens fa caure en l’error de voler apa­ren­tar.

Pro­vin­ci­a­nisme?
Sí, o com­plex d’infe­ri­o­ri­tat. Però deixa’m insis­tir-hi: no ho neces­si­tem! Al final es tracta de bus­car a dins de cadascú, ja que la música, al cap­da­vall, és a la vegada el més pro­fund i el més sen­zill. I, sobre­tot, tenir més con­tacte amb la gent, crear xar­xes de con­nexió, ja que, al final, els músics volem això: con­nec­tar amb dife­rents sen­si­bi­li­tats.

Com con­vi­uen aques­tes idees en un con­text, però, en què tot s’acaba reduint al mer­cat i la música és entesa cada vegada més com un pro­ducte que es com­pra i es ven?
En el meu cas intento no per­dre la meva essència. Tinc sem­pre molt clars els motius pels quals vaig triar can­tar. Si els perdo estic con­vençuda que no podré donar el mateix. No només dis­mi­nuirà la qua­li­tat, el ren­di­ment en un ter­reny artístic, sinó el sen­tit que li dono a la vida. És la manera que tinc de comu­ni­car-me, d’expres­sar-me...

Hi té res a veure, en aquesta visió de l’art, i de la vida, ser d’un poble tan petit com Darmós?
Pro­ba­ble­ment. Allà el temps és molt més espa­iat, en certa manera passa més lent, estàs més sol... Sents la vida d’una manera dife­rent. Som pocs i cada pèrdua que hi ha al poble, per exem­ple, la sents espe­ci­al­ment. Quan vaig venir a Bar­ce­lona, recordo pas­sar-ho força mala­ment al prin­cipi. Sovint em deien: “No, tran­quil·la, si això és aquí al cos­tat...!” I jo, que con­si­dero que la casa de la meva àvia, al poble, que és a un minut de la meva, ja és lluny, cami­nava i cami­nava i no arri­bava mai allà on havia d’arri­bar! Fins que vaig enten­dre que segu­ra­ment estava cami­nant massa lent estant en una ciu­tat on tot­hom camina ràpid! Vaig haver de fer un procés d’adap­tació a la ciu­tat i, després, un de desa­dap­tació fet a consciència, ja que m’ado­nava que aquell ritme no m’anava gens bé i em con­di­ci­o­nava tant física­ment com men­tal­ment.

Les Ter­res de l’Ebre són un ter­ri­tori obli­dat?
A les Ter­res de l’Ebre es fan coses molt interes­sants, però a vega­des també són l’excepció que con­firma la regla, i això ens hau­ria de fer plan­te­jar en quin punt estem. Crec que les Ter­res de l’Ebre no són on hau­rien de ser. També se’ns ha por­tat la indústria que en altres zones del ter­ri­tori no volen. En tot cas, a les Ter­res de l’Ebre i les zones rurals fan falta llocs de feina i tam­poc es poten­cia la cul­tura com s’hau­ria de poten­ciar i com es fa a molts altres llocs. Sovint es con­fon cul­tura amb “lleure i esbarjo” i totes dues coses són impor­tants, però no pots dei­xar de banda la cul­tura, perquè això empo­breix la soci­e­tat.

Quin va ser el moment en què va tenir la cer­tesa que volia ser can­tant?
Al poble, de petita, sem­pre can­tava! A casa i al car­rer!

Diuen que duia sovint una samar­reta de Ronal­dinho.
Sí, perquè, a més de can­tar, volia jugar també a l’equip femení de fut­bol. Vaig arri­bar a apun­tar-me, de fet, a un equip de Bar­ce­lona, a la Vila Olímpica, però va durar un tele­notícies... Ja vaig veure que era impos­si­ble poder-ho com­pa­gi­nar amb la meva acti­vi­tat artística!

Segueix les ges­tes de l’equip femení del Barça?
No gaire, perquè no tinc temps, però sem­pre vull que gua­nyi el Barça, sigui femení, sigui mas­culí, de fut­bol o de qual­se­vol altre esport. Quan anava a l’ins­ti­tut sí que el seguia força, però. Em vaig com­prar una pilota i, a més de can­tar, també anava pels car­rers del poble fent cir­cuits amb la pilota, i no ho feia mala­ment [riu].

S’ha par­lat de l’auten­ti­ci­tat del seu cant, de la seva intuïció... Com ho inter­preta, això, en uns temps de post­ve­ri­tat en què les coses ja no cal que siguin autènti­ques sinó que n’hi ha prou que ho sem­blin? Enri­que Morente em va dir una vegada: “A la vida cal fer les coses que un sent que ha de fer, no les que els altres volen fer sem­blar que siguin...”
Exacte. Ens falta, com a soci­e­tat, mirar una mica més endins i no donar tant valor a l’apa­rença, sinó al que real­ment és. Per això, qui pro­grama i té, per tant, la capa­ci­tat de deci­dir qui canta i qui no, hau­ria de saber treure aquest vel...

Què farà, aquest estiu?
Anar al poble i gau­dir de les plat­ges que tenim a l’Ebre, que són magnífiques! També pas­saré uns dies a Itàlia de vacan­ces. I lle­gir. Últi­ma­ment lle­geixo molts lli­bres de psi­co­lo­gia i filo­so­fia, m’agrada enten­dre com fun­ci­ona la ment. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui