Cerca de notícies

Enquesta

“Que la llum i la bellesa t'acompanyin sempre”

17/3/2024 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/que-la-llum-i-la-bellesa-tacompanyin-sempre-374684

L’Auditori celebra els 25 anys justos de la seva inauguració amb un concert commemoratiu en format de gala, dos solistes convidats i una estrena absoluta

 

El cap de setmana que ve, L’Auditori es vestirà de gala. Divendres 22 de març farà 25 anys justos que s’inaugurava, a la Plaça de les Glòries, un escenari amb 2.340 localitats i unes parets infinites, dissenyades per l’arquitecte Rafael Moneo. Ho feia amb una espectacular Fanfarria de Joan Guinjoan, encarregada expressament per a l’ocasió: l’OBC donava el tret de sortida a aquell nou i flamant equipament dirigida per Lawrence Foster, i amb la presència de la tan estimada i admirada pianista Alícia de Larrocha. Aquella vetllada va ser l’inici d’una «ciutat de la música» que es projectava amb mirada europea, que no només cobria la necessitat de concedir una casa a l’instrument simfònic de la capital, sinó que oferia la possibilitat de repensar la programació musical –clàssica, i d’altres gèneres– a nivell de país.

Així doncs, els propers 22, 23 i 24 de març a la Sala 1 Pau Casals hi tindrà lloc un concert commemoratiu, en format de gala, on s’hi espera respirar un ambient festiu i de celebració. Es comptarà amb solistes de primer nivell internacional i amb un programa que inclourà l’estrena absoluta de Songs for Júlia, de Josep Maria Guix, que interpretarà la soprano Anna Devin; «un encàrrec de L’Auditori que exemplifica l’aposta sostinguda per la creació musical actual», defensen. El programa es completarà amb la Setena simfonia de Jean Sibelius, escrita en un sol moviment, i amb l’espectacular Segon concert per a piano de Johannes Brahms, que farà lluir el ja habitual Denis Kozhukhin. Tot plegat, i com no podia ser d’una altra manera, sota la batuta del titular Ludovic Morlot que, recordem, encapçala l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya des del setembre del 2022.

Però desgranem millor la primera obra del programa, que és un encàrrec i un regal. El compositor reusenc Josep Maria Guix, per a compondre aquesta partitura, va partir de l’univers de dos poetes xinesos del segles VIII i IX: Li Bai i Bai Juyi. La lectura d’una antologia d’aquests autors va coincidir amb el compromís de la seva filla gran per estudiar cant professional a Londres; és així com va decidir que, si sorgia l’ocasió, li oferiria com a regal una versió d’aquests versos per a veu femenina i orquestra. L’ocasió va arribar vuit anys més tard i aquest compromís va prendre forma d’un cicle de tres cançons breus en anglès –«un idioma que em sembla molt musical, ple de monosíl·labs i amb moltes onomatopeies»– traduïdes pel mateix compositor a partir de diverses versions en diferents idiomes. «A bloom is not a bloom», «Night snow» i «Autumn air» parteixen de la juxtaposició d’elements que, tot i ser aparentment contraris, conviuen en harmonia.

Ens parlen d’una primavera tímida i d’una tardor passional, d’aquell moment del dia que ja no és fosc i encara no és clar, d’un llit fred, d’una nit que s’omple de llum, d’un silenci que es trenca. El cicle «s’endinsa en un lirisme tranquil, ple de colors delicats, de ressonàncies sonores i emocionals, en el qual les ambigüitats tímbriques i harmòniques són sempre benvingudes», explica Guix. On una mateixa nota passa d’un instrument a l’altre, on les ressonàncies viuen fins a perdre’s en l’espai; «tot apareix del no res i retorna al no res», explica. Com a curiositat, també podem explicar que hi ha una cita molt breu d’una cançó dels Beatles: «Quina? Julia (1968), evidentment, quan musico les paraules “glimmering” i “shimmering”, que també apareixen en la lletra de John Lennon», tot i que no s’aprecia de forma immediata, ens avisa.

Cal destacar, a més, l’elecció de certes pràctiques interpretatives en la percussió –fregant amb la mà, amb l’arquet de contrabaix–, que busquen crear un to misteriós i tènue, o la tria de determinats instruments que ens situen en aquesta ambigüitat harmònica: «del waterphone a les copes de vidre, de l’spring drum a l’steel tongue drum». Tot plegat, crearà un ambient potser borrós o inefable, però sempre esperançador perquè, al cap d’avall, és una obra escrita per un pare «amb el desig que la llum i la bellesa l’acompanyin sempre, ben lluny del desencís i la foscor». És, per tant, un cant al futur i a les noves generacions, que són les que ompliran, d’aquí 25 anys, aquest escenari de 2.340 localitats i parets infinites. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol